És absurd forçar una societat sencera a mantenir un any de
provisionalitat antiga mentre la força de les dinàmiques polítiques,
econòmiques i socials ens aboca a un present que ha d’estar marcat per
l’exercici del dret a decidir i per la negociació d’un nou estatus polític per
a la nació catalana.
Catalunya viu la paradoxa d’una societat civil organitzada conscient del
moment polític crucial que vivim, mentre el Govern i els partits que hi donen
suport mantenen una actitud similar a la dels músics del Titànic.
Efectivament, hi ha una percepció majoritària al si de la nostra
societat -i que inclou persones de totes les tendències polítiques- que indica
que la legislació està exhaurida. Una vegada més, però, interessos poc
nacionals de dos dels partits governants, socialistes i Iniciativa, fan que es
vulgui allargar la legislatura un any més.
Ja no seria una qüestió política sinó de decència -i més enlla de la
decència, d’honestedat-, donar per acabada aquesta legislatura i no mantenir el
país immers en una crisi mai vista. Amb un Govern aturat i sense possibilitat
d’aplicar possibles mesures que minvin els efectes de la crisi a la nostra
societat. Només avançant-les al juny de 2010, el nou Govern podria començar a
treballar el mes de setembre. Si es fan l’octubre o novembre vinents, el nou Govern no començarà a treballar
fins gener del 2011.
Tenim l’Estatut a Urgències, el nou finançament ha quedat clar que no és
la panacea que ens va mirar de vendre i, a més, ja hem perdut 8.000 milions de
deute acumulat amb l’Estat perquè amb el nou acord vam posar el comptador a
zero. I més enllà del finançament no hi ha acord al si del govern en matèria
d’educació ni d’infrastructures… Un govern que mira de guanyar credibilitat, i
temps, tot esperant un miracle. Amenaçant amb crides d’insubmissió quan han
estat del tot incapaços de contradir, mai ni en cap cas, al govern espanyol del
PSOE. Què més ha de passar, doncs, per convocar eleccions?
Entenem, i és del tot legítim, que els integrants del tripartit tinguin
com a objectiu reeditar aquesta fórmula de govern. Ara bé, potser caldria un
cert sentit de país i entendre que difícilment les expectatives electorals
milloraran si deixen passar aquest any. El miracle no arribarà i semblaria una
greu irresponsabilitat política, que fins i tot pot empitjorar els seus
resultats, allargar una aposta de govern que, ara per ara, es troba en via
morta.
Cal mirar de cara el futur de Catalunya i ens atrevim a dir que cal
canviar les bases i els fonaments que han estat presents a la política catalana
durant aquests darrers anys.
En aquesta línia, proposem aliances de futur en funció de l’adscripció
nacional de cadascuna de les forces polítiques. Estem convençuts que els
propers anys la política catalana no estarà marcada per les arrels esquerranes,
centristes o dretanes, sinó per la voluntat de seguir patint l’espoli espanyol
o per la voluntat de sobirania i llibertat per a la nació catalana.
És absurd forçar una societat sencera a mantenir un any de
provisionalitat antiga mentre la força de les dinàmiques polítiques,
econòmiques i socials ens aboca a un present que ha d’estar marcat per
l’exercici del dret a decidir i per la negociació d’un nou estatus polític per
a la nació catalana.
A Catalunya cal valorar i actualitzar el mapa polític per clarificar la
força i el suport de les propostes polítiques que genera i proposa cada
formació política. Mirar d’aturar aquest procés només penalitzarà els partits
que ho intentin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb moltes coses. Però no veig la relació, ni entenc solucionés res, unes eleccions anticipades. A banda que aquestes més aviat posarien en perill la teva conclusió principal d’obligat posicionament i actualització del mapa polític. Això ja s’està fent, però no s’acabarà de fer ni dibuixar prou bé amb unes anticipades. Afegiria que la marxa de les consultes, i amb altres coses a l’horitzó, més que despistades de partits per avançar eleccions o no demana altres iniciatives. Tot i que per aquesta part em sembla que ja trobaríem com fer-nos-ho encara que surtin sobre la taula (de fet hi ha qui du anys jugant i amenaçant amb les anticipades i hem anat fent).
En tot cas per l’altre conclusió que dius, i si, com em sembla, el que t’interessa és la representació al Parlament del projecte per la independència, més aviat és despistada i esquivada del que ja es veu clar serà efecte de les consultes.
El govern tripartit caurà pel seu propi pes. S’ha vist afectat greument per una qüestió d’imatge i la crisi. Aguantar fins al final de la legislatura i no convocar eleccions anticipades, provocaria una encara més gran diferència de vots i escons entre CiU i PSC+ERC+IC-V, EUiA. Com a mínim, aquesta és la sensació que tinc. La qüestió és veure fins a quin punt Reagrupament pot assolir representació. Tot i que és difícil obtenir grup parlamentari propi -sobretot pel sistema de blocs electorals a la CCMA i els espais de propaganda obligats per la JCE- crec que ho poden aconseguir. Ja serien un mínim de 5 diputats més per la independència.
D’altra banda sí, per molt que uns es diguin socialdemòcrates, els altres neoliberals o uns conservadors. La força de l’economia a nivell europeu i global fa que cada vegada es dilueixin més les diferències entre esquerra i dreta. No dic que hi estigui d’acord, però és una qüestió de realisme pur i dur. El keynessianisme ja és història. Quan Norberto Bobbio i Klaus Von Beyme teoritzen sobre l’eix esquerra – dreta sobre el qual ens basem actualment ho fan en un context força diferent al d’avui, tot i que òbviament és aplicable i un servidor no és ningú comparat amb aquests autors.