Club 7 Cinema

Mass. Director i guionista: Fran Kranz. Repartiment: Jason Isaacs (Jay), Martha Plimpton (Gail), Reed Birney (Richard), Ann Dowd (Linda), Michelle N. Carter (Kendra), Breeda Wool (Judy), Kagen Albright (Anthony). Vista el dia 06.11.2022, en VOSC, per Movistar Plus.

Sinopsi: En una  sala annexa a una església episcopaliana i previs tot d’acords signats amb els advocats respectius, es reuneixen dos matrimonis, en Jay i la Gail, per un cantó, i en Richard i la Linda, per l’altre. Han de parlar, en la més estricta intimitat. Un passat terrible els uneix.

Comentari.

Es fa difícil no fer espòilers en escriure la sinopsi o fer un comentari sobre aquest film, en què es va desvetllant de mica en mica el què va passar, com va passar, on va passar, com ho van viure uns i altres… Però ho intentaré.

Cal dir que és una pel·lícula dolorosa, que parla del patiment dels protagonistes i el fa notori, traspassa pantalla, amb la col·laboració total, entregada, dels actors, que es despullen emocionalment.

Per què va passar el que va passar? S’hagués pogut evitar? No hi havia senyals que permetien preveure-ho? La responsabilitat que, en intentar protegir la persona estimada, s’acaba arrossegant quan aquesta la fa grossa. L’estimació cap a qui esdevingué botxí i, per descomptat per a qui en fou víctima. La culpa, la necessitat del perdó. La força de les paraules i el corresponent diàleg. El poder de comprendre els altres, el seu dolor, la seva pena, i de comprendre’t a tu mateix.

Tot i que té un plantejament de trobada terapèutica, cosa que condiciona els diàlegs durant la primera part del metratge, avança cap a la revelació puntualment melodramàtica dels fets que van passar i acaba amb un caire religiós, malgrat que al decurs del metratge els personatges principals es desentenguin de les diverses esglésies.

L’actor Fran Kranz debuta ben plausiblement com a director amb aquest llargmetratge, autèntica peça de cambra, ambientada pràcticament tota a l’interior d’una sala, sortint-ne només alguna vegada a l’exterior, amb la imatge d’un tancat de què penja una cinta, com buscant de donar oxígen, esquivar la claustrofòbia i distendint el film de l’enorme tensió emocional que es crea entre les quatre parets d’aquella sala. Krans domina molt bé el “tempo”, en tot moment manté el to i centra la càmera en els seus boníssims actors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!