El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El sol estopejava els núvols, fins a obrir-hi ferides. Queia a la mar pels forats que s?obrien i s?hi fonia. Regalims de sang magrana, un espectacle d?hores moribundes, però no decadents, digníssimes.
A nit la lluna blanca va ser un bocí de llet quallada, alta en el cel, trèmula. El frec constant dels núvols la polia, la feia més bella encara, més accessible i humana. I a mi em feia més lleugera, després d?una jornada de deu hores llargues.
El vent va despullar del tot els tamarells.
Ha plogut a rampells tota la nit.
He vist els ulls brillants d?un home de cent anys molt ple de vida i m?he asserenada, m?ha fet de calafat per als forats que també a mi em vessaven.
Un ocell petit s’ha aixoplugat a casa.
Imatge. M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin bon despertar en llegir aquest apunt ! Ahir nit la lluna, des del meu balconet, també era com ‘un bocí de llet cuallada’ ….. Està éssent una tardor, i jo diria, també un any difícil, que els petits moments, instants de bellesa t’ajuden a mirar endavant i no defallir.
Bon dia estimada amiga !
Si un ocellet hi va a aixoplugar-se, vol dir que ta casa (plena de tu) és un bon recer.
La mirada en la mirada:
La mirada preciosa, precisa, amb què ens descrius fragmentada la realitat, allò que veus. La realitat feta de fragments, de moments, i que és tot una (la mar, el sol, els núvols, la lluna blanca de llet quallada) sota el teu esguard precís.
L’esguard en l’esguard: Així els teus ulls en el mirall preciós de l’home centenari.