Vicent Luna i Sirera

En aquests moments de renúncies, de callar mentre el pessebre estiga a vessar, de censures sibil·lines, de propostes enverinades, etc, etc amb l’objectiu d’aconseguir “el efecto sin que se note el cuidado”, l’exemple d’Enric Valor i Vives ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció, i ens ha d’esperonar a seguir el seu exemple.

            L’any 1911 a Castalla, poble que li dóna nom a una de les foies de la comarca de l’Alcoià, va nàixer Enric Valor i Vives, un dels nostres més estimats i enyorats escriptors. I és que aquest castallut de soca-rel és segurament l’escriptor valencià més conegut pels valencians i valencianes, i molt especialment per la població escolar. Un escriptor que destacà per la seua obra rondallística, però també per la lingüística i novel·lística. Enguany, centenari del seu naixement, diverses institucions públiques i privades celebraran tota mena d’actes per recordar, donar a conèixer i reeditar la seua obra . 

            Com a rondallaire Valor és força conegut en el món educatiu i de l’ensenyament. Qui no ha llegit o li han llegit alguna vegada una rondalla?  El treball que féu de recollida d’aquestes històries populars, que la majoria s’han transmés de pares a fills oralment, fou impagable. Com ell digué “… La major part de les rondalles que recorde de quan era menut me les contà una jove criada que teníem a casa. Anys després a partir d’aquells esquemes argumentals vaig encetar les primeres publicacions del que avui és el conjunt de les Rondalles Valencianes…”

            Però aquesta tasca de fer literatura a partir de contarelles populars no fou l’única activitat del nostre escriptor. La gran il·lusió, la veritable passió d’Enric Valor fou la de ser novel·lista: “… La meua vocació era escriure novel·les”, “… Però els de la meua generació hem tingut tant mala sort…”, “… He escrit prou, sí, però no tant com haguera volgut. A vegades pense: que poques novel·les em va deixar escriure Franco” Així, malgrat aquesta persecució, Valor va poder editar, entre altres, la trilogia del cicle de Cassana: Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó.

            Enric Valor es lamenta de la mala sort que tingueren els de la seua generació, escriptors com Carles Salvador, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent A. Estellés… que patiren la persecució del franquisme. Però aquella generació fou la que impulsà els primers textos gramaticals, els primers cursos de valencià: “… Vaig començar a impartir cursos en Lo Rat Penat amb Carles Salvador, etc. De tota aquella tasca, feta en unes condicions polítiques ben difícils durant la postguerra, sorgí la necessitat de dotar-nos d’uns materials bàsics i així va nàixer la meua obra gramatical : la Flexió verbal, la Gramàtica Enric Valor…”

            La commemoració d’aquest centenari, que coincideix amb el dècim aniversari de la seua mort, i que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) celebra com l’Any Enric Valor amb una interessant exposició i tot un ventall d’activitats, ens hauria de servir també, a més de llegir la seua obra i donar-la a conèixer a la resta dels Països Catalans,  per seguir el seu exemple i mestratge, el d’un valencià compromés amb la seua llengua. Efectivament, la importància d’Enric Valor, i els de la seua generació, és el d’haver tingut el valor, en unes condicions gens favorables, de recollir i preservar les nostres paraules, de mantindre la fidelitat i l’amor a una llengua. Tots ells, per escriure en català, van haver de ser perseguits, censurats, humiliats…. Per l’amor a un llengua Valor no va poder escriure tot el que haguera volgut. Per amor a una llengua va haver de tindre durant molts anys part de la seua  obra en un calaix, esperant altres temps. Per defensar el nostre valencià, “ el català de tots” com acostumava a dir, es mereix tot el nostre reconeixement. En aquests moments de renúncies, de callar mentre el pessebre estiga a vessar, de censures sibil·lines, de propostes enverinades, etc, etc amb l’objectiu d’aconseguir “el efecto sin que se note el cuidado”, l’exemple d’Enric Valor i Vives ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció, i ens ha d’esperonar a seguir el seu exemple: conreu i ús amb total normalitat, compromís social i cultural arrelat al país i fermesa en la unitat de la llengua. I tot plegat amanit amb una bona dosi valoriana d’il·lusió, compromís i  faena ben feta.

Alcoi, 7 de gener del 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!