El pèndol de petites oscil·lacions

En prou feines tres metres quadrats de superfície. Talment una capsa de sabates, gran i precintada. Un univers delimitat que l’acull i la protegeix, però també l’empresona. L’aire suficient per a no ofegar-se. S’hi passa moltes hores.

El tacte de les coses , conegut. Els camins dels dits. El marbre del petit mostrador, fred, que esgarrifa.

La temperatura dels objectes familiars que l’envolten, com satèl·lits fidels.

El frec suau d’una ma que s’endinsa a l’univers rectangular per la petita finestra.

La posició relativa del cos, equidistant dels límits.

El renou de les coses, dels cabells, de la falda, de la respiració. Les vertebres cruixint, al baixar el cap o tombar-lo. El xiscle de la cadira al giravoltar. Els peus fregant el terra. El dringar de les monedes. Els renous ensordits de fora, confusos.

L’olor de doblers i paper . L’olor del terra banyat. La benzina suspesa a l’aire.

La ràdio sonant, omplint el temps. Les ganes de pixar. L’espera. Bocins coagulats de veus intermitents, un mosaic de fragments de colors imaginaris que no pot veure bé.

Ella que riu i conversa i es mou com una guineu a una capsa de música i fa comprera el seu posat.

El vent llima els caires del recinte per fora i per dins. S’escola per les escletxes metàl·liques. Xiula obsedit, angunies silenciades. Li omple de pol·len groc les galtes i les sabates.

La pols es gronxa a un raig de llum esquitllat entre els arbres i arriba fins la finestreta oberta.

Olor de xocolata de la pastisseria francesa, una olor estimulant,  dolça, que l’inunda tot el dia i li marca les hores. Els narius que s’eixamplen.

Olor de pa tou i de cafè del bar del xamfrà. El xiulet del cambrer que li porta l’esmorzar. Les gràcies.

Els platans estibats de coloms tremolosos. Un rum-rum, un parrupeig, un batre d’ales conegut. Tot allò que sovinteja la seva vida i en forma part, com les fulles formen part de l’arbre.

El matí s’esmuny. La sort li balla entre les mans, ajocada a les tirallongues de nombres dels cupons que pengen com parpelles cansades. La ofereix amb generositat, la canta, la conjura.

Es retoca els cabells, arrufa el nas, somriu, la venedora dels cupons. Convida a comprar. Sempre creu que un cop de sort l’acompanyarà. Intenta transmetre aquesta certesa.

El seu quiosc està prou ben situat. S’hi aturen molts oficinistes i gent que va i ve a Ciutat i agafa el tren. Alguns per costum, altres per avorriment imprecís. D’altres per veure-la a ella, per parlar amb algú,  per desprendre’s dels mals averanys, per veure si un cop de sort els hi canvia la mala astrugança.

Un batre d’ales més lleuger, més atrevit, copsat de cua d’ull per l’angle estret que deixa entrar la llum a la pupil·la esquifida.

Ella es neguiteja, es posa a l’aguait. Segueix el rastre, amb la mirada de conill, com quan alguna cosa desperta el seu interès i s’hi concentra.

Veu com l’ocell, segurament un colom, se’n va directe al mig de l’avinguda, com xuclat per un destí advers, irromp entre els cotxes i sembla que topa contra un cotxe blanc .

El semàfor es posa vermell. El batre d’ales continua a ran de terra, miraculosament viu, insistent. Els cotxes aturats, frisosos. El cor d’ella que batega i torna un renou poderós. La suor al front.

Ningú no veu que el poden esclafar, el colom, tot sol, enmig del carrer transitat per vianants plens de cabòries, la mort escrita al bec.

Un colom no és un ocell qualsevol, potser aquest és el seu colom, el de la seva plaça, un veïnat. Els coloms es mouen i volen i parrupegen per a ella, tot el dia, mengen beses de les seves mans, piquen al redol del seu quiosc les engrunes de pa que ella llança, la segueixen de prop fins que agafa l’autobús, com un ca i li duen el vel de foscor , com a una núvia

El semàfor canvia. El batre d’ales s’enlaira. La blancor planeja. Potser és viu encara, potser s’ha salvat. Segurament només estava estabornit…Però torna a caure. Està malferit. Ella sent que no pot aturar el cor a la gola. Agafa el bastó blanc, d’una revolada. Tanca el quiosc i se’n va corrent cap a el batre d’ales inquietant  que esbufega, aferrat a l’asfalt. Creua el carrer. S’acosta al colom. Els cotxes toquen el clàxon. No entenen què hi fa al mig del carrer aquesta al·lota. Està atabalada. No troba el colom. Se’n torna a la voravia. El cor li batega desconsolat. Té les galtes enceses. Crida, com demanant ajuda:

–          Allí, allí . Hi ha un colom malferit!

La gent la mira  i no la veu. No compren què diu. El semàfor es torna a aturar. Ella arriba fins el colom blanc, s’ajup. La certesa del tacte la torba, s’ha deixat endur per la por i els nervis, per les aparences dels seus ulls esquifits.  Recull una bossa de plàstic roïna del terra i plora. Plora per el colom que podia haver estat malferit, per la poca llum dels seus ulls, per la solitud del quiosc, per la gentada indiferent, perquè a la seva ciutat volen bosses de plàstic devora dels coloms i això és fastigós.

Se’n torna silenciosa i fa un esforç per recuperar el posat i l’esma , fins arribar al quiosc. Obre parsimoniosa la porta freda i entra dedins al redol ombrívol, la seva capsa de sabates, l’olor de xocolata de la pastisseria francesa. En prou feines tres metres quadrats de superfície. Un univers delimitat, que l’acull i la protegeix, però també l’empresona.          

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!