“El nacionalisme català s’ha tornat carregós i, sovint, antipàtic”, escrivia Salvador Cardús l’altre dia l’AVUI.
El catalanisme –o simplement la catalanitat- ha estat sempre, poc ho molt, una càrrega. Al llibre “De part del pare”, Vicenç Villatoro explica als seus fills: “Hi ha pares que posen als fills noms impossibles. És una herència incòmoda, que el fill haurà d’arrossegar tota la vida. Jo també us he deixat una herència que pot ser un llast: la d’una memòria impossible, d’una llengua petita i fràgil, potser condemnada. Un gep per a tota la vida com aquell a qui li posen al damunt un nom impossible. És la que hi ha. El poema de Martí Pol: “Això ja ens ve d’antic, del rebesavi potser…””.
Jo em sento identificat amb aquest sentiment: el testimoni que hem rebut dels pares i que passem als fills és, en part, carregós però és el nostre, no en tenim d’altre. I es fa estimar.
Ara bé, no cal que ens entestem a què el catalanisme sigui, a més, antipàtic. Per exemple, atesa la composició del país, cal oposar-se frontalment al fet que l’ensenyament primari inclogui tres hores setmanals de castellà? O bé: estem segurs que exigir al professorat universitari el nivell C de català dóna un saldo cost-benefici favorable per al país? No estem facilitant massa la feina a un Josep M. Sala o un Francesc de Carreras?
No es tracta que renunciem als principis per tal de ser simpàtics però tampoc no cal que ens col·loquem voluntàriament en el terreny que interessa a l’adversari. En el mercat de les idees, com en el dels productes, el posicionament de cada marca és essencial. La història i la tradició de què parla aquell vers de Martí Pol col·loquen el catalanisme al costat de la llibertat i del progrés. I aquesta posició no podem permetre que ens la prenguin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Efectivament, en Puigcercós és molt antipàtic. Sempre surt a la tele amb cara d’emprenyat. És perquè ha de petxugar amb la tercera hora de castellà?
Oposar-se a la tercera hora de castellà no és una qüestió de ser antipàtic o no. La pregunta que em sembla cal fer és: cal?. A mi em sembla que no, i per tant m’hi oposo, i si sóc antipàtica, doncs què hi farem. Tinc un fill de 12 anys que ha acabat ara 6è de primària. La seva nota de castellà ha estat un notable exactament igual que la de català, malgrat que a casa som catalano parlants. Em sembla que aquesta tercera hora de fet ja es rep en el dia a dia: diaris, televisió, cinema…
Encara podriem ser més simpàtics. Per exemple, si cridéssim tots plegats “a por ellos oe!oe!oe!”. Per exemple, si ens semblés bé l’actual sistema de finançament, per exemple…..