Vicent Luna i Sirera

Deia Manuel de Pedrolo que “una cultura únicament és entrebancada, perseguida i anihilada amb la finalitat d’anorrear l’existència d’un poble com a nació”. Efectivament, quanta raó que tenia l’escriptor d’Aranyó. I és que, malauradament, és això precisament el què li està passa a la cultura dels valencians. Som un poble que a nivell cultural (però també, polític, econòmic, lingüístic, etcètera) des de fa anys i panys que patim els efectes perversos d’un estat, i de molts dels nostres mateixos governants que estan al seu servei, que en lloc d’ajudar a enlairar-nos, ens retallen les ales i ens hi posen tota mena d’entrebancs. Tot i així i malgrat aquesta obsessió malaltissa que tenen envers la nostra llengua i cultura, no farà, com diu Jordi Cuixart, “que renunciem mai a ser feliços, a viure la vida amb plenitud, amb la joia del pensar i anhelar un futur millor i més just per tothom. I que hem decidit que la nostra principal i única arma serà la cultura, la cultura com a Arma de Construcció Massiva. La cultura com a arma d’alliberament individual i col·lectiu, la cultura per poder acollir els qui tenen menys i més necessiten. La cultura per viure la vida com una aventura i no com una penitència” (Presó de Soto del Real, 19-04-2018).

Si hi ha una etapa, no massa llunyana en el temps, que es caracteritze per aquests entrebancs, per la deixadesa i menyspreu del nostre propi Govern envers la nostra cultura, és sens dubte el període que va de juliol de 1995 a juny de 2015. El mateix Pedrolo ens recorda que “cultura no solament ho és l’art, o els llibres, sinó totes les formes de manifestació d’una comunitat […] Cultura és la mateixa manera de viure que té un poble”. Doncs bé, en l’any que es va fundar el Centre Ovidi Montllor (COM) la cultura “oficial” dels valencians estava segrestada, no tenia res a veure amb la “manera de viure que té -el nostre- poble”. La sibil·lina política cultural del Govern valencià d’aleshores, en mans del PP, començava a donar els seues malèvols fruits, esmolant, laminant, despersonalitzant  i refent la identitat dels valencians i valencianes. Un estudi de llavors, que va presentar la Fundació de les Caixes d’Estalvi (Funcas), deia que “els ciutadans de la Rioja, Extremadura, Cantàbria i Astúries tenien més sentiment nacionalista, de pertànyer a la seua regió, que els valencians”. El mateix estudi apuntava, a més a més, que “els ciutadans del País Valencià se sentien menys valencians que feia deu anys”.

Davant d’aquella preocupant situació, associacions culturals i cíviques no controlades per l’administració, com ara la Federació d’Escola Valenciana (FEV), o la Societat Coral el Micalet ; moviments de renovació pedagògica con el Col·lectiu de Mestres de la Safor; sindicats com l’STE-PV, etcètera, hagueren de posar-se mans a l’obra per dur endavant activitats culturals i cíviques nítidament valencianes i arrelades al nostre poble. Un d’aquells col·lectiu d’associacions compromeses amb el país era, des de 1978, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), una entitat que com digué el seu president “va emprendre la tasca de bastir una xarxa de Casals Jaume I[…]a ciutats i pobles que oferien als seues habitants espais on poder tirar endavant tot tipus d’iniciatives de caire cívic i cultural” (Eliseu Ciment, “Revista “5 Anys del COM”, 2007).

En aquell context polític i cultural, i com escrigué el pintor Antoni Miró en l’esmentada revista, “sense mitjans però amb voluntat, sense recursos però amb imaginació, un grup de persones es va proposar un dia construir un centre cultural que homenatjara l’Ovidi […] Aquell somni a poc a poc va anar fent-se realitat”, tota “una veritable proesa cívica” en diria la primera Coordinadora del COM Sandra Obiol. La veritat és que no va ser gens fàcil, doncs com ens recordava el professor Ricard Carbonell “a casa nostra corren els pitjors temps per a la lírica[…]avui en dia ningú s’allista fàcilment en cap causa heroica, en cap projecte voluntarista”. Però malgrat tot, ara sí, el 30 de novembre de 2002 l’amic Ximo Cardenal, en representació de la Junta Gestora, ens anunciava que el COM “obria les seues portes a la gent de les nostres comarques, a la gent del nostre país”. I ves per on aviat vam  celebrar el 5é Aniversari, cinc anys de treball i esforç, ignorats pel Govern valencià i també pel municipal, però tot i així vam seguir endavant. La revista esmentada recollí les activitats que vàrem organitzar fins llavors: exposicions, presentacions de llibres, conferències, degustacions del vins del país, actuacions musicals, sopars de germanor, taules rodones, tallers infantils, excursions, projeccions, activitats lúdiques…

Enguany, a finals de 2022, el COM farà dues dècades, tot just 20 anys ininterromputs oferint aquesta casa a associacions i entitats de tot tipus, i organitzant i donant aixopluc a un gran ventall d’activitats. En aquella revista ho vaig dir i ara vull tornar-ho a recordar: “Som conscients de les nostres limitacions, però al llarg dels anys hem entés el què ens volgué dir Joan Fuster: tot allò que no ho fem nosaltres (els valencians), ho faran els altres en contra nostra”. Efectivament, tot allò que no fem nosaltres no ho farà ningú, ni fins i tot moltes vegades les nostres pròpies institucions. Des del COM, malgrat les nostres limitacions que en són moltes, hem hagut d’anar omplint buits culturals oblidats o menyspreats pels nostres governats. Al llarg d’aquests anys el COM ha estat un referent, un oasi per a escriptors, poetes, músics, pintors, cantautors… que han pogut donar a conèixer la seua obra. I sí, tenim mancances: econòmiques, organitzatives, d’infraestructura….que limiten la nostra acció. Tot i així estem satisfets de tot el què hem fet, segurament ho hauríem pogut fer millor i per això, de tant en tant, cal fer autocrítica: hem d’intentar que la nostra acció cultural siga veritablement comarcal; cal cohesionar i aprofitar més les potencialitats dels nostres socis; col·laborar més amb la resta d’entitats culturals comarcals que persegueixen objectius semblants als nostres; oferir un ventall ample d’activitats, atenent a les necessitats dels nostres socis i simpatitzants, perquè en vint anys el nostre país ha canviat i les necessitats culturals de la gent també. En definitiva, cal continuar fent país i un dels nostre referent, per això el nostre centre porta el seu nom, és Ovidi Montllor: “l’artista, el cantant, el pallasso…” que dedicà tota la seua vida a treballar per la nostra cultura. Això mateix és el què intentem fer des del COM, perquè el nostre deure com a valencians és defensar-la. I no volem que siga un fòssil, tancada en una vitrina, la volem enlairada, com els gallardets en una Festa Major. La cultura és el pal de paller de tot poble i per això alguns, ja ho hem dit, la persegueixen per anorrear-la i fer-nos desaparèixer. No tenim més remei que seguir treballant, i tossudament anar bastint xarxes de complicitat. I al COM ho fem fomentant la cultura, doncs com diria Montserrat Roig “és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.

No hi ha cap dubte que vint anys després, i en el cinquè aniversari ja ho digué el Coordinador d’ACPV Antoni Gisbert, “el COM està consolidat, té un prestigi indubtable i, sobretot, té un potencial de futur encara molt més gran”. Així doncs celebrem aquest aniversari, fem memòria del què hem fet i deixem-ne constància escrita, per aprendre de les errades i projectar-nos cap al futur. El nostre agraïment a totes i tots els que ens heu ajudat i una menció molt especial per a Carmina Vayà, Coordinadora del COM durant un bon grapat d’anys, sempre al peu del canó, treballant de valent. Ens agradaria que continuàreu donant suport a les nostres activitats, suggerint, participant i col·laborant perquè el COM esdevinga el centre cultural comarcal que tots volem. Com diria l’escriptor Jordi Botella “la casa d’Ovidi no és massa gran però hi cap tothom”.

Així doncs, enhorabona a tota la gent del COM per aquestes dues dècades mantenint i alimentant la flama de la nostra cultura, per molts i molts anys més. Vint anys després ací continuem, amb les mateixes il·lusions que el primer dia i amb les portes obertes a tothom. Així doncs no dubteu i:

“Si mai aneu a Alcoi/ passeu-vos per Vistabella 8,/ on cada jorn al capvespre/ se senten els cants i els precs/ d’aquella digna fera ferotge.// Fou perseguida pels guàrdies,/ per aquell alcalde/ que tant li treia la son/ i volia deixar-la sense dents,/ muda, sense poder parlar./ Tot i així aquella bestiola/ insistí que ningú passés pena,/ que no es menjaria a ningú,/ només necessitava més espai/ i eixir d’aquell lloc marcat./ Avui la gàbia torna a ser petita/ i altres guàrdies la volen atrapar./ La fera ferotge no es rendeix,/ els seues precs ressonen arreu/ traient-li la son a molts alcaldes.// Si mai aneu a Alcoi/ passeu-vos per Vistabella 8,/ on cada jorn al capvespre/ se senten els cants i els precs/ d’aquella digna fera ferotge”. (Vicent Luna, Vistabella 8).

 Vicent Luna i Sirera (*)

(*) Soci d’ACPV-COM Alcoià-Comtat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!