Club 7 Cinema

Ha arribat a Filmin “El árbol de las mariposas doradas” /  “L’arbre aux Papillons d’Or” / “Inside the Yellow Cocoon Shell” / “Bên Trong Vó Kén Vàng”, pel·lícula amb coproductor català (Adrià Monés Murlans, de Fasten Films), que va guanyar (sí, guanyar, ser guardonada, triomfar amb) la Càmera d’Or del Festival de Canes de l’any passat; és a dir, el jurat la va considerar com la millor òpera prima de totes les projectades al Festival, a la Quinzena o a la Setmana de la Crítica. I, si no vaig errat, no s’ha pogut estrenar als cines i ha anat directament a la plataforma Filmin (i moltes gràcies, perquè això ens permetrà veure-la) -certament, va passar pel Festival de Sant Sebastià – Zabaltegi Tabakalera-. Tot un èxit internacional de gent de la indústria catalana del cinema (suposo que això existeix), del qual gairebé no n’hem sabut res més des del triomf de Canes (hi va ser ben acollida per la crítica, per exemple, com podreu fer-ne un tast de seguida i heus ací la ronda de festivals internacionals on s’ha projectat i els països on s’ha estrenat)  i que ha aterrat silenciosament a casa nostra. Em pregunto si no serà perquè no és coproducció espanyola, de les que compten amb tot el suport mediàtic espanyol (i el català, per seguidisme). Potser diran que no té camí comercial un film contemplatiu de tres hores i escaig: ves a saber (altres coses segurament més difícils i llargues han tingut més sort). Ah, i per acabar d’adobar no s’ha estrenat en VOSC (ni en VC) i, per descomptat, res de “L’arbre de les papallones daurades”…

Fitxa de la pel·lícula (que vaig editar ran de la selecció a la Quinzena dels Cineastes de Canes 2023):

De Thien An PHAM, “Inside the Yellow Cocoon Shell” / “L’arbre aux Papillons d’Or” / “Bên Trong Vó Kén Vàng”. Durada: 3h02. Producció Vietnam, Singapur, França, Catalunya, Espanya. Amb Le Phong Vu, Nguyen Thi Truc Quynh, Nguyen Thinh, Vu Ngoc Manh. Guió: Thien An Pham. Nota sinòptica: Un home torna a la seva ciutat natal, on està perseguit per records i desitjos del passat. Sinopsi: Quan la seva cunyada mor en un accident de motocicleta a Saigon, en Thien ha de retornar-ne el cos a la seva ciutat natal. És un viatge en què també porta el seu nebot Dao (5), que miraculosament va sobreviure a l’accident. Enmig dels paisatges místics del Vietnam rural, en Thien comença la recerca del seu germà gran que va desaparèixer fa anys per a lliurar-li en Dao, un viatge que qüestiona profundament la seva fe. Piulada de la Quinzena: És una obra de gran ambició formal que ens porta a un viatge pel Vietnam rural qüestionant la desconeguda comunitat cristiana del país. Comentari de la Quinzena: Es tracta d’un pelegrinatge al Vietnam rural i la seva minoria cristiana poc coneguda, amb matisos místics. Com tenir fe encara? Com creure encara? En Déu potser, però sobretot en la bellesa perceptible d’aquí baix. Nota: el coproductor català és Adrià Monés Murlans, de Fasten Films. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Thien An Pham (província de Lang Dom, Vietnam, 1989). Després de quatre anys d’estudis de grau en Tecnologia de la Informació a la Universitat de Lotus, Ciutat Ho Chi Minh, es va adonar del seu interès per la cinematografia i el cinema. En els darrers anys, ha guanyat diversos premis de cinema a Vietnam. El 2015 es va traslladar a Houston, Texas (EUA) i va continuar treballant com a cineasta autònom. El seu curtmetratge “The Mute” (2018) ha passat per diversos festivals de cinema (Winterthur, Palms Spring, Uppsala, Encounters…). A més, el seu curt “Stay awake, be ready” ha comptat amb el suport de CJ Short Film Making Project. | VI: Cercamon. | RESSONS. Premis: Càmera d’Or.

Algunes reaccions a la projecció del film a Canes:

Allan Hunter, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) l’apassionant llargmetratge debut de Pham Thien An es converteix en una recerca de comprensió i certesa en un Vietnam que sembla incapaç de donar respostes clares. El viatge en si és el que importa en una pel·lícula definida per l’esplendor visual i un complex qüestionament de la fe. (..) Debut hipnòtic i inquietant (..). Un trio d’amics s’asseuen fora, prenent cerveses i discutint el futur. (..) Thien (Le Phong Vu) escolta en silenci la conversa sobre el sentit i el veritable propòsit de la vida. Li costa creure en la voluntat divina, afirmant que “l’existència de la fe és ambigua”. En molts aspectes, la pel·lícula tracta d’intentar substituir aquesta ambigüitat per convicció. La cunyada de Thien, Hanh, mor en un accident de moto, deixant-lo amb la tasca d’acompanyar el seu cos al seu poble natal i també tenir cura del seu nebot Dao (Nguyen Thinh), de cinc anys. El menut inquieta amb les seves preguntes directes: “Què és la fe, oncle?” o “On és el cel, oncle?” El viatge de Thien s’estén a la recerca del que ha passat amb el pare del nen, el germà gran de Thien, Tam, absent durant molt de temps. Pham reconeix el fort contrast entre la vida al carrer ple de gent i els hospitals plens de gent de Saigon i el que Thien experimenta quan es dirigeix al camp. Les muntanyes envoltades de boira, la vegetació exuberant i molla per la pluja i els pobles poc poblats ofereixen espai per respirar i pensar. El viatge de Thien està marcat pels rituals i les cerimònies que envolten la mort, i la seva fe incerta es veu desafiada en trobades fonamentals amb dues figures (..). Thien continua sent una figura obstinada i tímida al llarg de la seva recerca, atreta per les conviccions dels altres, però encara dubtant a l’hora de trobar una manera de definir les seves pròpies creences. Les connexions entre el passat i el present aporten més preguntes i creen moments en què l’espectador ha de reflexionar sobre el significat del que acaba de presenciar. L’oïda de Pham pels sons del món natural, l’interès per la mort, la fe, la reencarnació i la metafísica proporcionen afinitats evidents amb les pel·lícules d’Apichatpong Weerasethakul, però també és una pel·lícula que suggereix connexions amb el to pausat i contemplatiu de l’obra de Theo Angelopoulos. (..) No hi ha respostes fàcils a les grans preguntes existencials, només un desig de buscar-les amb un cor amable i bones intencions. Al final només cal tenir fe. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Durant una conversa del jove protagonista amb la seva nòvia, li recorda que cada vegada que una campaneta sona, un àngel perd les ales. Aquesta curiosa referència a “Que bonic és viure!” de Frank Capara apareix a l’interior d’una pel·lícula vietnamita de tres hores situada als antípodes del cinema de Hollywood però que en certa manera com la pel·lícula de Capra també és una celebració. “Inside the yellow cocoon Shell”, pel·lícula vietnamita amb producció catalana, implica sobretot la celebració pel descobriment d’un cineasta, cosa poc freqüent en un cinema castrat per tantes plataformes. Thien Ann Pham, cineasta vietnamita, podria ser un deixeble de Lav Diaz. La seva pel·lícula s’articula en llarguíssims plans de seqüència contemplatius, escassos diàlegs i un gust extrem per filmar el paisatge i totes les oscil·lacions atmosfèrica. La diferència essencial és que Thien Am Pham és, per altra banda, un cineasta amb un gran fons espiritual que busca la transcendència amagada en la misteriosa bellesa de la natura i en el procés d’atracció que la càmera exerceix. (..) Thien torna a la natura i una vegada aconsegueix que el nen sigui admès en un col·legi religiós, emprèn el seu camí com si fos una espècie un procés de descobriment de la seva pròpia ànima. En el trajecte, el protagonista es troba amb el pare de la dona morta que li parla de les velles guerra amb el Vietcom i les ferides. Més tard es troba amb una vella que parla de la insignificància temporal del dolor davant del sentiment d’eternitat i dels camins que permeten un retrobament amb les mateixes ànimes. Filmada amb delicadesa i amb un fort sentit de la bellesa plàstica, la seva presència a la Quinzena és també un acte de fe, d’aquesta fe per un cinema cada cop complicat de veure a les sales i als festivals.

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

A la recerca d’alguna cosa perduda, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: No passa tan sovint que el cinema es concedeixi temps per mostrar alguna cosa de la bellesa del món amb el seu misteri. Tampoc que hi hagi cineastes amb la mirada, la sensibilitat i el talent per fer-hi sentir la presència del meravellós, d’alguna cosa invisible que palpita en el visible, de l’espiritual a través de la matèria. (..) ” El árbol de las mariposas doradas” en revela un de nou d’una manera aclaparadora: el vietnamita Pham Thien An, que exhibeix mestratge en la composició de plans de llarga durada, que així ens permeten la contemplació. És tanta la potència visual d’aquest film de tres hores que és una llàstima que, entre nosaltres, només es faci visible a la plataforma de Filmin, la qual ha tingut l’encert d’adquirir-ne els drets, però no s’ha animat a distribuir-la en sales. (..) Comença el viatge físic, i també interior, de Thien pel món rural vietnamita. Anant en moto, Thien arriba amb Dhao, el poble on enterraran la difunta. Formen part d’una comunitat catòlica (minoria religiosa al Vietnam de la qual prové Pam Thien An) amb els seus rituals, que se celebren mentre els personatges afronten el dolor de la pèrdua, especialment incomprensible per a un nen: en una seqüència commovedora, que transcorre en una obscuritat en què fosforegen les agulles d’un despertador, Dhao pregunta sobre la mort, tan estranya, al seu oncle. També hi ha temps per fer-hi present, amb el monòleg d’un combatent contra el Vietcong, les empremtes de la guerra. N’hi ha per mostrar la bellesa de la vegetació, dels rius, de la boira en els camins. I per a la trobada amb una jove monja que va ser xicota de Thien i que després se li reapareix, no se sap si en un somni o en un record, dient-li, com a “Que bonic és viure”, que quan sona una campaneta és perquè un àngel ha guanyat les ales. A Thien encara li resta perdre’s més, viatjant a la recerca del germà desaparegut, per trobar què ha perdut: la fe, ell mateix o ves a saber què? Mentre el personatge va buscant, el cineasta va trobant imatges que fan creure en el cinema. I, sí, també es veuen papallones.

La nova sensació del cinema asiàtic és una producció catalana, crítica de Manu Yáñez, al diari ‘Ara‘: (..) S’assenta de forma brillant sobre una fèrtil col·lecció de territoris fronterers, entre el mundanal i l’espiritual, el preciosisme i el tenebrisme i, finalment, entre la realitat i el somni. Confeccionada amb uns virtuosos plans seqüència que combinen la precisió coreogràfica amb una sublim obertura al flux del real (..) El trànsit del país esdevindrà un viatge al passat tant del protagonista –que es retrobarà amb vells amors– com de tota una nació encara esquinçada pel record de la guerra. Així, amb un peu ben posat en la realitat, el debutant Phạm Thiên Ân s’aproxima a les formes poètiques del cinema d’Andrei Tarkovski per construir una emocionant meditació sobre l’eterna recerca de respostes que desperta el cara a cara amb la mort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!