Club 7 Cinema

Per problemes d’agenda, em sembla que enguany no podré editar un apunt per cada curtmetratge seleccionat al Festival Òmnium de Curtmetratges VOC 2024. Miraré de veure’ls, en una sessió malgratenca a què tinc previst assistir el divendres 15 de març (19h, Sala Joaquim Garriga, de l’Arxiu Municipal). De fet, n’hi ha un, al qual ja vaig dedicar un article el 17 d’abril de l’any passat:“Els amants”, de Joan Vives: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres…’.

Aquests són els curtmetratges que participen al VOC 2024:

PROGRAMA I -“Avui i demà” (91 min)-.

Sis curtmetratges que comparteixen la idea de canvi, de trànsit, de retorn, de mons que s’abandonen i que es recuperen, de ferides que es tanquen.

De Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson, “Les més grans“. Durada: 0h20. Documental. Amb Adelaida Roqueta, Remei Mas, Pilar Comaposada, Casiano De la Rosa, Enric Finestres. Sinopsi: El passeig diari de tres àvies de Cabrianes es veu alterat per la mort sobtada d’una d’elles. Però la vida segueix. Mentrestant, la festa per la persona més gran del poble es prepara. Un retrat que ens fa reflexionar sobre el pas del temps, la població envellida de la nostra societat i la proximitat a la mort. Ressenya: La Cristina Franky Meza, alumna de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: El temps va passant lent, les estacions van canviant i la vellesa va arribant a poc a poc a la fi. La rutina de tota la vida. Tres amigues en la seva caminada diària i la sobtada però esperada mort d’una d’elles als seus 92 anys. Al mateix temps, al poble se celebra a la dona més longeva, com si es premiés l’assoliment d’haver arribat fins allà. Amb aquesta dicotomia, aquest curtmetratge retrata la vellesa i el temps. D’una forma àcida i irònica, qüestiona la productivitat i l’obsolet de la vida. Entre esperar la mort i voler tornar a ella. Informació:Es tracta del treball de final de Màster a la Universitat Autònoma de Barcelona, que es va presentar al Festival DOCS BARCELONA (on van rebre una Menció Especial del Jurat) i ha estat seleccionat al FESTIVAL DE MÀLAGA.

De Joan Vives, “Els amants“. Durada: 0h23. Ficció. Repartiment: Inma Sancho (Teresa), Ferran Gadea (Batiste), Pepa López (Marisol), Berna Llobell (Manolo), Josep Manel Casany (Ovidi). Sinopsi: Fa anys que l’Ovidi va desaparèixer al mar sense deixar rastre. La Teresa, la seva vídua, encara li segueix duent flors a la cova marina on va desaparèixer. Al cap de deu anys, els amants es retrobaran, tot i que potser no pas en la forma que podien esperar. Ressenya La Paula de Matteis Fernández, alumna de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”: d’aquesta manera es refereix la Teresa a la seva relació amb l’Ovidi, desaparegut al mar fa ja deu anys. La seva sentència es torna condemna quan la parella es retroba a la cova on ella l’espera cada dia. Com al seu anterior curt, L’escarabat al final del carrer (2017), Joan Vives ens trasllada a un poble valencià on el realisme màgic no és cap novetat. Éssers sobrenaturals, escenes de fals documental i un veïnat unit en les tradicions i en l’escarn públic doten a Els amants d’un to popular i còmic, fent excepcional la història d’amor dels protagonistes. Comentari: És la pel·lícula de què ja vaig publicar-ne un apunt: “Els amants”, de Joan Vives: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres…’, en què acabo dient: Obra fantasiosa fins a l’extrem, extravagant, que barreja poesia, sarcasme costumista, imatge real, imatge animada, plans barrocs, registres documentals amb ‘testimonis’ parlant a la càmera, deliri passional, festa comunitària a la valenciana… valencià, castellà, anglès, francès… Que compta amb actors coneguts (ai, Pepa López, com te trobàvem a faltar!)… Sí, fa que els vells amants es retrobin, però amb quin desfici audiovisual, curull d’imaginació!. Informació: El curt va ser candidat als Goya 2024, va participar al FIC-CAT…

De Santiago Ráfales, “L’avenir“. Durada: 0h19. Ficció. Amb Aitor Arranz, Nora Roman, Lluís Quintana, Neus Quintana, Irene Clot, Xin Yuan Geli, Laia Pérez, Alex Rodríguez. Sinopsi: En Biel i la Sara tenen deu anys i junts viuen amb entusiasme els darrers dies de l’estiu. Tanmateix, tot canvia quan en un joc la seva amistat és posada a prova. El món que en Biel creia tenir controlat es trenca i a partir d’aquest moment no sabrà què pensar o sentir. Ressenya: En Pep Sanz, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: Si jugues a fet i amagar saps que, tard o d’hora, t’acabaran trobant. Això és el que li passa a en Biel, un nen de deu anys, que, malgrat voler amagar-se de tot el que vindrà, no pot evitar fer-se gran. Envoltat de natura, jocs i amics, viurà un contratemps que el deixarà del tot desconcertat i posarà en perill la seva amistat amb la Sara. Una petita gran història que anuncia la fi de l’estiu i de la infantesa a toc de campana i nostàlgia. Informació: Curtmetratge produït per l’ESCAC,  seleccionat al Festival de Valladolid (Premi Millor Curt de Punto de Encuentro), a l’Oberhausen International Short Film Festival (premi Best Children & Youth), al FIC-CAT,  candidat als Goya,

D’Èlia Lorente, “Provocadora“. Durada: 0h13. Ficció. Amb Carlota Vila Boladeras, Josep Maria Alejandre Salat, Teo Carrión Conesa, Carmina Ral. Sinopsi: Els records d’estiu de la Vera a casa els seus avis seran interromputs per un seguit de situacions que ens faran qüestionar la naturalesa de les seves accions, temors i actituds. Un punt de vista madur d’una infància trencada, un descobriment. Ressenya: A. Lladó Quer, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: Ple estiu. Vacances. La casa dels avis. Una nena entrant a la preadolescència. La figura ominosa de l’avi. I els records d’aquest estiu, trencant-se i ofegant-la un rere l’altre… Un curtmetratge que des del seu títol demana ser vist dues vegades: des de la innocència d’unes vacances com unes altres, i des de la d’un record traumàtic que resignifica tota una història. A través d’una sòlida direcció debut d’Èlia Lorente, un muntatge lloable i una brillant interpretació protagonista, “Provocadora” és una obra sensorial i immersiva que es viu com un estiu: ràpid, exaltant i crucial. Informació: Va participar a la secció Un Impulso Colectivo del barceloní Festival D’A, al FIC-CAT, a la secció oficial del Festival de Màlaga… Això en van dir els del D’A: Per alguna raó que no sabem, Vera sembla que no gaudeix prou de l’estiu amb els seus avis, del menjar, la piscina i els jocs de taula. Com retalls que de mica en mica s’endrecen i agafen sentit, aquest puzle de memòries amaga un secret fosc que es va aclarint a mesura que avança. Una pel·lícula farcida de plans magnífics que destil·la veracitat a través d’un tractament d’imatge i so d’un detallisme extraordinari.

D’Alba Cros, “Anhel de llum“. Durada: 0h10. Documental. Ressenya: En Rafa Rodríguez, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: La mirada d’una nova inquilina a la Ciutat Comtal i el retrat de l’amor més pur, el que no té límits, són el temes que Alba Cros, directora de “Les amigues de l’Àgata” (2015), tracta en aquesta història d’estètica preciosista i temàtica poètica. Un homenatge a la vida carregat de flaixos lluminosos universals i, alhora, personals. Perquè moltes vegades cal fixar-se en allò que t’il·lumina per sentir-te viva. Informació: Va participar al D’A 2023 – Simfonies de ciutat i els del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en reprodueixen un escrit de la directora: “Anhel de llum” és una exploració de Barcelona a través de la llum, com cau pels carrers de la ciutat i damunt les persones del meu entorn que hi habiten: la meva família escollida. El sol com a pinzell que marca què es veu i què queda en la foscor de manera natural, topant amb l’artifici humà de la ciutat, capturat amb la meva mirada de cineasta. Una mirada marcada per ser una ‘bollera’ d’un petit poble de Lleida que fa tretze anys que viu a Barcelona. Un viatge des de la intimitat de les habitacions, les amigues i les amants que m’envolten, passant pels carrerons del Raval fins a la posta de sol a la muntanya de Montjuïc. De l’urbs a la natura urbana, les llums i les ombres, les seves persones i el seu poder ser i existir.

D’ Anna Solanas i Marc Riba, “Tots els meus colors“. Durada: 0h04. Ficció. Amb Pepa Riba. Sinopsi: Després de la mort de la seva mare, una nena perd tots els colors. Els podrà recuperar?  Ressenya: En Gabi San Miguel, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: Una nena ha perdut la seva mare i, amb ella, els colors del seu món. Aquest fantàstic curt en ‘stop-motion’ constitueix un tàctil viatge per la naturalesa assolint una breu però emocional odissea per tornar a pintar el món de colors. Informació: Ha participat a ‘El meu primer Festival‘, a l’Animac de Lleida, al Festival de Màlaga…

PROGRAMA II -“Una mena de joc” (85 min)-.

Sis històries que ens confronten amb els moments clau de la vida on hem de decidir com participem del món, redescobrim la història o trobem noves mirades sobre un objecte.

De Jordi Boquet, “El tren de l’alegria“. Durada: 0h22. Ficció. Amb Guillem Balart Llonch, Javier Beltrán, Luara Mateu i Trias, Elena Tarrats, Ariadna Oski Martin. Sinopsi: En una classe d’interpretació, en Tomàs, un jove aspirant a actor, s’enfronta a un professor amb mètodes particulars, que li fan qüestionar-se què està disposat a fer per trobar la tan anhelada “veritat”. Ressenya: En Rafa Rodríguez, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: El món del teatre sempre ha estat insular i hermètic quan s’ha tancat a les seves aules. Els jocs de dinàmiques i el ‘role-playing’ prenen el protagonisme a “El Tren de l’alegria”. Curtmetratge que recorda casos com el de l’Institut del Teatre o el que va destapar el diari ‘Ara’ a terres lleidatanes, plantejant les relacions de poders entre docents i alumnes. Una proposta cruenta i climàtica que denuncia els límits als quals cal arribar per ser un gran actor o actriu en un sistema brut i violent. Informació: Va participar al FIC-CAT, va ser candidata als Goya…

De Julieta Lasarte, “La casa oberta“. Durada: 0h19. Documental. Amb Mary Santpere, Yoya Pigrau, Francesc Pigrau, Josep Maria Pigrau. Sinopsi: Una casa buida per on circula la memòria de diverses generacions. Julia Lasarte rastreja els records de la seva família a través d’enregistraments casolans que acobla en una peça de 16 mil·límetres on presències i absències conviuen, com a fantasmes, en un intent d’ajuntar, de nou, pares i fills.  Ressenya: En Joan Colás, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: Com si d’una radiografia arquitectònica es tractés, Julieta Lasarte ens convida a un viatge pel passat [d’un habitatge] familiar, [el seu], però també el de sa mare (veu en off de la cinta) i la seva àvia, una famosa actriu catalana. Servint-se d’imatges casolanes i fent un exercici d’estil senzill però brillant, cada racó de la llar es converteix en un escenari que es multiplica i superposa, per revelar-nos les múltiples presències, absències i vivències que oculten una casa oberta carregada de vida i secrets. Informació: Es va estrenar mundialment al Busan Film Festival (Corea del Sud), l’estrena europea va tenir lloc al Drama International Short Film Festival (Grècia) -on guanyà el Premi a la millor direcció-, va ser seleccionat a la Seminci (Festival de Cinema de Valladolid), va participar a Filmets Film Festival de Badalona i va ser candidat al Goya 2024. Més informació: Julieta Lasarte.

De Max Calvera, “Al Nadal toca fusta“. Durada: 0h13. Ficció. Amb Hugo Morenilla, Marc Velasco, Jorel E, Anna Casas, Enric Cusí, Montse Miralles, Alexandra Duytsche. Sinopsi: L’Ovidi, un nen de set anys, i el seu Tió Ramon passen per primera vegada la nit de Nadal a casa de la família francesa de la Veronique, la parella del seu pare. La presència del tió amenaçarà l’estabilitat familiar… Per Nadal, val més tocar fusta. Ressenya: I la Laura Suárez Garrido, alumna de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: En aquest curtmetratge rodat al més pur estil de sèrie B i amb pinzellades del cinema ‘slasher’, el terror i l’humor es donen de la mà. Max Calvera ens explica la història d’Ovidi, un nen de set anys aferrat al seu tió que va a passar la nit de Nadal a França. La nova parella del seu pare i tota la família d’ella no entenen la tradició catalana de donar-li cops de bastó a un tronc, fins i tot se’n riuen, però ja se sap, a les pel·lícules de por, qui riu últim…. Informació: Va participar a Festival Internacional Fantàstic de Sitges, Acocollona’t (menció especial jurat) , FantBoi (menció especial públic) , BARCIFF, Fantosfreak, B-retina, Fangofest, TerrorMolins (Menció Especial del Jurat) …

D’Íngrid Ferrer, “Una corda lligada en l’espai“. Durada: 0h05. Documental. Ressenya: En Marc Pi Roca, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: A “Una corda lligada en l’espai” ens endinsem a l’interior de la Parròquia Sant Esteve de Granollers de la Plana. El so de les seves campanes ha marcat sempre el compàs de la vila, en l’esfera religiosa, però també els esdeveniments socials i els moments de necessitat. Josep Ferrer i Montserrat de Rocafiguera ens parlen amb passió d’un d’aquells oficis que malauradament van desapareixent: els campaners. Rodat en blanc i negre, el curtmetratge d’Ingrid Ferrer ens convida a reflexionar sobre el pas del temps i la importància de preservar la tradició.

De Marc ESQUIROL, “Si mai no ens haguéssim separat“. Durada: 0h14. Ficció. Amb Sandra Cruz Bardina, Gerard Casas. Sinopsi: En Manel i la Judit ho van deixar fa tres mesos però es citen per passar plegats un últim cap de setmana d’esquiada. Ressenya: En Gabi San Miguel, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: Un descens de muntanya reflecteix el descens en una relació que ja fa temps va acabar-se. Tornant sobre passes passades, seguint quasi automatitzats el ritme d’una cançó que ja no ballaran, és possible tornar a enamorar-se un cop les coses s’han acabat? En un curt tant solitari com tendre, les memòries i possibilitats de futur s’agafen de la mà seguint la impecable direcció de Marc Esquirol, cada emoció imperceptible feta visible amb la textura de l’encertat analògic. Informació: En Marc Esquirol va ser al festival D’A 2023 per partida doble (també hi va presentar aquest mateix curt) i ho vam anunciar: Marc Esquirol al D’A 2023. Els responsables d’aquell certamen, van escriure, sobre “Si mai no ens haguéssim separat”: Dos esquiadors baixen per la neu fent suaus ondulacions, com si resseguissin una partitura. Aquesta, i altres estampes breus d’una parella que passa un cap de setmana a la muntanya, expliquen una història. D’impàs, o de trencament. Tot rodat amb una concreció deliciosa a força de petits salts i un ús de l’analògic que potencia colors i textures. Marc Esquirol fa doblet al D’A amb un curt en què ressonen Hong Sang-soo i Éric Rohmer. Premis: Millor Guió a EAJ Cinema Jove – València; Millor Fotografia i Millor Interpretació a Festival Altamarea – Termoli, Itàlia; Millor Film Premi del jurat a Intervalli Film Festival – Padova, Itàlia. Seleccionat a: Un impulso colectivo – Festival D’A 2023; EAJ Cinema Jove – València; Ibiza Cine Fest – Eivissa; Festival VIST – Vila-real; Mostra Castellitx – Mallorca; Festival Bardolino – Itàlia; Intervalli Festival – Padova, Itàlia; Festival MónFilmat – Amposta; Festival FESCIGU – Guadalajara; Cut to: Ghent – Bèlgica; Festival Altamarea – Termoli, Itàlia; Lumens FF, Cimino, Itàlia; London Spanish Film Festival – Regne Unit; Mykonos Biennale – Grècia; Nordisk Ungdom FF – Tromso, Noruega; New Generation – Atenes, Grècia; Luksuz FF – Krsko, Eslovènia; Cherry Pop – Zagreb, Croàcia; European Film Festival – Lille, France;  Intervalli Film Festival –  Padova, Itàlia. Més informació: web Marc Esquirol.

De Marc Camardons, “Traca“. Durada: 0h11. Ficció. Repartiment: Daniel Aguirre (Ale), Jaume Ibars (Lluc), Álvaro Requena (Biel), Arnau Verdaguer (Adrià). Ressenya: A. Lladó Quer, alumne de crítica de La Casa del Cine, ens en diu: Fins a quin punt pots amagar la veritat abans que aquesta t’exploti a la cara? En un Sant Joan de naus industrials i botellades en pàrquings, en Biel amaga un secret que compromet les amistats de tota la seva vida. Els “maricón” i “marica” que apareixen i reapareixen en converses banals, l’homofòbia interioritzada i la promesa de poder ser desitjat, per violenta que sigui, són pólvora per a un protagonista perdut en la boira d’un context que no l’abraça. Una direcció ferma, una posada en escena precisa i un clímax memorable marquen el tercer curtmetratge de Marc Camardons. Informació: curtmetratge de graduació en cinematografia a l’ESCAC. Més informació: África Gómez Borrero, codirecció d’art i vestuari, IMDB. Declaracions de Marc Camardons a ‘El Periòdic d’Andorra’, Article sobre Marc Camardons al ‘Diari d’Andorra’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!