Club 7 Cinema

Finalment, s’ha estrenat comercialment a Catalunya i al País Valencià Red Road, d’Andrea Arnold. Si no ho recordo malament, la tardor passada ja es passà a la Mostra de Mataró; a Perpinyà, n’han disposat des del 6 de desembre i, a l’Alguer, des de final de març d’enguany. Ran de la presentació que se’n féu a Canes, en vaig escriure quatre ratlles, que ara adapto un xic:

Red Road és el primer llargmetratge que ha dirigit l’actriu, presentadora de televisió i guanyadora d’un Òscar al millor curt de ficció, la britànica Andrea Arnold. Història d’una venjança, ens va descobrint el drama humà que arrosseguen una solitària videovigilant de seguretat i l’individu que, havent-li mort el marit i la filla, surt de la presó i brega per refer la vida a la barriada que dóna nom al film, autèntic centre d’acollida d’exreclusos. Amb una imatge molt estilitzada, la pel·lícula ens va submergint en el "voyeurisme" de la protagonista, en l’atracció irrefrenable de sotjar la vida dels altres a través dels centenars de càmeres amb què controla la seguretat a la via pública d’unes barriades de Glasgow. Fascinació que esdevé obsessió, quan identifica l’homicida que es carregà la seva família i decideix no deixar-lo de petja, per executar la revenja punitiva. L’encert del guió és que no reveli el passat tràgic dels dos personatges, fins que el bon coneixement del seu present desmenteix la idea  que ens n’havíem afigurat, d’ells, i sobretot la humanitat que no els havíem ni sospitat. El problema greu de Red Road és que resulta molt novel·lesca, que s’imposi la dèria de narrar la història i, al damunt, es rabegi en la cosa tèrbola i en el contrast entre la fredor de la càmera i l’escalfamenta vital o sexual de les escenes.

Foto: Kate Dickie, a Red Road

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!