Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Repesca Club 7: “Incendis”, de Denis Villeneuve
Reprodueixo i completo, tot seguit, l’article que he publicat aquest octubre a Som-hi! Digital, sobre la pel·lícula Incendis, de Denis Villeneuve:
Fa més de dos anys que aquesta pel·lícula va arribar a les nostres pantalles. Per una d’aquelles coses que passen, no l’havia vista i, fa ben pocs dies, la vaig recuperar mitjançant la plataforma d’internet AraFilms, que l’ofereix en versió original subtitulada en català i en versió doblada al català.
No hem de renunciar al consum col·lectiu de cultura. El cinema és bo veure’l en pantalla gran, al cinema; compartint-ne l’experiència amb d’altres espectadors. Això no obstant, recursos com el que ofereixen plataformes d’internet tipus AraFilms –que no deixa de ser fruit del pacte entre el diari Ara i Filmin, una plataforma en espanyol especialment recomanable per la seva atenció al cinema d’autor–, permeten recuperar títols que et vas perdre o bé que no tens l’oportunitat de poder gaudir en sales situades a una distància acceptable. No cal dir que, econòmicament, i per a complementar el coneixement de filmografies de cineastes, són també recursos molt interessants. Evidentment, estic parlant de plataformes de pagar per veure les pel·lícules. De descàrregues pirates –o com se’ls vulgui anomenar–, no en parlo, per molt que siguin molt utilitzades a la nostra societat.
Adaptació de la peça teatral homònima de Wajdi Mouawad –que, a casa nostra, Oriol Broggi portà a l’escenari del Teatre Romea, amb Clara Segura i Julio Manrique en els papers principals–, se situa en un país indeterminat de l’Orient Mitjà, que bé podria ser el Líban. La topografia, l’únivers físic en què s’ambienta la pel·lícula és un dels seus principals encerts, conjuntament amb la seva textura cinematogràfica, que per res fa pensar en el seu origen teatral.
Narrativament, Denis Villeneuve potser abusa un pèl de la confusió entre els personatges de mare i la filla. Certament, és la idea motriu de l’obra: anar passant d’Occident a Orient, del present al passat, i alhora anar retornant d’allà cap aquí i de l’ahir cap a l’avui. Del Quebec d’ara, al país indeterminat de l’Orient Mitjà on van tenir lloc els fets que han de permetre a la filla arribar al pare que donaven per mort i al fill conèixer el germà que desconeixien, i alhora descobrir qui era de debò sa mare. Uns trajectes que treuen a la llum una història tràgica, covada i desenvolupada en un món de tirania sectària, faccions armades, espirals de violències interreligioses, societats ancorades en maneres i codis d’honor tribals… que condemna els innocents, siguin de la creença que siguin; atempta contra l’amor que no vol saber res de separacions en bàndols i fa inútils els esforços intel·lectuals per la convivència. El relat d’una aventura èpica de supervivència a l’infern en què s’ha convertit el teu propi país i en el camí de dolor, venjança i superació en què s’ha convertit la vida.
Gràcies a la mirada narrativa dels fills de la protagonista, el film esquiva els tòpics del melodrama bèl·lic i l’espectador va acompanyat pels camins de la descoberta, de manera que no es tracta tant de recrear-se en les emocions que provoca l’argument com de prendre consciència del mal que infligeix un cert estat de coses, les ferides que deixa, les cicatrius que en queden… I com aquest mal no ens és llunyà, sinó proper. No tan sols proper familiarment als personatges dels fills, sinó i sobretot proper a nosaltres: a part que víctimes i botxins que n’han sobreviscut poden viure ara o el dia de demà entre nosaltres; res no passa mai prou lluny de casa nostra com perquè no ens afecti, com a éssers humans, si defensem la nostra dignitat com a humans.
Imprevisible en el seu desenvolupament, Incendis va obrint-se a nous personatges i àmbits a mesura que avança; però, paradoxalment, es converteix en previsible a partir d’un moment –que no revelarem, per no esguerrar-ne la visió a ningú– a la part final. Lluny de retreure-li, entenc que cal admetre-ho com un trumfo clau en el joc narratiu que proposa el film. Recordem que tot comença amb unes cartes que un notari lliura als fills, amb l’encàrrec de trobar unes persones de l’existència dels quals no se’n tenia ni idea: arribat al punt clau, l’espectador –que ha estat descobrint-ho tot amb aquests fills– ja en té més pistes que ells, ja pot intuir el que els personatges acabaran trobant, amb tot l’efecte dramàtic i sentimental que això provoca.
En definitiva, el cineasta ha sabut treure bon profit cinematogràfic del text teatral primmigeni, bastint una pel·lícula que sense ser estèticament ni temàticament molt remarcable, t’ajuda a pensar i a compartir sentiments amb coses galdoses del nostre món, de les que estem tan avesats a sentir-ne a parlar i a veure’n imatges pel televisor, que a vegades sembla que estiguem immunitats davant l’horror i la bestiesa humana que comporten.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és pas un filme fàcil de veure, has de treure’t els prejudicis o que això no és cap film de crispetes.
Però mostra la lluita per la supervivència d’una dona dins un entorn hostil, des dels atacs que sofreix per uns costums antiquats a mirar de superar uns traumes esgarrifosos.
I el final, amb els fills reconciliats amb el germà desconegut, és el més bo del film.