Club 7 Cinema

La separació matrimonial o el divorci és una qüestió recurrent al cinema de l’iranià Asghar Farhadi. Ja a la seva primera pel·lícula Raghs dar ghobar —2003—, el protagonista es veu obligat a divorciar-se de la seva dona, per pressions socials, i fuig el desert a caçar serps per vendre’n el verí i poder pagar els deutes contrets amb la famíli de la dona. Al seu tercer film, Els focs artificials del dimecres (Chahar shanbeh souri) —2006—, una dona a qui han contractat especialment com a minyona perquè ajudi a la llar el dia d’una gran festa anual i mil·lenària de l’Iran i que aviat es casarà, topa amb una greu crisi matrimonial de la parella de la casa. A la pel·lícula següent —ja estrenada a casa nostra i coneguda mundialment—, A propòsit d’Elly (2009), un emigrant ha trencat amb la seva dona alemanya i, havent tornat al país per a buscar una iraniana, els amics fan que conegui una mestra, que secretament té un promès amb qui vol trencar. I, com diu el títol d’aquest altre film, Nader i Simin: una separació —2011—, va de la separació d’una parella, amb la dona, que es vol divorciar per a poder endur-se la filla a viure i estudiar a l’estranger, i l’home, que no va amb ella perquè s’ha de fer càrrec del pare, malalt d’Alzheimer, de manera que el jutge no els dóna el divorci, d’entrada… Fins i tot El passat, la pel·lícula amb què Farhadi debuta en competició al Festival de Canes 2013, té de protagonistes una parella que ja du separada quatre anys i ara fan els tràmits de divorci.

Centrant-nos en Nader i Simin: una separació, ens podem plantejar tanmateix si de debò va o no sobre la separació de la parella; és a dir, si n’és el tema principal o es tracta d’un pretext argumental per a parlar d’altres qüestions. No es pot pas negar que apareixen els elements dramàtics associats al trencament d’una parella: els retrets de qui en té la culpa o de causar el problemes que s’esdevenen durant la separació, el patiment i/o la instrumentalització de la filla en aquest conflicte entre els grans, la divergència dels projectes de vida que havien estat compartits, el dolor i el ressentiment de les parts… Ara bé, el cineasta no ho explota sentimentalment, no ho acaba de melodramatitzar; tampoc ho tracta ben bé com una docu-ficció.

Així com a A propòsit d’Elly, la trama argumental era gairebé una excusa per fer aflorar la diversitat de personatges, amb els seus matisos, especialment en relació amb el dilema tradició-modernitat (en el qual juguen el seu paper la religió i els costums ancestrals que aquella atia), diria que a Nader i Simin: una separació passa força el mateix. Aquí no és central aquell dilema (però supura per totes bandes) i més aviat Farhadi teixeix un tapís sobre mentalitats, diferències de classe i culturals, realitats socials i personals, funcionament de les institucions (el cineasta té també una certa dèria amb el sistema judicial del seu país, objecte del que fou el seu segon film, Shah-re ziba —2004—). La parella que se separa, la filla, l’àvia materna i l’avi senil, la dona que ve a fer-se càrrec d’aquest avi, el seu marit i la nena, la mestra, el jutge… són personatges que van agafant gruix, caracteritzant-se amb matisos i les circumstàncies els duen a contradiccions i certeses, que els allunyen de perfils maniqueus. És a través d’ells i d’elles que el tapís es va conformant.

Podem afirmar —pregunto— que aquesta ficció vol ser un reflex (auto)crític de la complexitat de la societat iraniana actual? Sí; però no és menys cert que, salvant les distàncies polítiques i culturals, hi ha elements ben universals en aquesta història.

L’estratègia d’Asghar Farhadi, no és gaire diferent de la que emprà al film anterior. Com en el cas d’ A propòsit d’Elly, aquí també comença amb un ritme dinàmic; en aquest cas, subministrat per una forma brillant, en què el moviment incessant dels actors, sovint captats entre objectes, finestres, portes, vidres, escales, cotxes…, en plans de durada prou breu, trasmet la sensació d’una intensitat de vida a l’Iran d’avui en dia. I, a partir d’un esdeveniment concret —la desaparició de la mestra, a A propòsit d’Elly, la discussió entre el protagonista i la dona que havia d’haver tingut cura de son pare, a Nader i Simin: una separació—, s’entra en una mena de nus gordià en el qual els personatges són posats contra les cordes. De tractament més teatral, aquesta part en la pel·lícula anterior i més cinematogràfic, en l’actual, no gosaria assegurar que ara hagi aconseguit anar gaire més lluny d’on havia arribat en el film anterior. Més aviat ho ha aixamplat, ho ha complementat.

Crida l’atenció la importància que Farhadi atribueix a la veritat. Allò que sembla més important per a Termeh, la filla dels separats, és saber si el pare ha mentit o no. És més, en una seqüència iniciàtica subtilment cruel, aquest pare deixa la noieta davant l’opció de mentir per a estalviar-li una condemna de presó. La veritat alguns la confien al jurament per l’Alcorà; d’altres als indicis de les proves. La veritat apareix com a perceptible i manipulable: la dona del protagonista —en la desafecció de la separació— no es creu la versió del marit sobre l’empenta que ell hauria donat a la dona que desatengué l’avi senil i si sabia o no que aquesta estava prenyada; la presumpta víctima —delitosa que amb els diners d’una compensació econòmica puguin pagar els creditors que assetgen el seu marit— lluita perquè es reconegui la seva versió de la veritat; la mestra de la filla, part i testimoni d’una conversa sobre l’embaràs d’aquella dona, arriba a jurar una versió dels fets que ella vol que no perjudiqui el protagonista, però aviat se’n desdiu arrossegada per un fals indici… La veritat respon al que va interessant a uns i altres, canviant i tot: per al marit de la presumpta víctima —encara que hagi brandat l’Alcorà— tan sols interessa si li dóna els calés que busca, encara que la volia per a doblegar a qui veu més fort i prepotent; per al protagonista, la veritat és d’entrada només acceptable si li permet sortir-se’n, però acaba éssent una qüestió d’honor, quan intueix que no és com l’expliquen, i sobretot un repte cara a la seva filla. Per a aquesta filla, significa creure en el pare o no. Hi ha dos referents molt potents, definitius, a l’hora de prometre la veritat: per als religiosos de debò, l’Alcorà; per al pare, la filla. La mentida en darrera instància se’ls fa insuportable a uns i a altres, en funció del que valoren com a referent diguem-ne sagrat. El pare tem perdre la filla; aquella dona, tem el càstig diví.

Per cert, la veritat sobre Elly al seu film anterior també esdevé un misteri. Qualsevol conclusió s’arriscava a ser parcial, presa en base a informacions ni prou contrastades ni prou completes. Dèiem que no deixava de reflectir una certa al·legoria sobre la dona a l’Iran. En tot cas, ara sembla força clar que el cineasta, macguffin a part, ja hi planteja la ductilitat i relativitat que ara ha desenvolupat.

Diu Asghar farhadi que no busca respostes a les seves pel·lícules; sinó formular preguntes. Nega que busqui mostrar l’Iran actual, sinó formular-ne interrogants. En una societat sotmesa al dictat d’una veritat, qüestionar-ne l’auteticitat ontològica és d’un notable valor. Potser perquè obre tantes preguntes i li trobem a faltar respostes ens sembla que no acaba de concloure gaire res; però cal reconèixer que, a part d’un bon talent per a entretenir amb dignitat, Farhadi ens permet pensar, sobre el seu país, sobre la condició humana (sense gaire filosofia, potser no), sobre nosaltres mateixos.

Definitivament, diria que no, que Nader i Simin: una separació no té com a tema principal la separació matrimonial.