Vicent Luna i Sirera

Miquel Grau en la memòria

            Recorde com si fos ara la vesprada del diumenge 16 d’octubre de 1977. El curs no feia gaire que havia començat i aquell cap de setmana vaig decidir quedar-me a Alacant i no anar al meu poble, Beneixama. Per la vesprada la Plaça dels Cavalls era plena de gent de gom a gom, així com els carrers adjacents. Els crits, les consignes, les cares de la gent ho deien tot: ràbia acumulada, impotència, tristor… I és que aquell mateix vespre soterràrem a Miquel Grau, jove alacantí que la nit del 6 d’octubre  fou ferit de mort quan participava en l’enganxada de cartells per a la Diada del 9 d’Octubre d’aquell any. Mentre els enganxava en una de les cantonades d’aquesta plaça, en companyia d’altres amics i companys, des d’una de les terrasses llançaren trossos de formigó armat, amb la mala sort que un d’ells va impactar en el cap del jove Miquel. El feixisme més intransigent, aquells que durant tants anys havien ofegat les aspiracions democràtiques i autonomistes del poble, no podien consentir que cap xicon enganxés cap cartell reivindicant res, i encara menys aquell que deia: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. El record de Miquel Grau el vaig tindre present els tres cursos de la universitat, doncs cada dia per anar-hi a l’Escola de Magisteri  havia de passar per la cantonada on va caure ferit de mort.

            Just tres anys després, la nit del dimarts 30 de setembre de 1980, en companyia de dos amics més vam recórrer els carrer del nostre poble per fer el mateix que Miquel Grau féu tres anys enrere, enganxar els cartell que anunciaven la festa del 9 d’Octubre, la Diada Nacional del País Valencià. A nosaltres no ens van tirar pedres des de cap terrassa, cap de tots tres vam perdre la vida aquella nit, però també vam patir les conseqüències del menyspreu, la humiliació, la infàmia i la por. La qüestió és que aquella mateixa nit algú va  tirar el bust del dictador Francisco Franco que hi havia a la plaça de l’Ajuntament. Aviat la notícia va córrer com la pólvora per tot el poble i ja podeu imaginar a qui van acusar per haver gosat tal sacrilegi. L’Ajuntament, en mans de la Unión de Centro Democrático (UCD), convocà un plenari amb l’objectiu de condemnar l’acte, obrir una investigació i acordar tornar a instal·lar el bust on estava. Us he de dir amb sinceritat que he somniat més d’una vegada amb aquell maleït plenari. Nosaltres tres hi assistírem per palesar que no teníem res a veure amb aquells fets. Fou un ple molt, molt tens. Els fatxes local s’encarregaren de portar altres feixistes i somatens de la comarca i, poca broma!!, molts d’ells anaren fins i tot amb la seua pistola. Nosaltres vam aguantar amb dignitat tot el què calia aguantar i més. Mai s’obrí cap investigació i oficialment mai se sabé qui ho va fer. Això si, aconseguiren tornar-lo a posar, i aturar les reivindicacions dels partits de l’esquerra que feia anys que demanaven la seua retirada. La jugada els els va eixir perfecta.

            Hem sentit a parlar més d’una vegada que la transició de la dictadura a la democràcia va ser modèlica. A casa nostra, al País Valencià,  els que vam tindre la sort, o la desgràcia, de poder-la viure sabem que no va ser tant modèlica. Els hereus del franquisme van fer tot el possible per posar pals al procés democratitzador: rebentant manifestacions, posant bombes ( a Joan Fuster, Sanchis Guarner…), alimentant l’anticatalanisme, empresonant dirigents polítics i sindicals, torturant o assassinant joves com Miquel Grau o Guillem Agulló.

            La lectura del llibre La dama de Gris, del professor i amic Leandre Iborra m’ha recordat tots aquells moment. Un llibre interessant que aconselle la seua lectura, en especial per als joves i no tant joves que no van viure aquells moments, per entendre la situació actual al País Valencià. Per adonar-se’n que res ens ve donat. El grau de llibertat, l’autogovern que tenim, l´ús del català, etc, etc  s’ha aconseguit lluitant i, malauradament, alguns d’aquells lluitadors van pagar amb la seua vida. Un d’ells va ser  Miquel Grau, un jove que tenia només 20 anys, just els mateixos que tenia jo. Un jove que van assassinar per lluitar per la llibertat, un lluitador que hem de tindre en la memòria, un patriota que cal dignificar i seguir el seu exemple de compromís amb les llibertats i amb el país.