Vicent Luna i Sirera

A la Llotja Sant Jordi d’Alcoi acaba d’inaugurar-se la darrera exposició d’Antoni Miró. Amb “RECENT PINTAT” el pintor alcoià ens mostra algunes de les seues darreres obres, quadres corresponents a cinc de les seues sèries: “Nus i nues”, “Suite Havana”, “Costeres i ponts”, “Mani-festa” i “Personatges”.

Cinc sèries, com si foren les línies d’un pentagrama, on Miró ha anat col·locant els quadres minuciosament fins aconseguir que el conjunt de l’exposició siga com una gran partitura. Una partitura que cadascú de nosaltres, i  en veure l’exposició, hem d’anar interpretant, com ho fan els músics davant les notes del pentagrama. Ací no hi ha director que ens done l’entrada, que marque el ritme o que aguditze els matisos, no, ací el director som cadascú de nosaltres i la interpretació de la partitura dependrà de nosaltres, dels nostres gustos, emocions, sentiments, neguits, anhels, lluites….

En aquesta exposició el pintor ens vol llançar, si més no, cinc missatge, missatges que anirem copsant al llarg de l’exposició. Miró fa servir els seues quadres per expressar els seus sentiments però, com diu Josep Sou, “la necessitat del dir poètic i creatiu és tan gran que amb un sol quadre resulta impossible de dir-ho tot al mateix temps i amb una sola veu, un sol llenç o un sol vers en forma de pintura”. I per això el pintor necessita recórrer a les sèries, on agrupant tot un conjunt de quadres pot arribar a transmetre millor el seu missatge.

“Nus i nues”

Fa uns anys Isabel-Clara Simó, i precisament per a la sèrie “Nus i nues” d’Antoni Miró, va escriure: “Despulleu a una persona, de qualsevol cultura, i quedarà inerme; se sentirà avergonyida i no es comportarà amb naturalitat”. Efectivament, sembla que els ésser humans arrosseguem una informació genètica heretada, com una mena de pecat original, que fa que tinguem un refús, vergonya, pànic, fins i tot una violència freda vers la nuesa. La humanitat civilitzada, com assenyala Jere Soler, “pateix la malaltia social d’estar renyida amb la seva pròpia imatge natural”[…] Els qui fan créixer la morbositat en el cos nu, són els qui l’oculten obsessivament, i no pas els qui aprenen a descobrir-lo com a fruït de la natura, bell i bo, sense que necessàriament hagi de posseir una significació eròtica”. Afortunadament aquesta malaltia, que fins no fa gaires anys era com una mena de pandèmia, va curant-se a poc a poc i el remei per guarir-la no és altre que la cultura. A més cultura menys prejudicis, més tolerància, més sensibilitat, més esperit crític, més humilitat, més… El cos nu mai no hauria de ser sinònim d’escàndol, de pecat, d’indecència, de poc gust, de lletjor, de morbositat, de…

Aquesta sèrie de “Nus i nues” d’Antoni Miró, i també la “Suite Havana”, a mitjans del segle passat no les haguera pogut exposar. No haurien passat allò que en deien la censura. Doncs bé, per a Miró la nuesa és sinònim de bellesa, forma part de l’harmonia de la natura i per tant mai no ens ha d’avergonyir, tot el contrari. I ens proposa que amb total naturalitat reflexionem, contemplem i ens emocionem amb el cos nu d’homes i dones, perquè:

“La nuesa és./La nuesa és meva./La nuesa és teva./La nuesa és calor./La nuesa és fred./La nuesa és cos./La nuesa és erotisme./La nuesa és més.[…] La nuesa suggereix/Provoca i estimula/Crea relació/Plantejaments i respostes/És una aventura de risc./La nuesa juga amb la bellesa/Sense referències/Sense justificacions/Sense trampes/Un cant de llibertat”. (Joan G. Pons, “Hola, estimada nuesa”)

“Suite Havana”

Però tot i que la societat del segle XX és més permissiva i tolerant (almenys la nostra, la que en diem occidental) i que allò de la censura queda molt lluny de nosaltres, puntualment s’hi donen casos de prohibicions i persecucions que clamen el cel. Sense anar massa lluny, a l’octubre de l’any passat,  Instagram va vetar la  “Suite Havana” que el pintor alcoià exposà al Palau d’Altea, perquè contenia, segons van argumentar, “activitat sexual“. Antoni Miró, a partir d’unes fotografies fetes durant un viatge a Cuba, ha fet la seua pròpia adaptació i, com diu Josep Sou, “ens regala l’experiència d’una nova mirada interessada. La llibertat dels cossos nus en harmonia”. Tots aquells que hem anat a Cuba i que hem vist en quines difícils circumstàncies estan vivint, per culpa d’un injust bloqueig propiciat pels EUA i que els tenalla com la soga al coll, hem copsat la importància que té la dona cubana per resistir, cohesionar la família i mantindré l’esperit de la revolució. Aquesta “Suite Havana” no conté cap “activitat sexual”, és un homenatge particular del pintor a la dona cubana: familiar, alegre, imaginativa, humil, dolça, independent, bonica… o, com afegiria Sou, “a la dignitat d’un esperit combatiu i amatori al mateix temps”, perquè la dona cubana és una:

“Mujer de sangre caliente/ guerrera incansable/ sin temor a la muerte/ orgullosa de mis logros/ y de mi hermosa nación/ tributo de independència/ y de la historia en Revolución/ Mujer de orgullosa mirada/ canción, baile, trabajo, sudor/ yo despierto con el alba/ y para el mundo mi corazón/ feliz de mi terruño/ de lo que doy con amor/ soberana independència/ al clamor de mi tambor[…]Desde mi isla antillana/ que les abrace mi candor/ nací cubana y con orgullo” (Isis M. Alvarez Silva, “Soy mujer cubana”)

“Costeres i ponts”

Una part molt important de l’obra de Miró esta dedicada a la seua ciutat, al poble que el va veure nàixer i créixer. En aquesta exposició en tenim una mostra en la sèrie “Costeres i ponts”. Per tot plegat, i no debades, l’Ajuntament d’Alcoi el proppassat 17 de setembre li lliurarà la Medalla d’Or i la distinció de Fill Predilecte. Miró ens proposa contemplar alguns dels ponts i dels edificis més emblemàtics de la capital de l’Alcoià. El títol escollit d’aquesta sèrie ens recorda a un dels seu millors amics, a una cançó que ha esdevingut tota una icona i que s’ha passejat orgullosament arreu dels Països Catalans:

 “El meu poble és Alcoi/ Té costeres té ponts/ Música de telers/ Té muntanyes que el volten/ Que li donen fondor/ Allà va a nàixer un riu/ D’aigua bruta de les fàbriques/ Allà va a nàixer entre boira del fum negre sense ales/ Que les xemeneies treuen/ Coma prova de treball/ D’un poble que l’ofeguen i que no el mataran/El meu poble és Alcoi” (Ovidi Montllor, “El meu poble Alcoi)

“Mani-Festa”

Antoni Miró, han escrit molts especialistes de l’art, és un pintor de realitats. Ell mateixa ha dit en alguna ocasió “que pinta allò que no li agrada”. I en la sèrie “Mani-Festa” se’n fa un fart de mostrar-nos algunes de les injustícies que cada dia passen arreu del món. Manifestacions de tota mena: contra els desnonaments i les retallades en educació, pels drets lingüístics, contra l’explotació en el treball, per una sanitat universal, pel dret a l’habitatge….Miró, des del seu Sopalmo, segueix els esdeveniments que passen al seu país i a la resta del món. I a gosades que hi ha coses que no li agraden, i llavors pinta, pinta la dignitat,  transcendint al llenç la realitat. I la realitat, malauradament, està farcida de:

“Llefiscosos i sibil·lins lladres de guant blanc./ Banquers usurers vivint de la lletra petita./ Llepons d’estómac agraït i colps a l’esquena./ Giracamises sempre amatents al vent que bufa./ Fariseus venedors de fum de canyots i boja./ Botiflers camuflats, traïdors al nostre poble./ Traficants d’armes amb les mans tacades de sang./ Beats hipòcrites, ai! més dolents que la tinya./ Inquisidors d’una opressiva i falsa moral./Depredadors que es beuríeu el món com si fou un ou./ Maleïts dictadors que es creuen déus./ Envejosos que mai no han fet res ni deixen fer./

Mentiders que sols miren el seu propi interès./ Polítics demagògics, amorrats al pessebre./ Militars que parasiten i encomanen la por./ Jutges immorals i comprats pels Governs de torn./ Pederastes que s’amaguen sota la sotana./ Periodistes venuts per un plat de llenties./

Escolteu tots, el meu més profund i corrosiu menyspreu,/ ràbia i malvolença cap a tots vosaltres!/ La meua bel·ligerància no té fronteres/ i sempre us combatré a tota ultrança amb rius de tinta,/ amb paraules i més paraules i a tot arreu./ Sí, a tots vosaltres: egoistes i vividors,/ lladregots, deshonrats, sacres tots d’aquesta mena.(Vicent Luna, “A tota ultrança”)

“Personatges”

I com a colofó, la sèrie que tanca aquesta magna partitura, uns “Personatges” que col·locats un al costat de l’altre són com la traca final d’aquesta magna partitura. Miró ens hi mostra una part dels seues referents, alguns dels personatges que per algun motiu han format part de la seua vida: amistat, formació, anhels, ideals, lluites, somnis, passions…. Tots ells, d’alguna manera, han contribuït a modelar el seu caràcter, el seu tarannà, la seua manera de veure i d’interpretar la realitat, les aspiracions com a ésser humà…..i en definitiva la seua particular manera de fer art. “Personatges” és un homenatge a tots ells i a totes elles. Miró és un pintor que s’ha fet a sí mateix, totalment autodidacta i ha anat poant d’ací i d’allà. Aquesta sèrie és un homenatge a tots aquests personatges, però ensems també és una mirada a ell mateix. Si reflexioneu una mica i grateu en el seu interior hi trobareu alguns dels seus trets més rellevants,

hi trobareu: de Joan Fuster el Miró crític, el generós de l’Ovidi, el poètic d’Estellés, el rebel de Montserrat Roig, el persuasiu d’Antonio Gades, el lluitador d’Isabel-Clara Simó, l’humil de Miguel Hernàndez, el meticulós de Coromines, l’irònic de Pi de la Serra…. Però segurament mai ningú no la definit tan bé com el seu amic Ovidi: ”De Toni Miró recorde que és tímid, afectiu, artista, solitari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat”.

Ras i curt, aneu a la Llotja Sant Jordi, i ho podeu fer fins el 3 d’abril de 2022, i deixeu-vos portar per “RECENT PINTAT”, la darrera exposició d’Antoni Miró. Us puc ben assegurar que en gaudireu molt veient aquesta suggestiva mostra, interpretant a la vostra manera la partitura que el pintor alcoià ens hi proposa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!