Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Repesca: “A propòsit d’Elly” (Asghar Farhadi, 2009)
Gràcies a Filmin he tingut oportunitat de repescar A propòsit d’Elly, la cinta que el 2009 catapultà internacionalment el cineasta iranià Asghar Farhadi, guanyant el premi de Millor Direcció a la Berlinale, festival on tornaria al cap de dos anys amb Nader i Simin, una separació (enduent-s’hi aleshores l’Ós d’Or, encetant una trajectòria d’èxits que acabà amb l’Òscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa).
El títol d’aquest film evoca més o menys remotament aquell The Trouble with Harry, d’Alfred Hitchcock, i és que no en va hi ha un personatge (Elly) que es fa fonedís i, a partir d’aquell moment, la resta de protagonistes, el que hi han tingut a veure, el que han dit o hi han fet, passa a ser el centre d’atenció fílmic.
Farhadí, en una dilatada i vitalista introducció, ens presenta la colla d’amics que van a passar i passen uns dies junts en una casa arran de mar: tres matrimonis, amb fills, un divorciat (Ahmad) que acaba d’arribar d’Alemanya i està disposat a trobar xicota iraniana abans d’entornar-s’hi, i una mestra d’infantil, l’Elly del títol, a qui una de les dones ha convidat per veure si s’avenen amb Ahmad. La publicitat del film diu que la majoria son universitaris, que van estudiar Dret; però veient-lo, francament, no és precisament aquesta la idea que me n’havia fet. Respecte al tòpic mediàtic (i segurament fals) dels iranians “integristes islàmics” i de les dones submisses, negres i tapades, en aquesta part de la pel·lícula, aquests personatges gairebé el desmenteixen. Són parelles modernes, d’un perfil que des d’Occident el podem veure força homologat al nostre: amb cotxes de marca més o menys com els que trobem al nostre mercat automobilístic, delerosos de passar-s’ho bé un cap de setmana fora de ciutat, amb ganes de gresca… Les dones porten el cap tapat, sí; i van vestides més avit fosques, sí; però tenen empenta, duen força la iniciativa, participen en les decisions…
En una seqüència d’aquesta primera part fílmica, la colla vota si es queda a passar els dies de festa a la casa arran de mar o no. I els espectadors occidentals, segurament amb sorpresa, veiem com les dones hi tenen tanta veu i vot com els homes, però també fins a quin punt això topa amb alguna cosa. Fins i tot, algun dels personatges hi fa broma: hi ha una dona que declina tenir opinió pròpia i fa prevaldre la del marit, a la qual cosa, el bromista de torn deixa anar que ell vota com el seu home. També Farhadí els fa protagonitzar actes molt arrelats en la tradició d’aquell país, per bé que hi dóna la volta: de camí cap a la casa, en el viatge d’anada, s’aturen per descansar un xic i, amb el samovar inclòs, converteixen una tòpica presa del tè en una mena de fugisser “déjeuner sur l’herbe”; enduts pel benestar i l’alegria d’estar junts, en qualsevol moment i sobretot amb alguna dosi de conya, es posen a cantar, marcar el ritme amb les mans i a ballar, els homes, reflectint molt més l’estat anímic i fins una certa ironia sobre les tradicions, que no pas cap mena d’aferrament a costums ancestrals. I sí, els homes fumen al porxo, havent sopant, mentre les dones feinegen; però fins i tot la més animada entre les dones gosa desmuntar-los la pipa per fer no sé què…
Aquests indicis d’alguna cosa no tan moderna ni precisament divertida, pregonament arrelada fins en una gent com aquella, queden confirmats a la segona part de la pel·lícula. Farhadi fa desaparèixer Elly i, amb el pretext del dubte (s’ha ofegat, la noia, intentant salvar un nen del mar? Se n’ha anat, com volia? S’ha ofès per alguna cosa que algú hagi pogut dir o fer?…), pràcticament reclou la resta de personatges al marc estàtic d’aquella casa arran de mar i, amb una posada en escena es pot dir teatralitzant, fa sobreeixir-los el que duen al seu interior, els despulla l’ànima. Així, en aquelles noves circumstàncies, de desconsol i neguit, tots els casats passen a manar les respectives dones. El que sembla més gran d’edat recorre fins i tot a la violència. El que aparenta ser el més jove, emprant maneres més verbals. Sedipeh, la dona del primer, tanmateix, no s’arronsa; la del segon, es tanca en banda, imposant el seu sentiment de mare ofesa perquè sembla que tothom acusi el seu fill per haver-se gairebé ofegat. Una tercera dona ho intenta esquivar com si s’anés a posar histèrica. A tall de contrapunt, el divorciat que viu a Alemanya tracta amb comprensió els amics quan es passen de la ratlla, defensa tant com pot les dones i malda pel diàleg (per cert, Farhadi viu a Alemanya).
Les arrels, tan prolífiques a la primera part del film; tan atàviques, després. Una societat, la iraniana, que pot arribar a ser-ne de moderna; Farhadi la veu pregonamnet llastrada per concepcions tradicionals que, mal s’intenti superar, estan molt arrelades (valgui la redundància). I, efectivament, en fa víctimes els mateixos botxins. L’home que aparenta ser el més gran s’exclama del que li ha fet a la seva dona tot dient “M’ha obligat a aixecar-li la mà”: al damunt, culpabilitza la seva generosa Sedipeh pel fet que ell l’hagi agredida; però és obvi que li sap greu, i que la resta d’amics no hi estan d’acord. També el bromista ha de demanar perdó a la seva pròpia dona, conscient de com l’ha ofès amb la seva manera masclista de parlar.
L’home amb qui Elly ha parlat per telèfon i amb qui els altres parlen després que la noia desaparegui respon força al tòpic sobre els iranians, però no deixa de ser el fantasma d’aquells altres iranians, la mena que poden representar els protagonistes del film, els que estarien entre ell i el més europeu de tots (el divorciat que viu a Alemanya).
I posats a trobar-hi lectures, en el fons, el misteri que envolta Elly (de qui podem acabar sospitant que ni tan sols es deia de debò així) reflecteix una certa concepció misteriosa de la dona. Sobretot, en comparació amb el tarannà dels homes. Al capdavall, com Elly, també Sedipeh tragina secrets que a penes només pot intuir el seu marit. I la resta de dones de la pel·lícula apareixen com a molt intangibles, imprevisibles, especialment en comparació amb l’obvietat dels mascles.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Farhadi sabia fer una mena de suspens amb la desaparició d’Elly, i la bona impressió que vaig tenir em va animar a veure l’altra gran pel.lícula d’aquest director, que va guanyar justament l’Ós d’Or i l’Òscar. Suspens barrejat amb el costumisme del seu país natal. Ja vaig comentar totes dues pel.lícules al meu bloc de VilaWeb, només cerqueu els posts.
Tu ja has dit moltes coses que vaig notar aleshores a la projecció. Però sobretot vaig sentir que Farhadi era aquí una mena de Hitchcock iranià, sí, que com el mestre anglès, sabia jugar amb d’allò més quotidià.
Saluts,
JULIÁN.