Club 7 Cinema

Es pot dir que hi ha unanimitat entre els cronistes acreditats a la 80a Mostra de Venècia, pel que fa a “Poor Things”, la nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos, que pràcticament ha eclipsat les altres dues cintes a concurs en la jornada d’ahir. I, Fora de Competició, wes Anderson n’ha tornat a fer de les seves…

Mostra de Venècia 2023. La Competició.

De Yorgos LANTHIMOS,”POOR THINGS” / “POBRES CRIATURAS” / “POVERE CREATURE!”. Durada: 2h21. Producció: Anglaterra. Amb Emma Stone, Mark Ruffalo, Willem Dafoe, Ramy Youssef, Christopher Abbott, Suzy Bemba, Jerrod Carmichael, Kathryn Hunter, Vicki Pepperdine, Margaret Qualley, Hanna Schygulla. Guió de Tony McNamara, basat en la novel·la d’Alasdair Gray. Nota sinòptica: Una història victoriana d’amor, descobriment i gosadia científica. Explica la increïble història de Belle Baxter, una noia que un científic excèntric però brillant ha ressuscitat. Sinopsi: La Bella Baxter (Emma Stone) ha estat reviscuda pel científic brillant i poc ortodox Dr. Godwin Baxter (Willem Dafoe). Sota la protecció d’en Baxter, la Bella té ansia d’aprendre. I la Bella acaba fugint amb en Duncan Wedderburn (Mark Ruffalo), un advocat sofisticat i pervers, en una vertiginosa aventura pels diversos continents. Lliure dels prejudicis de la seva època, la Bella es posa ferma en el seu propòsit de defensar la igualtat i la llibertat. Enllaços: IMDB, MyMovies| DE: Disney | DI: Disney.

Algunes reaccions:

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) la competició pel Lleó d’Or s’ha escalfat amb la presentació de “Poor things” (“Pobres criatures”), en què el grec Yorgos Lanthimos, adaptant fidelment la novel·la homònima de l’escocès Alasdair Gray, entrecreua, a la manera del pastitx postmodern, grans referents de la literatura gòtica. A la pel·lícula, Willem Dafoe encarna una mena de doctor Frankenstein que a la vegada és una criatura monstruosa, plena de cicatrius que fan pensar en un origen no natural. Aquest metge excèntric li demana a un deixeble (Ramy Youssef) que supervisi, a la manera del Pigmalió de George Bernard Shaw, l’educació de la Bella (fantàstica Emma Stone), una misteriosa jove que es comporta com una nena però que experimenta un prematur despertar sexual. La curiositat de la Bella pel plaer carnal esdevindrà la principal eina amb què Lanthimos posa cap per avall els prejudicis de les societats patriarcals. Pel que fa a l’apartat visual, Lanthimos (..) omple les imatges de transicions entre el color i el blanc i negre, empra lents que arrodoneixen la imatge i fa servir zooms aberrants i grans decorats construïts en estudi (..). Sergi Sánchez, a Twitter: “Poor Things” és extraordinària. Yorgos Lanthimos ha filmat una faula alliberadora sobre una dona alliberada (pletòrica Emma Stone), un subjecte excèntric que només obeeix les normes que dicta la seva mirada, oberta i sense prejudicis. El film és tan generós com la seva heroïna. Alejandro G. Calvo, a Twitter: ‘Warning’ fans del fantàstic més imaginatiu, del Fellini post “La dolce vita”, de la subversió moral de Buñuel i del plaer del terror de Tod Browning perquè Yorgos Lanthimos ens ha lliurat amb “Pobres criaturas” una obra total. Ryan Lattanzio, a ‘IndieWire’ escriu: (..) és la millor pel·lícula de la carrera de Lanthimos i ja es percep com un clàssic instantani, mordaçment divertit, capritxós i excèntric, modest i sense pretensions, farcit de tantes coses per adorar que tractar d’analitzar-ho tot aquí sembla una respossta lamentable a las ambicions de la pel·lícula. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: Aquesta nota plena d’amabilitat i pietat del títol és enganyosa; de fet, hi ha pura crueltat viviseccional en aquesta epopeia extraordinàriament estranya. “Poor Things” és una bogeria victoriana retrofuturista  i un còmic negre macabre de terror (..) . Lanthimos ens mostra un món extraordinari, artificial i contorsionat, en part rodat en monocrom, de vegades sobresortint-nos a través d’una lent d’ull de peix, il·luminat des de dins en un altre lloc amb tons ricament saturats, com una placa de color gravada. I la seva protagonista és algú que ho porta al següent nivell de carrera, o el nivell més enllà del següent nivell: Emma Stone. Fa una actuació sorprenent i divertidíssima com la primitiva sexualment innocent Bella Baxter (..). Tot el que hi ha [a la pel·lícula] -cada fotograma, cada imatge, cada acudit, cada actuació- provoca un suspir d’emoció. Endika Rey, a Twitter: L’estupenda “Poor Things” és la pel·li menys cínica de Lanthimos. És igual d’agosarada que la resta de la seva filmografia, però aquí hi ha compassió retratant tant la bellesa com la lletjor. Emma Stone és perfecta com a criatura de la llibertat i pren decisions molt molt valentes. Fantàstica.

De Saverio COSTANZO, “FINALMENTE L’ALBA“. Durada: 2h20. Producció: Itàlia.Amb Lily James, Rebecca Antonaci, Joe Keery, Rachel Sennott, Alba Rohrwacher, Willem Dafoe. Guió: Saverio Costanzo. Una noia romana als anys cinquanta és a punt de comprometre’s amb un home. Va a Cinecittà a fer una audició com a figurant i es veu endinsada en aquesta nit una nit única, llarga i intensa, gairebé infinita, durant la qual es descobreix a si mateixa. Comentari del director del Festival: la segona inversió productiva més important del cinema italià d’aquest any (..) amb Lily Collins en el paper d’una noia catapultada un dia i una nit a la Cinecittà de l’època, reconstruïda amb una habilitat notable, un món fascinant però cínic i cruel. Enllaços: IMDB, MyMovies. | DI: 01. | EI: 14.12.2023.

Algunes reaccions:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles i en diu: El guionista i director italià Saverio Constanzo ha ofert al festival de cinema de Venècia una mica de diversió calorífica sense pretensions amb aquesta divertida pel·lícula: un saborós i espectacular melodrama romàntic, amb un toc viu d’absurd surrealista en la tradició d’ “El xeic blanc”,de Federico Fellini, o “La rosa porpra del Caire·, de Woody Allen. És la història d’un aneguet d’una bellesa poc convencional que esdevé més un cigne que la gent glamurosa que idolatra; els seus somnis es fan realitat -o una mica realitat- a la Roma dels anys 50, a l’època de màxima esplendor del gegant estudi de cinema Cinecittà. Hi ha actuacions seductores de Lily James com la diva del cinema nord-americà de la mena de Liz Taylor, Willem Dafoe com el seu elegant i amable confident, Rachel Sennott com l’actriu prometedora i descontenta que vol derrocar l’estrella de James i un gir encantador de  la relativament nouvinguda Rebecca Antonaci com l’heroïna desconcertada i improbable (..). Lee Marshall, a la crònica per a ‘Screen Internacional’ remarca: La delícia ambientada a Cinecitta de Saverio Costanzo recorda l’apogeu de “Hollywood on the Tiber” i en són protagonistes Lily James i Willem Dafoe. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) lamentable (..) No se sap si Costanzo vol empoderar la seva heroïna, perquè la pel·lícula, lletja i absurda, i que coqueteja tant amb el melodrama com amb el giallo, sempre la col·loca com a víctima del seu propi desemparament.

De Nikolaj ARCEL, “THE PROMISED LAND” / “BASTARDEN” . Durada: 2h07. Producció: Dinamarca, Alemanya, Suècia. Amb Mads Mikkelsen, Amanda Collin, Simon Bennebjerg, Melina Hagberg, Kristine Kujath Thorp, Gustav Lindh. Guió: Nikolaj Arcel,  Anders Thomas Jensen. Drama històric de gran pressupost, sobre un audaç soldat de mitjans del 1700 que intenta domesticar una terra brutal. Al segle XVIII, el rei danès Frederick V va declarar que les terres salvatges de Jutlàndia havien de ser colonitzades i conreades perquè hi arribés la civilització i generar-hi nous impostos per a la casa reial. Tanmateix, ningú no va gosar seguir el decret reial. Aquella terra significava mort: un indret ple de llops famèlics i castigat per una naturalesa brutal i implacable. Però a finals de l’estiu de 1755, un soldat solitari anomenat Ludvig von Kahlen (Mads Mikkelsen) va decidir que aquells erms li proporcionarien la riquesa i l’honor que sempre havia desitjat. Enllaços: IMDB, MyMovies. | VI: Trust Nordisk.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La pel·lícula de Nikolaj Arcel, que fa olor d’Oscar, està construïda com un western social, una muntanya de Grans Temes -conflictes de raça i socials, abusos sexuals, explotació laboral- que s’articulen en una trama pròpia d’un western on es carreguen les tintes en la caracterització dels supermalvats (amb tortures inquisidores incloses) i en la petrificació de l’heroi, a qui dóna vida un estoic Mads Mikkelsen. (..) “Bastarden” és el típic exemple d’aquest cinema europeu sòlid, de producció eficaç i guió compromès, que funciona a cop d’asfixiar l’empatia emocional del públic amb el via crucis moral i físic que travessen els seus personatges. És una pel·lícula que sap el que vol, i ho aconsegueix a cops de matxet.

Mostra de Venècia 2023. Fora Competició.

De Wes ANDERSON, “THE WONDERFUL STORY OF HENRY SUGAR” / “LA MARAVILLOSA HISTORIA DE HENRY SUGAR”. Durada: 0h39. Producció: EUA. Amb Ralph Fiennes, Benedict Cumberbatch, Dev Patel, Ben Kingsley, Richard Ayoade. Guió: Wes Anderson, basat en el llibre homònim de Roald Dahl. Diverses històries, però la principal segueix a en Henry Sugar (Benedict Cumberbatch), que és capaç de veure a través dels objectes i predir el futur amb l’ajuda d’un llibre que va robar. Nota: producte Netflix. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Manu Yáñez, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) En aquest pot petit, el cineasta texà regala a l’espectador la seva obra més radical, una adaptació del conte homònim de Roald Dahl en què una flamant però reduïda nòmina d’actors –de Ralph Fiennes a Ben Kingsley– s’entreguen a la tasca de recitar veloçment i íntegrament el text original mentre interpreten la ficció envoltats de decorats que pugen i baixen com telons teatrals. El resultat d’aquest joc escènic és una carta d’amor als vincles entre el cinema, el teatre i la literatura (..). [Diu Anderson:] “Volia aproximar-me al seu llenguatge [de Roald Dahl] posant en primer pla la capacitat dels actors per donar forma a la paraula”. Preguntat sobre el vessant artificiós del seu migmetratge, que anticipa l’arribada de tres adaptacions més de contes de Dahl, Anderson ha defensat l’artifici i la teatralitat com a elements integrals del seu imaginari: “Moltes vegades, quan fas una pel·lícula, intentes crear la il·lusió d’alguna cosa, però de vegades m’agrada jugar amb la possibilitat d’ensenyar els mecanismes que hi ha darrere de la ficció”. Això passa de manera flagrant quan, en el film, els actors abandonen els seus personatges per aparèixer, en altres escenes, ocupant-se de moure l’attrezzo o ajudant a caracteritzar un altre actor. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Es queda un ja sense arguments per parlar del cine de Wes Anderson. A “The Wonderful Story of Henry Sugar”, migmetratge de 40′ produït per Netflix, Anderson torna a adaptar Roald Dahl i, bé, torna a fer el mateix de sempre: enquadraments simètrics, narració-palimpsest, verborrea en off, ruptures brechtianes, colors pastís… ja us ho sabeu. Si us va la mandanga, entrareu a mort; si no, sempre podeu provar amb Jacormony Korine.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!