Club 7 Cinema

Per dates, la Mostra de Venècia, com els festivals de Toronto i Telluride, està molt ben situada cara a la cursa dels Oscar de Hollywood. L’actor i director nord-americà Bradley Cooper n’ha presentat la seva candidatura amb “Maestro”, biopic del compositor Leonard Bernstein, que ha rebut una grandíssima ovació al final de la projecció del públic i que ha rebut alguna crítica elogiosa, mal que hi ha certa coincidència a dir-ne que, en el fons, és el típic biopic. I, sobretot en mitjans nord-americans, ha estat objecte de comentari la pròtesi nasal espectacular que hi tragina Bradley Cooper…

Coincidència, unanimitat diria jo, hi ha també a rebutjar la nova pel·lícula de Roman Polanski, mentre a les Jornades dels Autors ha tret el nas el debut en el llargmetratge de Víctor Iriarte, avalat pels tàndem Isaki Lacuesta – Isa Campos, amb una història sobre el segrest d’infants per part del franquisme.

Mostra de Venècia 2023. La Competició.

De Bradley COOPER, “MAESTRO“. Durada: 2h09. Producció: EUA. Amb Carey Mulligan, Bradley Cooper, Matt Bomer, Maya Hawke, Sarah Silverman, Josh Hamilton, Scott Ellis, Sam Nivola, Alexa Swinton, Miriam Shor. Guió: Josh Singer, Bradley Cooper. Biopic sobre el complex amor de Leonard Bernstein (Bradley Cooper) i Felicia (Carey Mulligan), des del moment en què es van conèixer l’any 1946 en una festa i va continuar a través de dos compromisos, un matrimoni de 25 anys i tres fills. Nota: produïda per Martin Scorsese i Steven Spielberg. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Manu Yáñez, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) amb l’aproximació a la figura de Leonard Bernstein –l’autor de la música de “West Side Story”–, Cooper es consolida com un observador agut dels clarobscurs de la naturalesa humana. En aquest sentit, “Maestro”, sense caure en el moralisme,presenta Bernstein com un home atrapat en múltiples contradiccions, entre la passió per la música clàssica i el talent per la composició de partitures populars, entre el matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre (a qui dona vida Carey Mulligan) i els afers amorosos amb homes, entre la passió per la divulgació i un notable egocentrisme. (..) “Maestro” presenta un arc narratiu d’auge, caiguda i resurrecció (..). Cooper converteix “Maestro” en un apassionant viatge històric i estètic, des de l’Amèrica dels anys 40, recreada en blanc i negre seguint el rastre d’Orson Welles, fins a uns coloristes anys 70, que semblen sortits del Nou Hollywood de Scorsese i companyia. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) Bradley Cooper, amb una cabellera i un maquillatge espectaculars, ha dirigit i protagonitzat aquesta pel·lícula sincera, xerraire i lleugerament esgotadora, concebuda amb sinceritat i gust, sobre Bernstein i la seva problemàtica relació amb la seva dona, l’actriu i activista costa-riquenya Felicia Montealegre Cohn, interpretada amb un equilibri anglès força trencadís i un sentit comú autocrític per Carey Mulligan. (..) Al final, “Maestro” de Cooper reïx perquè és sincer sobre els sacrificis que l’art exigeix als seus practicants, i els sacrificis que aquests practicants exigeixen a les seves famílies i socis. Bernstein mai no comprometeria qui era, per molt que estimés la seva dona. Hi ha una acceptació trista i hivernal d’això. Sergi Sánchez, a Twitter: “Maestro” vol evitar els clixés del biopic a l’ús, però no sempre ho aconsegueix. Té les seves troballes formals (privilegi del primer pla, el·lipsis fluides) però no es permet ni una manca d’ortografia. Arrasarà als Oscars. Ryan Lattanzio, a la crònica per a IndieWire: (..) Com a estudi de com el matrimoni de prop de tres dècades dels Bernstein va aguantar la gaietat i el geni de Lenny, “Maestro” supera la química entre Mulligan i Cooper, però la pel·lícula sovint sembla i es percep massa preocupada, gairebé massa cuidada, per esborrar mai els seus propis paràmetres com a biopic lineal (..). “Maestro” és realment una pel·lícula de [Carey] Mulligan: és punyent en els darrers trams de la vida de Felicia, morint però lluitant per no rendir-se (..). Alejandro G. Calvo, a Twitter: A “Maestro”, biopic de Leonard Bernstein que ha dirigit Bradley Cooper com si li anés la vida, les imatges s’inflen fins a rebentar. Massa idees, de les bones i de las no tan bones. Perill d’autoritis. Fionnuala Halligan, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Bradley Cooper realitza un retrat impressionant, encara que desigual, del compositor Leonard Bernstein.

De Stefano SOLLIMA, “ADAGIO“. Durada: 2h07. Producció: Itàlia. Amb Pierfrancesco Favino, Toni Servillo, Valerio Mastandrea, Adriano Giannini, Gianmarco Franchini, Francesco Di Leva, Lorenzo Adorni, Silvia Salvatori. Guió: Stefano Bises, Stefano Sollima. Conclusió de la trilogia romana del director que va començar amb “ACAB” el 2012 i va continuar amb “Suburra” el 2015. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) un eficaç thriller italià que hauria estat molt millor si el seu director, Stefano Sollima, hagués esmolat les tisores a la sala de muntatge. Lee Marshall, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Pierfrancesco Favino i Toni Servillo interpreten dos mafiosos vells a la part final de la trilogia del crim ambientada a Roma de Stefano Sollima.

Mostra de Venècia 2023. Fora de Competició.

De Roman POLANSKI, “THE PALACE“. Durada: 1h40. Producció: Itàlia, Suïssa, Polònia, França. Amb Oliver Masucci, Fanny Ardant, John Cleese, Bronwyn James, Joaquim De Almeida, Luca Barbareschi, Milan Peschel, Fortunato Cerlino, Mickey Rourke. Guió: Jerzy Skolimovski, Ewa Piaskowska, Roman Polanski. Nota sinòptica: Comèdia negra ambientada la nit de Cap d’Any de 1999 en un luxós hotel suís on les vides dels treballadors de l’hotel i de diversos hostes queden entrelligades. Sinopsi: És el 31 de desembre de 1999, la nit de Cap d’Any del nou mil·lenni. Al Palace Hotel, un sumptuós castell als Alps suïssos, conflueixen hostes rics, viciosos i mimats, rebuts per una gran quantitat de cambrers, porters, cuiners i recepcionistes. Les històries dels personatges individuals donen vida a una comèdia absurda, negra i provocadora. Enllaços: IMDB, MyMovies. | DE: Vértigo.

Algunes reaccions:

Manu Yáñez, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) una comèdia d’embolics en què Roman Polanski parodia, amb mala bava, els costums d’una pintoresca colla de gent adinerada que passa el Cap d’Any en un hotel suís. Com si fos una versió de pa sucat amb oli de la sèrie ‘White Lotus’, “The Palace” ofereix una col·lecció de gags escatològics protagonitzats per intèrprets a les acaballes de les seves carreres, de Mickey Rourke a John Cleese. El resultat és una sàtira de la decadència d’Europa que en realitat revela el desconcert d’un cineasta en hores baixes. Sergi Sánchez, a Twitter: Una mena d’ “El triangle de la tristesa” als Alps suïssos, “The Palace” és la pitjor pel·lícula de Roman Polanski. Participa, amb una deixadesa impròpia del seu autor, de la vulgaritat i la decadència que pretén criticar. I no té ni la més mínima gràcia. Fionnuala Halligan, a l’article per a ‘Screen International’ remarca: L’intent de comèdia de Roman Polanski ambientat en un hotel de luxe suís demostra ser qualsevol cosa menys de cinc estrelles.

De Harmony KORINE, “AGGRO DR1FT“. Durada: 1h20. Producció: EUA. Amb Jordi Mollà, Travis Scott. asseguren que, més que una pel·lícula, és una obra d’art contemporani. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Twitter: “Aggro Dr1ft” no és cap broma, encara que ho sembli. En ella, com a “Trash Humpers”, Korine es pregunta què és el cinema. Rodada amb càmeres tèrmiques, és el revers demoníac del cinema del darrer Terrence Malick, i, com ell, no té cap sentit del ridícul. Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) va desconcertar (..), una peça filmada amb càmeres tèrmiques que converteixen la imatge en una explosió abstracta de tons ataronjats i verdosos. La trama, gairebé inexistent, segueix un assassí a sou, interpretat per Jordi Mollà, que es debat entre la violència de la seva professió i l’amor per la seva família. Finalitzada amb tècniques d’intel·ligència artificial, “AGGRO DR1FT” sembla el revers psicodèlic d’un film de Terrence Malick, amb la veu distorsionada de Mollà recitant en bucle les reflexions turmentades del melancòlic assassí. Alejandro G. Calvo, a Twitter: A “AGGRO DR1FT” Harmony Korine segueix demostrant que la droga que es fica és la més cara de Beverly Hills. Rodada sencera en infrarojos tractats com si fos animació demoníaca, amb Jordi Mollá repetint en loop el mantra “I am a killer” i una bso electrònica que destrossa els timpans. Si fos un videoclip de gangstarap de 5 minuts hauria ‘molado mogollón’. Però en dura 70. Em vaig perdre el final que, pel que llegeixo, devia ser encara més hardcore. Wendy Ide, a l’article per a ‘Screen International’ remarca: Harmony Korine apunta al post-cinema en una pel·lícula rodada amb imatges tèrmiques i sense guió.

Venècia 2023. Jornades dels Autors.

De Víctor IRIARTE, “SOBRE TODO DE NOCHE” / “FOREMOST BY NIGHT”. Durada: 1h45. Producció: Catalunya, País Basc, Portugal, França. Amb Lola Dueñas, Ana Torrent, Manuel Egozkue. Guió: Isa Campo, Andrea Queralt, Víctor Iriarte. Quan la Vera era jove, no va poder cuidar el seu fill i va haver de donar-lo en adopció. Anys després, quan va intentar localitzar-lo, les institucions li van respondre que el seu expedient no existia. Des d’aleshores el busca. Quan la Cora era jove, el seu metge li va dir que no podia tenir fills i que només adoptant podria formar una família. La Cora ha dedicat la seva vida a ensenyar classes de piano i a cuidar el seu fill adoptiu, Egoz, que està a punt de complir els divuit anys. Ara, els camins d’aquests tres personatges -una mare, un fill, una mare- estan a punt de creuar-se. I la seva trobada canviarà les seves vides per sempre. Òpera prima. | VI: Alpha Violet.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) l’estupenda òpera prima de Víctor Iriarte que s’estrenava ahir a la secció Venice Days, ve d’una imatge: la foto de dues dones d’uns cinquanta anys, a la vora d’un riu, fent una migdiada, amb les ungles pintades de vermell. “Què passaria si una és una mare biològica i una altra una mare adoptiva? De què parlarien?”, es va preguntar Iriarte. Així neix el que Vera (Lola Dueñas) i Cora (Ana Torrent) qualifiquen com una història de violència, i que, com anuncia la cita de Roberto Bolaño que encapçala el film, és també un relat de terror. I un noir. I una road movie. I un melodrama. Una de les grans virtuts de “Sobretodo de noche” és abordar el tema dels nadons robats a l’Espanya del franquisme i la Transició sense caure als clixés del cinema social i, no obstant, no oblidar-se de qüestionar-nos què va significar per a les dones, per a aquestes dones “la lluita de les quals va quedar eclipsada per altres lluites que, en aquell moment, semblava que eren més importants, però que van acabar per esborrar l’activisme de molts col·lectius”. Així, Vera i Cora són víctimes d’un mateix acte atroç, i només unint les seves forces (escoltant-se, comprenent-se), podran curar les ferides. No són mares perfectes: “Així com ens van parlar de la Transició com un període exemplar, va passar el mateix amb la maternitat. Ara, quan incorporem una visió crítica sobre aquesta experiència, es trenca amb el discurs hegemònic i amb el clixé”. “Sobretodo de noche” és, feliçment, una pel·lícula imprevisible. A la barreja de gèneres de filiació bolanyesca, s’hi afegeix una enorme varietat de registres formals, que, d’alguna manera, reflecteixen la voraç cinefília de Víctor Iriarte. D’una banda, és un film epistolar, que posa en valor el text sense que la imatge col·lapsi, ans al contrari. Perquè, de l’altra, el gest i el moviment treballen rimes i simetries que no només afecten les professions de les protagonistes femenines (Vera és taquígrafa, Cora és professora de piano: totes dues s’expressen amb les mans) sinó també la cadència de les imatges, tan bressoniana. “M’interessava incorporar la idea de performativitat al cine. Per això considero que és una pel·lícula musical”, explica. “I és clar que hi ha Bresson, i Chantal Akerman i Mariano Llinás i Jia Zhang-ke i Lee Chang-Dong, però totes aquestes influències estan molt processades. Tinc 47 anys, i crec que l’edat et dona una calma, una distància, necessàries perquè els referents funcionin menys com un mirall. No estic fent aquesta pel·lícula per demostrar que vull fer la següent. El que busco com a espectador també ho busco com a cineasta: un gest”. Jonathan Holland, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Un drama espanyol ben intencionat sobre el segrest forçat d’infants per part del franquisme (..).

FOTO DE L’APUNT: “Maestro”, de Bradley Cooper.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!