Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Avui, com ja vam fer l’any passat, hem celebrat la Festa Estellés a l’Espai VilaWeb. Els lectors que ho han volgut han vingut i han llegit poemes, o prosa, del poeta de Burjassot mentre n’han tingut ganes. Després hem fet una copa i una tertúlia ben llarga, que de fet acaba d’acabar.

Jo he llegit un fragment d’un text que em va colpir i que mostra la misèria, moral per damunt de tot, de la València que ell va haver de viure, tot just passada la postguerra. La humiliació que ell sent i expressa ho diu tot:

‘Recorde un fet –perquè aquí ho he de contar tot–, un fet que em va humiliar molt: ja era gran, jo. Treballava a Las Provincias, on cobrava mensualment, encara no estava encara en nòmina, cent pessetes, i de la seua butxaca em pagava el director, Martí Domínguez Barberà, cinquanta o setanta-cinc pessetes. Un dia, el propietari del diari, un dels propietaris del diari, Enrique Reyna, que era gendre de la veritable i única propietària del diari, donya Gudalupe Burriel, em va dir que passés per casa seua, al carrer de Ruiz de Lihory. Jo vaig arribar a aquella casa, on jugaven per terra els vuit o deu fills del senyor Reyna, i vaig saludar aquest i la seua dona, ja difunta, donya Pura Domènech; i varen començar a treure peces de roba d’un armari.

–Esta Chaquetta, con un ligero arreglo que le haga su madre, le vendrá bien a usted.

–Y este pantalón le viene que ni pintiparadao. Y esta corbata, y esta otra chaqueta.

Jo no sabia per quins set sous em donaven aquelles peces de roba. Amb un grapat d’americanes i pantalons, de roba vella, vaig fer una espècie de fardell i vaig baixar l’escala, engolint-me les llàgrimes, car jo semblava que havia estat condemnat, fins qui sap quan, a aquestes vergonyes, a aquests afronts’.