Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Veient avui l’acte d’homenatge a Lluís Companys i la sobtada febrada pro-Companys del PSC i en concret de Maragall no he pogut deixar de preguntar-me com és que el mateix partit, en el seu moment, va intentar de totes totes que l’estadi de Montjuïc no portara el nom de Lluís Companys sinó el del notable feixista conegut com Juan Antonio Samaranch. Pregunte. I recorde, de passada, que la proposta de dir-ne de l’estadi Lluís Companys va partir de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Que l’Ajuntament de Barcelona va evitar aquesta referència als Jocs Olímpics i que només la presió d’Iniciativa i ERC dins el govern municipal va acabar tombant el debat cap a l’honor al president de la Generalitat i no al (mafiós) president del CIO.

Reconec que em costa molt pujar amb comoditat a un taxi. De vegades he trobar taxistes magnífics però el nombre de taxistes que aconsegueixen irritar-me, ho lamente molt però és alt. I m’encurioseix entendre perquè, ja que em passa en qualsevol ciutat.
Avui m’he barallat per la ràdio. Jo intentava parlar pel mòbil mentre ell tenia un xumba-xumba notable en marxa. De primer li he demanat molt suaument. Ell diu que ha baixat la ràdio però jo no ho he notat. I he hagut de demanar-li en un to una miqueta més resolt. Aleshores sí que l’ha baixat de manera constatable però ha començat a desbarrar. Se m’ha ocorregut dir-li que segons el reglament del taxi sóc jo qui pot decidir sobre la ràdio (que una vegada m’ho van explicar…) i la reacció ha estat pujar el volum de nou. L’he fet parar i he baixat. Però amb un mal gust de boca tan gran.

Fuster és una autèntica mina. Repassant un vell quadern seu de l’any 54 trobe una anotació sobre la recurrent polèmica ortogràfica. Fa referència als intents dels “alcoveristes” per adoptar normes gramaticals que posen de relleu les diferències del “valencià” amb el “català”, en comptes dels factors unitaris. Salvant, lògicament, els aspectes lèxics i fonètics.
Fuster diu: “fins ara hom escrivia malament, ara podran dir que escriure en valencià”

Ara va i resulta que el govern dels Estats Units sembla que va calcul·lar que el 1961 hi havia 40.000 parlants del català als Estats Units. M’ho conten però no tinc cap accés a dades documentals sobre aquesta referència i no he trobat res a la xarxa que ho confirme. Em sembla, de tota manera, sensacional que “ens” comptaren… Algú sap alguna cosa?

El món dels cercadors va mogut. F auns dies Amazon va presentar A9, un cercador que podria fer la competència de manera seriosa a Google. Avui n’he descobert un altre. Es diu Snap, encara està en proves però té una manera de refinar les cerques francament interessant.

Hi ha gent que fa unes coses que no s’entenen. Uns xicots han creat a internet un autèntic traductor anglès – anglès (el trobareu ací).
Em pregunte quin caram de servici deu fer. Igual és que Moratinos ja regna en el món anglosaxó i tots comencem a estar com un llum. Jo no ho descartaria…

Aquest matí hem enterrat Joan Tur. Al Tanatori de les Corts, a Barcelona, ens hem juntat una colla ben diversa d’amics de totes les conspiracions imaginables que Joan havia anat teixint amb els anys: els periodistes i els muntanyers, els polítics i els de les festes, els interessats per la festa i els amants dels calçots. Quan un home com ell mor tant jove la vetla és una trobada d’espantats i desconcertats. Tots sabem que podríem ser ell i ens preguntem perquè ell, precisament.
Joan portava l’edició de la Vila de Gràcia de VilaWeb. Havia fet d’ella una de les edicions més exitoses en tots els sentits i havia anat més enllà, ajudant a consolidar el setmanari en paper L’Independent. Jo confesse que li tenia una miqueta de por perquè sempre reclamava fer més i millorar les coses. He entès perfectament, per això, que en el moment que els seu taüt s’amagava, acabada la cerimonia, sonara pels altaveus aquell “Més Lluny” tan especial de l’Itaca de Lluís Llach: “Més lluny / hem d’anar més lluny / més lluny de l’avui / que ara ens encadena…

De retorn de Menorca he hagut de passar una setmana ben bona hospitalitzat. Estic bé. Però ho he passat mal. A l’hospital és ben curiós com van passant les hores. No tens res a fer excepte esperar. Si ve el metge, si et toca l’antibiòtic, si et miren la febre, si arriba el sopar…
Els primers dies, si ingresses com ho vaig fer jo, la veritat és que et mous en un estat de semiconsciència molt vaporosa i no ho notes massa. Però amb el cap ben posat i les dolències remeses el pas de les hores es fa immensament lent. Com un degoteig.

He passat el cap de setmana a Menorca. Havia de participar en una xerrada organitzada pel PSM i hem aprofitat per a quedar-nos tot el cap de setmana. Cap de setmana, per cert, ben ple d’activitats a l’illa. Entre altres una conferència de José Saramago, que s’allotjava al mateix hotel.
Vam coincidir amb el conseller de cultura del govern menorquí i aquest ens va presentar. No li vaig explicar, però, una anècdota deliciosa que em va passar a Lisboa.
Un dia vaig visitar el Diari de Notícias, la gran institució periodística lisboeta. Saramago n’havia estat director durant l’època de la revolució i pel que es veu no havia deixat massa bon sabor de boca. Tot i això, en arribar a la sala noble del diari, vaig veure que hi havia un quadre enorme de Saramago presidint l’habitació. Vist tot el que m’havien dit d’ell abans vaig expressar la meua sorpresa per la presència de la tela. I la resposta va ser demolidora: “d’ací uns anys ningú no recordarà que va ser un mal director d’aquest diari però tothom recordarà que un Premi Nobel va ser director del Diario de Notícias”.
Ho conte tal i com va passar.

Llisc a la web de la BBC que l’editor indonesi Bambang Harymurti ha estat condemnat a presó. És l’editor de Tempo, un mitjà que es va distingir en la lluita per la democràcia.

Al maig passat vaig compartir amb ell una taula rodona a Djakarta (fotografia) i una llarga conversa després de sopar, al voltant d’un malaguanyat cafè indonesi (excel·lent però fet a l’americana…)

Parlàvem dels problemes de la premsa arreu del món i ell va dir que a Indonèsia el problema ja no era la censura política sinó la censura que els empresaris intenten exercir a qualsevol preu. I l’han condemnat precisament per una informació sobre les pràctiques poc ortodoxes d’un dels principals empresaris del país.
Li he enviat un mail de suport. Sembla que estarà al carrer fins que es porte a terme l’apel·lació. Per supost la informació era certa i contrastada en tots els seus extrems.

Anit vaig tindré la sort d’escoltar la tercera de Mahler, al Palau de la Música, sota la direcció de Zubin Mehta. Des que el vaig escoltar per primer vegada trobe que el darrer moviment, amb aquella mena d’Adaggio inacabable, és un autèntic cim de la música universal. Anit esborronava veure de quina manera el director feia ballar l’orquestra i l’orfeó català generant cercles concentrics primer amb la corda i després amb la fusta durant minuts i més minuts. Una dada: només vaig escoltar una tos. A Barcelona això no és gens normal.

Com a usuari del Mac sóc un fanàtic. Especialment després que Steve Jobs va tornar a Cupertino i ens va tornar ñ’autoestima que havíem perdut. Per això em diverteix sempre observar al cinema que no hi ha cap pel·lícula americana on un dels protagonistes no tinga entre les mans un Mac. Especialment un portàtil. Pel que es veu no sóc l’únic que s’ha fixat i un xicot s’ha empescat una web on explica en quines pel·lícules hi ha macs i quins models són.

Avui a Algemesí ballen la Moixaranga. Els últims mesos m’he divertit una miqueta creant una versió global de la mateixa. Si la voleu escoltar la trobareu en format mp3 ací.
(S’accepten comentaris) 🙂

La memòria és desconcertant. Se m’ha oblidat totalment el nom de Siena quan he volgut explicar on vaig prendre el millor cafè de la meua vida. La gràcia és que notava als llavis el sabor. I ho sabia tot. On hi ha el bar, la seua forma, com és la tassa, el que es veu assegut des d’aquella taula que hi ha a dalt… Només havia oblidat, no em venia, el nom de la ciutat.