Club 7 Cinema

Little children complementa l’anterior pel·lícula de Todd Field, A l’habitació / In the bedroom / En la habitación,  i alhora n’és tot el contrari. Mentre en aquella anava supurant la foscor de la condició humana i així es negava el caire paradisíac de la bucòlica comunitat de Nova Anglaterra en què transcorria l’acció, a Little children -també ambientada en un barri benestant de Nova Anglaterra-  de seguida prenen el protagonisme les febleses, fractures psicològiques, traumes, secrets, frustacions, hipocresies i immadureses dels personatges, fins a conformar un autèntic i carregadíssim repertori de motivacions psicològiques i de problemes personals, de manera que el metratge esdevé una mena d’anodí docudrama sobre l’intent de superar-los, per part d’aquests personatges,  o bé sobre l’esclavatge a què els sotmeten. El discurs s’imposa a l’obra, el retrat de les fractures humanes ofega la pel·lícula, fins al punt de convertir els personatges en simples ninots del quadre, peons del discurs, subordinats a un guió d’abassagadora narrativitat, que ho sotmet tot al relat: ho lliga i ho relliga tot, per explicar el que vol explicar, de forma i manera que fins els drames, els conflictes, esdevenen simples episodis il·lustratius de la sacrosanta història argumental. El que, en l’anterior pel·lícula, era subtilesa, aquí és explicitud; si allà hi havia una mirada dialèctica, aquí tenim una dialèctica representada -gairebé didàcticament-. Si allà hi havia una certa sorpresa, un deixar crear expectatives respecte els protagonistes, aquí, massa sovint les coses resulten previsibles. Certament, a Little children hi ha certs aspectes plausibles i alguna troballa visual remarcable; però, en conjunt, ha estat una notable decepció.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Sinopsi: la història d’un grup de gent jove i casada, que, de manera inesperada (o no) i fins potser perillosa, coincideixen en un parc, a la piscina pública i pels carrers del seu barri benestant (en una localitat de la costa est nord-americana). És una història de parelles casades i ensopides d’avorriment, fills petits aviciats i vides previsibles, que semblen famílies perfectes, però només ho semblen . Destins decebuts, secrets, somnis, fantasmes i angoixes que s’entrecreuen en mig de la quietud enganyosa d’aquella comunitat folgada.

Al començament de la pel·lícula, veiem tot de figuretes de porcellana, ben decoratives, que omplen un bon grapat de prestatges, en una llar que fàcilment ens afigurem benestant. Tanmateix, la càmera va passant del pla de conjunt al pla de detall, per mostrar-nos-en cuixes, cames, braços, pitrams… és a dir, una visió global descriptiva la transforma en mirada eròtica. Amb aquesta seqüència inicial, prèvia al començament real de "l’acció", se’ns resumeix de forma eloqüent el tema principal de la pel·lícula: el paper de la sexualitat en la corrupció del paradís o, si voleu, les pulsions humanes que transformen el món aparentment bonic en la realitat que n’és tot el contrari. Resulta tan clara, tan entenedora, aquesta magnífica seqüència, que la resta de la pel·lícula no hi aporta res més, sinó que una vegada i una altra, un personatge rere l’altre, no fan altra cosa que anar-nos reiterant el mateix.

Quan finalment sabem la fi que tenen aquestes figuretes de porcellana, encara resulta millor la seqüència inicial, per com defineixen significativament el món en què la monstruositat ha sobreeixit en forma d’irreprimible transtorn psicosocial. Todd Field -el director- acredita aquí un notable talent d’expressió audiovisual, que es torna a manifestar diàfan en una altra escena esplèndida. És a la piscina pública, on ha anat a banyar-se un pederasta acabat de sortir de la presó, havent purgat condemna per exhibicionisme. La tensió visual entre, d’una banda, l’home que es posa a l’aigua, gairebé de manera pueril, amb ulleres, tub i aletes , i per altre cantó, la munió de canalla que es belluga en un caos inconscient del perill que representa la proximitat del "pervertit", aquesta tensió visual es reforça amb la càmera subjectiva que ens transmet la mirada submarina -és a dir furtiva- de l’individu cap al que queda al seu abast dels cossos de la canalla. La resolució de l’escena, en què l’home resta aïllat -no la descric amb més detall, per no aixafar-la als que encara no l’hagin vista- resulta d’una enorme contundència expressiva.

Dissortadament, aquesta capacitat de parlar amb imatges s’exhaureix gairebé en aquests moments que he comentat. La resta del film atresora una correcció visual, un to adequat, una estimable composició dels plans -la distribució dels personatges, la seva posició relativa…-, però queda molt per sota de la mena de cinema que esclata amb les figuretes de porcellana i a la piscina pública. Pitjor encara, hi ha determinats plans, al llarg de la pel·lícula, que són d’una gran pobresa. Per exemple, quan Brad (Patrick Wilson) fa campana d’anar a estudiar a la biblioteca i, mirant els xicots que salten amb monopatí, el cap se n’hi en va cap a la noia que ha besat al parc… la veu en off ens ho explica i l’actor va tancant els ulls, com anant-se’n cap aquell instant. No sabria dir si és l’actor, que ho fa pèssimament aquí, o és el director, que ha volgut mostrar-nos-el com un adolescent i ha acabat deixant-nos-ho en forma de pla patètic. Com, força més endavant en el metratge, no deixa de ser penós el pla en què Kathy (Jennifer Connelly) -la dona de Brad- va de quatre grapes per sota la taula en què estan sopant ells, Sarah (Kate Winslet) i el seu home… una banal situació de comedieta, que grinyola d’allò més, en aquesta pel·lícula.

Todd Field excel·leix en retratar el costat Peter Pan, d’etern adolescent, que tragina el personatge de Brad. Amb el seu cos "Danone" -que Field filma a pleret-, d’home afectiu i amable, viril però elegant, tendre pare de família i espòs amatent, encara arrossega exàmens, la viu com un estudiant de vacances, va gornit amb pantalons curts, no fa gens d’escarafalls a unes bones rebregades sexuals amb la noia que el desitja, i tanmateix, és incapaç d’assumir la responsabilitat d’estudiar i tirar endavant la carrera d’advocat que alleugeriria estretors econòmiques a la família, com és incapaç d’assumir-ne cap, de responsabilitat. Simplement, encarna la immaduresa personificada -en què s’hi poden veure projectats, certament, no pocs trentins que tots coneixem!-. Tant és així que Todd Field pretén que el noi retrobi la joventut, quan torna a jugar a futbol americà i reprèn l’activitat sexual amb la noia que el desitja; però, mal pot retrobar una etapa de la vida que mai no ha acabat de deixar enrere i, esclar, el guió fa aigües, també per aquí.

Sort que la càmera de Todd Field estima Kate Winslett, l’enorme personalitat de la qual amara tota la pel·lícula, i sort que, en un moment de màxima frenesia sexual, deixa veure -malgrat que gairebé només entreveure- el pit de l’actriu, perquè, a Little children la bellesa és masculina, la nuesa i esplendor física que domina als plans és la de Patrick Wilson. Fins les ratlles de diàleg s’encarreguen de fer retrets -coherents amb el guió- a la "poca" feminitat de Winslett -evidentment, la "poca" que li donen en aquest film-. M’estaré de fer interpretacions sobre les tendències sexuals del cineasta -que les desconec i no m’importen gens-, però vull remarcar com Todd Field posa en pantalla un cert estat de les coses actualment: -en aquesta pel·lícula-són les dones qui diuen floretes dels homes, l’objecte sexual és el cos masculí i la iniciativa sexual la duen gairebé les dones. 

Els "nens petits" que esmenta el títol original de la pel·lícula Little children no són ben bé el nen del matrimoni Brad-Kathy (Wilson-Connelly) i la nena de la parella Sarah-Richard (Winslet-Edelman), els menuts la migdiada dels quals serveix de tapadora als desficis adúlters; els "nens" del títol són el mateix Brad -que acaba paquetejat com un teenager monopatinador- i la mateixa Sarah -de fet, quan Sarah plora desconsoladament al final, la seva filla l’acarona, com una mare fa, efectivament, a una "criatura" petita-. La pregunta és: i què, que siguin ells els "little children"? Què ens aporta, que ho siguin aquest emblemàtic peterpanesc i aquesta mena de Bovary reencarnada -de seguida entrarem amb l’evocació del personatge de Flaubert-? Què vol dir, Todd Field, que tots plegats som unes criatures, oimés si tenim en compte que un altre personatge -el "pervertit sexual"- també és un "little children"? Vol dir que la immaduresa se les campa? En tot cas, la pel·lícula no parla tan sols d’immaduresa. El títol i el vincle que en fa amb els protagonistes ens pot ablanir, com ens pot arribar a l’ànima la bondat pregona que Todd Field troba en tothom, i així es retrata!

Òbviament, la tertúlia que, sobre Madame Bovary, de Flaubert, té lloc en una escena de Little Children, busca fer de mirall. Un mirall en què es reflecteix el paral·lelisme que Todd Field i Tom Perrotta -els guionistes- troben entre la societat que retrata la pel·lícula i l’ambient provincià que ofegava la Bovary literària; però també un mirall amb què es fa la rateta, des de la llum de Flaubert, al personatge de Sarah. Un referent noble i escaient; però tractat de manera explícita, simple, immediata, definitivament instrumental.

L’artefacte guionístic que Field i Perrotta han tramat -en el sentit de premeditació i alhora de relligamenta- , a partir de la novel·la del segon, fa servir personatges i elements argumentals, quan els necessita, per oblidar-se’n una bona estona i repescar-los si li convé, com si fossin kleenex amb què es netegen els mocs i, si no els acabes de llençar, els tornes fer servir en cas de necessitat. Richard, l’onanista marit de Sarah es fa fonedís un cop ja l’han utilitzat pel que els convenia. Podries pensar que… no, no pas. Quan els cal, perquè hi hagi un sopar molt concret, el fan tornar a sortir. I amb el personatge de Kathy, la dona de Brad, no tenen vergonya: han reduït Jennifer Connelly a una mena de gerro decoratiu, a simple figureta de  dona guapa, perquè Sarah pugui estar-ne neguitosa, se sentin frases com "la bellesa no ho és tot" i es completi la pinzellada sobre la pregona imperfecció de la parella "maca". Pura superficialitat. La deixen tan a nivell de simple instrument del guió que és precisament Kathy qui protagonitza un dels pitjors moments de la pel·lícula. Reportera televisiva, ha anat a gravar un reportatge amb els familiars d’un soldat mort a la guerra de l’Irac i, malgrat que ella ha parlat directament amb la vídua i el nen petit que ha quedat orfe de pare, és quan ella, a la sala de muntatge, veu les imatges, que pensa en els seu propi fill i el seu propi home. Cert és que més val tard que mai i que justament les imatges ens poden permetre caure en allò que la quaotidianitat no ens deixa veure, però el recurs es revela patètic, oimés quan el fan servir no pas perquè la dona canviï la relació amb Brad i el nen, sinó només per introduir un element de "suspens" al relat de l’adulteri que està cometent el marit.

Tot ho traven tant, que ha d’haver patit abusos sexuals quan era petita -o, si més no, això és el que li diuen els psiquiatres- la dona que sopa amb el pederasta -a qui ha conegut mitjançant un anunci de contactes-. No deixen respirar res. La mare d’aquest "pervertit" s’avé matemàticament, maquinalment, a l’arquetip de la mare protectora. I, no cal dir-ho, ell mateix ha de verbalitzar allò de "mamy", que quedi deixatadament clara la patologia, sense matís, sense al·lusió. L’ex-policia que la hi té jurada al pederasta, que no para d’incomodar-lo, esclar home, ell mateix ha de tenir molta roba bruta i la seva violència queda detalladament i reiteradament explicat, com en un informe psicològic, que li desfoga el  passat i la frustació que arrossega.

Podríem plantejar-nos si l’estratègia de revelar tant d’hora les motivacions, frustracions i immadureses dels personatges persegueix -o no- neutralitzar l’efecte dramàtic d’aquestes causes, per tal de centrar la pel·lícula en els "efectes", és a dir, en la convivència d’éssers que encarnen diverses vessants de la condició humana. Però, si aquesta era la intenció de Todd Field i Tom Perrotta, no hi han reeixit pas. Perquè es dediquen a il·lustrar com aquests personatges intenten superar els respectius problemes i fins a quin punt en són esclaus i una il·lustració sempre té un punt de distant, de freda representació. A més, tots s’avenen tant als tòpics i la majoria de situacions resulten progressivament tan previsibles, que ni tan sols aquesta "freda representació" genera cap interés. Per acabar d’adobar, l’acumulació de "casos humans" fa un efecte de catàleg, de repertori tipificat de problemàtiques… que les hi hem de posar totes. I la reiteració sobre cada personatge, lluny d’aportar-nos-en noves perspectives, va enfonsant aplomadament cada cop més la pel·lícula.

Sobtats són els comportaments finals de Brad i de l’ex-policia. Podem considerar-los versemblants, però de sorprendre, sorprenen. Això sí, els tenen perquè ls guionistes han volgut, ja que poc marge els donen en el metratge perquè facin el que fan. En canvi, això sí, en un cas assistim a una mena de salvació paulina, gairebé un extàtic cant a la redempció solidària, i, en l’altre, a la condemna adàmica de qui, en el fons, és un egoista pueril. Per arribar aquí, Todd Field fa totes les trampes que pot: amb la carta de Brad a Kathy -ara l’ensenyo, ara l’amago, ara la trec-, però també amb el deliri mortificador, es pot dir gore del pederasta i amb la simultània tensió al voltant del psicokiller in pectore que sembla que va a carregar-se’l.

Com no podria ser d’altra manera, Todd Field i Tom Perrotta ho van acadèmicament tancant tot, no deixen cap finestreta del relat obert. Fins al final, la narració s’imposa per damunt de qualsevol altra consideració. No perquè siguin sensibles a la complexitat humana, els hem d’acceptar una obra artísticament tan discutible, per no dir-ne blasmable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!