Aquest matí ha saltat la notícia de “la nova Llei del cinema”. Anem a pams. Aquí encara no n’hi ha cap, de “Llei” nova. Recordem que és el Parlament on s’aproven les lleis i, per tant, fins que allà no s’aprovi i posteriorment la publiqui el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fins aleshores no hi haurà la llei, perquè es compleixi. I encara aleshores els ciutadans i les ciutadanes no en notarem els efectes fins que vagin arriban els terminis d’aplicació, en el supòsit que es compleixin les previsions i disposicions legals i que el govern faci el que li pertoca, en defensa de la legalitat vigent i de la protecció dels drets dels ciutadans i ciutadanes que la llei es proposa garantir. Dic tot això, d’una banda, perquè els mitjans de comunicació tendeixen a obviar-ho i a donar per fetes coses que, després, amb els canvis que hi ha a les negociacions parlamentàries, ben sovint no s’acaben corresponent a la realitat que en surt. I, per altre cantó, la negiglència governamental (del Tripartit i, abans, de CiU) respecte a garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants és tan gran, des de fa tants anys i els incompliments i passivitat del mateix govern de la Generalitat (els del Tripartit i, abans, els de CiU) pel que fa a la Llei de Política Lingüística és tan flagrant, que més val no afigurar-se el que, en tot cas, han de demostrar amb fets i no tan sols amb paraules, per molt bé que les construeixi el conseller Tresserras.
Dit això, he de confessar que la notícia m’ha sorprès, no pas perquè no l’esperés (ja que fa temps que el mateix conseller havia apuntat cap a aquest tram de legislatura per a presentar la Llei del Cinema). El que m’ha deixat parat és el contingut de les bases (que és l’únic que hi ha, unes bases per a redactar el text jurídic). Apostar perquè les produccions catalanes subvencionades en origen puguin arribar al públic i per potenciar l’exhibició de cinema en versió original, així com per garantir l’exhibició normalitzada del cinema en les dues llengües oficials de Catalunya, és una aposta que el conseller Tresserras i el seu Departament podien haver fet, com aquell qui diu, la primera setmana de legislatura. Però no, han esperat fins ara. Certament, a l’agenda devien tenir altres prioritats; però també i molt hi ha d’haver tingut a veure el tarannà i l’actitud del mateix conseller, obert a repensar els problemes del cinema a casa nostra i a dialogar amb “les parts” industrials i comercials que podrien presentar conflicte. Al llarg d’aquests anys, en diverses entrevistes, ha anat apuntant en aquesta direcció. En canvi, les bases que avui s’han fet públiques poc deuen haver estat consensuades amb els interessos de les “majors”, els dels productors, els de les distribuïdores, els dels exhibidors, etc. Vol dir això que el conseller s’ha plantat davant el fracàs dels contactes informals? O és que el document avui fet públic és tan sols el punt de partida amb què el Departament de Cultura encara les negociacions i, per tant, han posat el llistó raonablement alt?
Si hi ha fracàs de contactes previs, cal saludar la responsabilitat política de Tresserras en haver fet el pas, però és ben clar que ens esperen coaccions, manipulacions, instrumentalitzacions… és a dir, una batalla amb molts d’interersos gens sans al darrere. I faria bé el govern de buscar la nostra complicitat, la dels ciutadans i ciutadanes, els drets dels quals és el que es vol garantir, davant els interessos creats que els limiten. Si del que es tracta és d’un simple punt de partida, no és pas que el combats hagin de ser més suaus ni la defensa del bé comú menys vigorosa; però el que tenim al davant seria un “joc” conscientment obert, per a trobar un punt final d’acord… i vés que d’antuvi ja no es prevegi que l’acord final quedarà molt lluny de les pretensions inicials. Una estratègia que potser donaria rèdits d’imatge política al conseller i al seu partit, però que, per a valorar-la, caldria esperar al resultat obtingut.
Hi ha, en aquestes bases, alguns aspectes realment plausibles, que voldria repassar breument.
Per seguir, aneu a Vull llegir la resta de l’article.
Llei del Cinema: unes bases
-segueix de l’entradeta-
***
En primer lloc, tenen en compte la globalitat d’aspectes del cinema als quals ha de parar atenció un govern que valori la cultura, la indústria i el comerç: la creació, la producció, la distribució i la comercialització de l’obra cinematogràfica. I, molt important, la formació dels creadors i la preservació patrimonial. Tanmateix, ja veurem si a l’articulat i als seus efectes acaba tenint el mateix pes els creadors com els productors i aquests com els exhibidors. Massa sovint, les lleis i normatives de cinema es fan a mida dels interessos dels productors i de les distribuïdores més influents (per grans o per altres motius). Igualment, veurem quins instruments i mecanismes de formació /promoció establirà la Llei i amb quina base econòmica es comptarà, perquè les disposicions es facin realitat.
En segon lloc, cal aplaudir que s’aposti perquè el cinema d’aquí reflecteixi “la lliure creativitat” dels nostres artistes i “els valors i cultura del territori que l’acull”. Ja sabeu que jo considero obsoleta la mania de posar banderes al cinema i discrepo de la convenció que atorga identitats nacionals/culturals en funció dels domicilis fiscals de les empreses productores. En canvi, em sembla essencial que es potenciï la lliure creativitat dels artistes i es doni l’oportunitat als creadors per a reflectir a la pantalla la textura, les maneres, els colors, les formes, la universalitat d’allò singular que genera la nostra terra, la nostra gent. Espero que, tot parlant de formació/promoció, s’hi contempli aquests objectius.
En tercer lloc, s’hi assumeix com a reptes fer arribar al públic les pel·lícules que se subvencionin i impulsar força les versions originals subtitulades. Això, esclar, cal veure com es preveu fer, perquè ens du a la qüestió essencial d’una xarxa de sales de cinema amb vocació de difusió cultural cinematogràfica. Que poden ser negoci, però que tenen com a objectiu principal no la cotització a borsa de les ‘majors’, ni la rendibilització econòmica dels productes, sinó l’accés dels espectadors potencials a les pel·lícules. Aquesta persepctiva és gairebé revolucionària al nostre govern, sovint massa entossudit a quedar presoner del que equivocadament n’han dit mercat. Certament, el camí que cal fer és complex i té a veure amb el mapa de sales i equipaments de què es disposa a Catalunya, casant la disponibilitat d’exhibidors privats, en alguns indrets, i la dotació de cines públics, en altres. Buscant la complicitat d’entitats bregades en aquestes iniciatives (cineclubs, patronats, etc.) en determinades localitats.
És en quart lloc encomiable el fet que, des del govern, s’accepti l’obvietat manta vegada negligida al nostre país, que Catalunya està endarrerida en cultura cinematogràfica respecte a molts països propers. Certament, per a posar-hi remei, no n’hi ha prou de donar suport a la versió original, ja que caldria treure’ns del damunt la llosa de la legislació espanyola sobre els drets per a la distribució i exhibició cinematogràfiques i homologar-nos a situacions molt més interessants que hi ha per Europa. I caldria fomentar la cultura cinematogràfica en tot el seu abast, garantint el coneixement de la diversitat i riquesa del setè art (també i molt especialment entre els futurs creadors, bàsic per a evitar el poc estimulant mimetisme que regna en l’esbiaixad realitat actual).
Expressament he deixat per al cinquè lloc el tema de la llengua. No pas perquè en sigui un aspecte secundari, ben al contrari, sinó perquè el rebombori interessat que aixeca i aixecarà aquest tema no hauria d’eclipsar tots les qüestions que he esmentat, igualment presents en aquestes bases de la Llei i d’importància claríssima. Quant a la llengua, que el govern pretengui garantir el dret dels ciutadans a veure el cinema en les dues llengües, el terme garantir, em sembla la clau de volta (esperem, però que el mateix govern garanteixi aquest dret al “seu” Festival de Sitges, per exemple i perquè ens el puguem començar a creure). I, clarificats els conceptes, es posa fi a la bestiesa d’obligar a doblar al català les pel·lícules originàriament rodades en castellà (cosa diferent serà la complicitat o no del govern amb les coaccions de productors sobre creadors per forçar-los a filmar en castellà, malgrat que els pinsans siguin públics).
Del règim de sancions, veurem com queda i serà un indicador sobre la voluntat real que la Llei tingui efectes. I en acabat, un altre indicador en serà si les apliquen i com ho fan.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!