Sis anys. Sis anys de la darrera gran desfeta. Sis anys que Espanya es mira amb força més tranquil·litat i satisfacció l’evolució del “problema catalán”. Perquè aquest és la gran qüestió espanyola: Catalunya. Ho era per Franco, per Felipe González i per Aznar. Euskadi els preocupa però Catalunya els fa perdre la son.
Els devenirs de la història sempre són complexes i aquesta vegada la voluntat centralista, jacobina i homogeneïtzadora de l’estat va aconseguir complicitats, per activa o per passiva, que mai hauria somniat.
Ara fa sis anys es van fregar les mans i van començar a assaborir la victòria sobre els catalans. Sense gaire esforç, sense grans pronunciaments, Espanya va veure com s’esberlava el fet nacional català i com la majoria social d’aquest país -que es mou entre el nacionalisme i l’independentisme- observava atònita una divisió que només afavoria uns perdedors de sempre a Catalunya: el socialisme de clara adscripció nacional espanyola.
No podem culpar als Borbons, ni Franco, ni populars, ni els mateixos socialistes que en van sortir beneficiats. Nosaltres sols, els que ens anomenem independentistes o nacionalistes hem estat motor de regionalització espanyolista, només nosaltres tenim la clau del perquè i només nosaltres ho hem fet possible.
Quan les persones d’aquest país amb una clara i nítida adscripció nacional catalana hem començat amb discussions ideològiques que ens divideixen i que són impròpies d’un poble ocupat hem començat a morir com a poble.
Atrapats pel vol gallinaci que denunciava Pla hem estat incapaços de competir amb un espanyolisme que s’ha espolsat la caspa i la pols i que es demostra potent, poderós i atractiu. Un espanyolisme que ha oblidat les divisions que el van afeblir i que ara es mou com un sol home quan l’ocasió ho reclama: govern d’Euskadi, preponderància de la llengua espanyola, gestió de ports i aeroports, finançament, el castell de Montjuïc, el Consell de Garanties Estatutàries… Exemples i més exemples d’una estratègia que comparteixen socialistes i populars fidels a la seva nació: la nació espanyola.
Això sí, de cara a l’aparador i quan cal tota la dramatúrgia del “si tú no vas ellos vuelven”.
Des d’aquesta i altres tribunes públiques fa dos anys llargs que miro de raonar i fonamentar perquè ens cal sentit d’estat -que no tenim-; que deixem la cançoneta de la gestió i de la responsabilitat i ens posem a fer política amb majúscules. Des de la societat civil organitzada no ens en sortim, de moment.
Ara mateix ens fan passar altra vegada bou per bestia grossa i diuen que la societat civil beneeix l’acord de finançament. Qui són? Doncs els dos sindicats de sempre -espanyols, és clar-, la cambra de comerç i Foment. Majestuosa societat civil que sempre ha avalat els acords del poder per minsos i escassos que hagin estat. A l’hora de l’Estatut amb CiU i psc-PSOE i ara amb ERC i psc-PSOE. Fins a la propera…, potser serà la sentència del TC que ens haurem d’empassar?
Però la societat civil és una altra. Viu temps de crisi i cada cop aguanta menys les comèdies, les renúncies i les pantomimes. Els partits encara tenen l’oportunitat que no els passin al davant. Encara avui el parlament català té majoria per establir acords nacionals d’alçada: des d’un nou govern fins a una declaració unilateral d’independència i no pateixin senyors polítics que no passarà absolutament res: ni tancs, ni presons per qui la declari. No al segle XXI, no a l’Europa d’avui, no en un món globalitzat.
Però no hi confiem gaire, la història ha de deixar de mirar els enemics exteriors i ens mira de fit a fit. Potser ens tocarà prendre la paraula i posar-nos dempeus.
O prenem el timó o ens quedem sense barca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!