Mails per a Hipàtia

Té una veu sòlida, segura, madura: sembla una Callas. Jo la vaig cantar tremolosa quan era petita. L’espasa era de debò, del comandant de la Base militar que hi ha al meu poble (la Base de L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS, hahahahaha); una espasa que pesava més que no jo. I entre que el que diu la Sibil·la fa molta por, tanta expectació i les bromes pesades dels escolanets, era un miracle que fos audible.
Els escolans, que eren dotze o més, baix de la trona, deien:
Sibil·la aguanta la coca
amb les dues mans
que a baix hi ha deu escolans
que baden un pam de boca. 
Cantàvem damunt la trona, sense micro, de cara a la gent. Per si t’agafava el canguelis hi havia dues o tres nines més que havien assajat, preparades per sortir. Durant dies, tant les monges com a casa nostra ens feien fer caragolins de llimona, mel, aigua calenta i bicarbonat… Havíem d’anar a l’assaig amb el capellà, que ens acompanyava amb l’orgue, cada dia, des del novembre.
El que no m’agrada és que veig que ara entre estrofa i estrofa hi posen com una mena de tornada. Això són coses de capellans, per fer-ho durar més temps, perquè quan acaba la Sibil·la molta gent se’n va. Veig que a Lluc ho fan, i fa set o vuit anys que vàrem anar a Montserrat i l’escolania titular també va fer això. Abans la Sibil·la es cantava tota seguida, d’una tirada.