El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Ai, quina ufana de lluna!
Amic sortim en finestra
entre les dotze i la una!
Lluna, moneda de coure
a l’aire, duu-nos fortuna
entre les dotze i la una!
Anit la lluna serà plena, segons crec. Ahir ja la vaig veure – magnífica, rosada, irisada – , mentre ascendia; blanca, nacrada, poderosa, quan ja era alta en el cel, rodona. Camí de la mar s’enfilava Seu amunt, i després anava a cercar les capçades dels fassers i competia amb els núvols del crepuscle, ara ja tan superbs de colors, tan plens de jocs de llum.
Allí, hipnòtica, m’empeltava de tota casta de somnis i de vida i em donava conhort i la vitalitat que el dia xafogós m’havia presa.
Si he de dir la veritat ja m’havia retornat la color menjant-me unes figues regalades amb amor, collides a mà, una a una, dolcíssimes. Les figues dolces i timídament badades de setembre i la lluna blanca i taronja tenen aquest punt en comú : són remeieres.
Que vagi de gust, les figues i la lluna i si pot ser la nit i els dies que vindran.
El poema és de Maria Mercè Marçal: Corrandes de la lluna
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho és; ahir il·luminava una franja de mar, però ella s’amagava entre els núvols, potser jugava a a amagar. (Les figues boníssimes, de sucre que no empalaga). Bona vesprada!
No pot ser d’una altra manera ….. setembre, figues dolces collides de l’arbre, en un mediterrani on la lluna llueix tot el seu esplendor.
Ara mateix ha plogut, un ruixat fort, fresc, també de setembre i la xafogor ha anat desapareixent poc a poc. El cel es cobert de nígols grisos, quasi de color negre i ens tapen la lluna.
Bona nit … i quin gust les figues. Gràcies per aquesta convidada virtual !
a mà, a peu de carrer i tothora ens mira des d’una de les formes possibles, la lluna, l’amiga, l’ànima dels que no dormim encara. Una abraçada!
La vaig poder veure després del temporal!!!!!!
Bon dia… per ara, amb sol… Veurem que passa. Si em veus que de pet faig Rupit/ Mallorca, no t’estranyis! Sóc jo que he vingut nadant!
Havia sentit aquest poema cantat per la Bonet però no acabava d’entendre que hi deia. Jo interpretava “Maleïda, ens dones fortuna” a la segona estrofa però no em quadrava gaire el sentit. Vés per on.