44 versos que emmarquen l’art

14 de juny de 2016

0 comentaris

A la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, i dirigida pel pintor alcoià Antoni Miró, podeu veure l’exposició El Centre de l’Univers. Estudis d’art que lloa l’art de 44 artistes valencians. Una acurada i selecta nòmina de pintors/escultors de casa nostra. L’escriptor Martí Domínguez i el fotògraf Jesús Císcar els han visitat a tots ells, allí, al seu estudi de treball, al centre del seu propi univers. L’exposició és una meravella que no us podeu perdre. Només pel catàleg ja paga la pena anar-hi. Els comentaris de Domínguez són pura poesia i les fotografies ens ajuden a copsar l’”univers” mític i particular de cadascun d’ells. Els textos a cada artista van encapçalats amb una frase, com un vers que cerca l’essència de cadascun d’ell. Quaranta-quatre versos que emmarquen l’art, quaranta-quatre espais d’imaginació, quaranta-quatre sensibilitats diferents que comparteixen, si més no, la passió d’expressar tot allò que els crema per dintre i tenen necessitat de fer realitat.

Així els estudis d’art són el “territori personal“, “l’univers femení”, com “una habitació pròpia”, ”el laboratori dels somnis” on s’hi dóna “la metamorfosi de l’artista”. Un “espai buit” on regna “l’anarquia del silenci” i que cal omplir cercant “el secret de la geometria”, “l’essència d’art”, “els colors del cel”. Per a tot artista el seu estudi és “el centre de l’univers”, “el fecund refugi del silenci” on “fent el salvatge sempre” o en aquells “instants d’innocència” imaginarà i crearà en “una combustió constant”, com “una força de la natura”, sovint obsessivament. Per a ell serà “l’estudi més bonic de València”, “la mansarda del morandí valencià” o la “capsa Pina”. I cadascú somniarà “l’obra ben feta” lluitant per cercar el propi espai en el vast món artístic, “en el laberint de la vida”, en “el dur desig d’existir”. Llavors, des de “la cara nord de la muntanya”, “vora la cúpula del Puigcampana” en “el jardí de la Ribera” a “la falda del Montgó” o com un “esteta a València”, ens mostraran “l’atracció de l’abisme” amb “opinions contundents “, “tot un món en una pinzellada”, “cosmologies massiomòrfiques”. Perquè “la batalla de l’art” és la “força incontrolable” de “viure la creativitat”, “l’art trencat” que s’obstina en “la reinvenció del paisatge”.

I cadascun d’ells amb el seu tarannà, amb el seu característic art, és únic i irrepetible: “el torsimany de la matèria” o “el pintor del silenci” en diran uns, “un pintor valencià a París” diran altres. Aquest és “l’alquimista del color”, aquell altre “l’últim paisatgista”. I uns incidiran en “la fascinació de la paraula”, altres en “l’elogi de la multitud”. Però tots ells, tots, a recer dels seues estudis d’art, treballaran per meravellar-nos amb el seu art, per llançar-nos missatges, per colpir-nos, per fer-nos pensar, somniar i també gaudir. L’art és tot això, i també passió, emoció, sorpresa, ironia, angoixa, i per descomptat moltes més coses. I és llavors, quan tot açò connecta amb els nostres sentiments, il·lusions, somnis, esperances… que alguns artistes esdevenen referents. Treballadors de l’art al servei d’un país, són com “la llum d’un poble”, lluernes en la foscor de la nit, com “el far del migjorn”.