Vicent Luna i Sirera

 Com veiem, ací rau l’autèntica finalitat de l’autor en escriure aquest llibre: la història, a més d’ajudar-nos a conéixer, analitzar, interpretar i comprendre el món que ens envolta, ens ajuda a cercar la nostra identitat, una identitat que, com deia Jordi Font, “ Les identitats no s’estableixen d’una vegada per totes. Més aviat al contrari: les identitats, com tantes coses, es fan i es desfan. O millor es refan permanentment”. No hi ha cap dubte que “ Una altra història. Episodis valencians” és un bon fàrmac per refer aquesta identitat, per lluitar contra  aquesta malaltia que pateixen molts valencians.

            Fa unes setmanes al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi s’hi va presentar el darrer llibre del professor Vicent Artur Moreno Giménez, un llibre que, d’entrada, per la mateixa portada i pel seu títol, “Una altra història. Episodis valencians” capta la nostra atenció.

            El llibre, editat per Denes en la col·lecció Bàsica, no va adreçat, com diu el propi autor, “a especialistes, sinó a persones que volen començar a saber. Volem preguntes, no respostes. És un fàrmac divulgatiu, estimulador. Volem explicar la història per la gatera”. I efectivament, aquest professor d’història fa un recorregut pels esdeveniments més rellevants de la història dels valencians, això sí, sense complexos, sense caure en els tòpics, amb una mirada crítica, amb l’olfacte d’un historiador, amb el treball rigorós  d’un lingüista, sense pèls a la llengua.

            I com que, com ja hem dit, pretén que el llibre siga un fàrmac divulgatiu i estimulador, ( la portada és un pot obert de pastilles on cadascuna d’elles porta un nom: valencians, valentia, Jaume I, els Borja, Alacant, terra, castell….), el mateix autor ens recomana, com així ho fan tots els medicaments,  unes instruccions d’ús.

            Comença per la composició, deixant-nos ben clar que el “ fàrmac conté una base fonamental de rigor històric “, aspecte molt important perquè els possibles lectors sapiem d’entrada que allò que anem a ingerir no és qualsevol pamflet, sinó recerca històrica ben contrastada. Passa tot seguit a detallar-nos les propietats, tot i indicar-nos que l’esmentat medicament “ té un principi sòlid i actiu”, que es basa en la barreja de sorpresa i paradoxa, d’aspectes positius i negatius al 50%, així com de dades històriques, síntesi, selecció i comprensió. Molt important aquestes darreres consideracions si tenim en compte que la lectura de molts llibres d’història acaben fent-se farragosos i pesats. De vegades la selecció i síntesi en història és fonamental perquè el lector acabe entenent alguna cosa. Vicent Moreno domina a la perfecció la llengua i “ Una altra història” està escrit en un llenguatge molt fresc, senzill, desimbolt, ningú diria que és un llibre d’història. És la història contada de tu a tu, com si la contara als seus fills. Per aquest darrer motiu és un llibre força interessant i recomanat per al públic en general, fins i tot per a l’alumnat del 2n cicle d’ESO i del batxillerat. En l’apartat d’indicacions l’autor ens adverteix que en aquest llibre-medicament no vol que li passe com en la majoria dels prospectes mèdics, on hi ha tot una pila de paraules i conceptes que ningú entén i que per vergonya ningú s’atreveix a preguntar. Tot seguit ens proposa alguns aspectes a tenir en compte respecte de la posologia. Prèviament , ens diu, que cal rentar-se les mans i “endinsar-se dins del fàrmac sense apriorismes, sense prejudicis…” Aquest darrer aspecte hem sembla molt interessant. Molta gent no acaba d’adonar-se’n que la història no és una ciència exacta com, posem per cas, la matemàtica. La història beu dels documents, de les restes que ens han quedat, de les interpretacions que ens fa l’historiador i, per tant, la història pot ser com un caramel ensucrat, però, alerta!!!, que pot estar enverinat. Per això ens avisa dient-nos que “ La història moltes vegades necessita una dutxa. Capgirar-la, ensenyar també el que ens han amagat o hi han deixat en la penombra”. I aquestes observacions lliguen amb les contraindicacions del fàrmac, on ens adverteix que “ no ha d’administrar-se a gent que ho sàpia tot, ni que tinga minvades les capacitats de sorprendre’s i descobrir (…) ni als que tenen tota la raó, als ignorants satisfets de ser-ho, als enemics de la memòria democràtica, als que es guanyen la vida enganyant la resta de ciutadans, o amagant una part de la història”. Quanta raó que té l’autor en aquestes darreres observacions. Els valenciana hem estat uns ignorants ( hem estat, o encara ho som?) en la nostra pròpia història. Ben cert és que les generacions de valencians i valencianes que van començar els seus estudis a partir de l’aprovació de la LUEV l’any 1983, han tingut la possibilitat  de conèixer i d’estudiar un poc la nostra història, la història del País Valencià ( recorden els que ens deia Raimon en una de les seues cançons: “ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells”) però nosaltres, ai nosaltres!, ni un borrall, això sí, aprenguérem de memòria els reis gots, les aventures de Viriato i del Cid. De ben majors, quan se n’adonàrem que la nostra no és la d’ells ni molt menys, ens haguérem d’espavilar per aprendre una llengua i una història que, com deia el cantautor de Xàtiva, ens havien amagat descaradament. En l’actualitat encara hi ha qui ens l’amagaria de bell nou ( recorden la llei que la ministra Pilar del Castillo  volia portar a terme sobre els currículums d’Història?). A més a més Vicent Moreno, seguint en les instruccions d’us ens fa una advertència: “aquest medicament ajuda a pensar per un mateix i a traure’n conclusions, fins i tot equivocades. Aquest fàrmac completa, mai no nega. Complementa, no pontifica” . Aquesta observació hauria d’anar en la introducció de tots els llibres d’història, de tots. No em canse de repetir, any rere any, als meus alumnes que la història l’hem d’agafar amb pinces. Que moltes coses són provisionals i que és impossible tindre la veritat absoluta. Respecte dels efectes secundaris  la lectura  d’aquests llibre “ pot crear el desig de visitar museus o passejar per les ciutats i les terres comentades”. Tant de bo fos així, la història dels valencians, com qualsevol, és apassionant i quan viatgem, si sabem on anem i tenim uns coneixements previs, gaudim molt més d’allò que veiem. De vegades coneixem més d’altres països que de casa nostra i això no és altra cosa que una de les conseqüències  d’haver cregut que no teníem història, que la nostra  era la d’ells. Les instruccions d’ús acaben amb els darrers dos apartats. En incongruències i errors l’autor  hi posaria les seqüeles i restes que ens ha deixat “la mala olor dels camps de batalla després de l’enfrontament” I la nostra història, la història dels valencians, a gosades que  està farcida de batalles, com la de qualsevol altre poble, però de massa derrotes. Pel que fa a les interaccions es recomana que “s’utilitzen més medicaments del mateix espectre: prendre consciència de la terra, de la gent i de la llengua que el cuida”.

            Com veiem, ací rau l’autèntica finalitat de l’autor en escriure aquest llibre: la història, a més d’ajudar-nos a conéixer, analitzar, interpretar i comprendre el món que ens envolta, ens ajuda a cercar la nostra identitat, una identitat que, com deia Jordi Font, “ Les identitats no s’estableixen d’una vegada per totes. Més aviat al contrari: les identitats, com tantes coses, es fan i es desfan. O millor es refan permanentment”. No hi ha cap dubte que “ Una altra història. Episodis valencians” és un bon fàrmac per refer aquesta identitat, per lluitar contra  aquesta malaltia que pateixen molts valencians.

Alcoi, 19 d’abril del 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!