Club 7 Cinema

Canes 2022. Els aplaudiments al final de les projeccions a Canes tenen un valor relatiu, però sovint confirmen el que es respira a la sala. Tenen un valor relatiu, perquè veure el públic dempeus, aplaudint, i l’equip del film saludant, saludant-se i abraçant-se és gairebé un tòpic de totes les sessions -llevat dels passis reservats pel Festival als periodistes, on, si a algun sector de la premsa especialitzada la pel·lícula no els ha fet el pes, solen haver-hi crits i xiulets, quan no un silenci mortal; però són sessions que tampoc compten amb la presència de l’equip de la pel·lícula ni amb càmeres per a enregistrar-ho, i a més l’organització del certamen va decidir, ja l’any passat, ofegar aquestes projeccions en horaris impossibles, afeblint-ne l’efecte -a vegades devastador- a les xarxes socials-. Si s’aplaudeix sempre, com es pot saber que una pel·lícula ha agradat de debò al públic? En part, no se sap; però la durada, intensitat i generalització dels aplaudiments sol ser un bon termòmetre, que, com deia, sol confirmar l’ambient imprecís, però normalment palpable, que es va respirant a la sala mentre es projecta el film. Ahir, diuen les cròniques i mostren alguns vídeos que circulen per Twitter, El agua, d’Elena López Riera, va ser aclamada al final de la projecció -en què, com que va ser a la Quinzena dels Realitzadors, anava barrejat públic, indústria i premsa, com també passa a la Setmana de la Crítica i en algunes, excepcionals, sessions del Festival-.

Les cròniques.

Imma Merino, al diari El Punt Avui: Veus de dones i Sobre la revolta xilena.  Xavi Serra, al diari Ara: Léa Seydoux, “una persona normal” gràcies a Mia Hansen-Love. Paco Vilallonga, a Diari de Girona: James Gray entusiasma a Canes amb «Armaggedon time». Notable debut de l’alacantina Elena López Riera a la Quinzena de Realitzadors amb «El agua» i L’australià George Miller porta la seva imaginació desbordant a Canes. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: Film neurastènic d’Arnaud Desplechin a Canes.

Quinzena dels Realitzadors.

EL AGUA (The Water), d’Elena López Riera. Primer llargmetratge. Sinopsi: És estiu en un petit poble del sud-est espanyol. Una tempesta amenaça de tornar a desbordar el riu que la travessa. Una antiga creença popular assegura que algunes dones estan predestinades a desaparèixer amb cada nova riuada, perquè tenen “l’aigua dins seu”. Un grup de joves intenten sobreviure al tedi de l’estiu, fumen, ballen, es desitgen. En aquest ambient elèctric, l’Ana i el José viuen una història d’amor, fins que esclata la tempesta. Informació: Rodada a Oriola i els seus volatants. Oriolana, la directora ha presentat anteriorment curts a la Quinzena i al Festival de Locarno -on guanyà el Pardino d’Oro el 2018, amb Los que desean-, i d’aquest seu primer llarg en treballà el guió, entre altres residències, a la de la Cinéfondation del Festival de Canes i a la del Festival de Sant Sebastià. Interpretada, entra d’altres, per Nieve de Medina i Bárbara Lennie -secundàries, segons la sinopsi-.

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la crònica del diari El Punt Avui: A Elena López Riera, nascuda i crescuda a Oriola, les dones de la seva família li explicaven llegendes, com ara que si el riu s’enamorava d’una noia se l’enduia i desapareixia. A El agua, (..) poua d’aquest imaginari transmès per abordar una família conformada per tres dones de diferents generacions (..) Tres dones lliures estigmatitzades pels homes de la localitat com a portadores de desgràcies (..) El film de López Riera, molt aplaudit, barreja el realisme (totes les converses entre adolescents traspuen una gran frescor) amb el fantàstic d’una manera molt suggeridora. També la ficció amb elements documentals incorporant la veu de diverses dones que aporten la seva versió de la llegenda de les dones d’aigua. Xavi Serra, a la seva crònica al diari Ara: (..) La pel·lícula connecta amb el naturalisme rural d’Alcarràs i el costumisme tocat de fantàstic de Chema García Ybarra, però l’aposta de López Riera va més en el sentit de fer un coming of age arravatat i visceral (..) López Riera s’entrega al magnetisme de [Luna] Pamies –revelació del film i segurament de l’any– per retratar la sensació de claustrofòbia dels pobles petits i la manera com els mites populars s’instal·len en la consciència col·lectiva. Tèrbola, personal i hipnòtica, El agua és una de les millors notícies que ha donat el cinema valencià en els últims anys. Paco Vilallonga, a Twitter: el debut de la directora d’Oriola és un film molt interessant i suggerent. Diàleg intergeneracional, llegendes i tradició oral es donen la mà en una obra plena d’idees, meticulosa, molt ben treballada. I a la seva crònica per a Diari de Girona afegeix: A partir d’una llegenda local, jugant puntualment amb la tènue frontera entre el relat ficcionat i la tradició oral, López Riera teixeix un entramat en el que dialoguen tres generacions de dones amb unes mateixes arrels identitàries. És una pel·lícula amb molts detalls, amb un guió molt treballat, un film que respira vida i que transmet veracitat. Àngel Quintana, a Caimán: (..) una història que ens parla de possessions, desaparicions, però sobretot d’amors (..) Elena López Riera acaba configurant una pel·lícula poètica, d’una bellesa estranya, en què hi ha una estranya simbiosi entre la mirada realista i el procés de transgressió d’aquesta pròpia mirada. El agua parla d’un món rural tancat en si mateix, atrapat en les seves llegendes però també expandeix la crònica d’aquest món i el seu amor a la terra, cap a una mena de cosmologia tel·lúrica en què les imatges documentals acaben transformant els propis límits de la ficció.  Screen Internacional, a Twitter: Una pel·lícula que sempre se sent acuradament equilibrada a la vora del surrealisme, on les coses fosques sempre semblen apretar. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Quina meravella em sembla El agua, d’Elena López Riera (..) La seva mirada realista sobre la joventut d’ara, el seu caràcter fantàstic que es torna més i més opressiu, el suport amb imatge documental… rendit a ella. Alfonso Rivera, a Cineuropa: Resident a França i amb un prestigi artístic fonamentat en l’experimentació, l’avantguarda i la modernitat, López Riera ja va donar pistes de com seria la seva primera pel·lícula a través de les imatges i sons del seu treball anterior, el curt Los que desean (..) Film d’una escriptura cinematogràfica de precisió puntillista, plena de simbolismes, sobreentesos i metàfores, amb el líquid element com a eix i tema central, però amb nombrosos corrents subterranis recorrent el seu subsòl, que poden representar tant la passió amorosa com la pulsió del creixement o la necessitat imperiosa i vital de posar-se a volar lliurement, abandonant nius i estretors socials. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) una faula fascinant sobre com la relectura dels mites populars reconfigura, des d’un hipnòtic realisme poètic, els codis de la identitat femenina (..) És, també, el retrat d’un espai, Oriola, enigmàtic com a bressol de ritus i llegendes, que serveix com a cordó umbilical per unir “L’aigua” amb els curts de López Riera (..)

Quinzena dels Realitzadors.

UN BEAU MATIN (One Fine Morning), de Mia Hansen-Løve. Sinopsi: La Sandra, una mare jove que cria la filla sola, visita sovint el seu pare malalt, Georg. Mentre s’embarca amb la família en una cursa d’obstacles perquè el curin, la Sandra coneix en Clément, un amic a qui havia perdut de vista feia temps… Informació: Protagonitzada per Léa Seydoux (Sandra), Pascal Greggory (Georg), Melvil Poupaud (Clément) i Nicole Garcia (Françoise).  Mia Hansen-Løve va ser a la competició del Festival de Canes l’any passat -amb Bergman Island– i ara torna a la Quinzena, certamen on va debutar com a directora, després d’haver estat actriu d’Assayas, haver entrar en un conservatori d’art dramàtic,  haver fet estudis germànics i haver col·laborat amb Cahiers du Cinéma.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: La directora francesa continua en plena forma amb aquesta deliciosa crònica parisenca sobre l’amor, el desamor i el final de la vida. La seva naturalitat i lleugeresa només són aparents. Tot flueix. Lea Seydoux, de 10. I a la seva crònica de Diari de Girona ho complementa: (..) Amb el seu estil naturalista, delicat, i d’una fluidesa i simplicitat aparents, fa un fresc d’una família parisenca amb un pare malalt d’Alzheimer i una filla a la recerca d’una estabilitat emocional que sembla impossible. Imma Merino, a la seva crònica del diari El Punt Avui: (..) té com a protagonista absoluta una Léa Seydoux en estat de gràcia. La cineasta francesa explora el rostre sense maquillatge de l’actriu, que encarna una dona en un moment de crisi (..) Com és habitual en Mia Hansen-Løve (..) el to és just i tot flueix amb precisió. Xavi Serra, al diari Ara: (..) la francesa Mia Hansen-Love segueix entregada a la missió de capturar les turbulències de viure i estimar amb un cinema de prosa delicada i lluminosa (..) Hansen-Love torna als retrats de personatges i situacions quotidianes, buidant la trama de mecanismes dramàtics artificials i deixant fluir la vida per cada escena com si estigués succeint davant nostre. En algun moment es troba a faltar algun cop de timó en la història, excessivament lineal, però és gairebé impossible no connectar amb la protagonista, una Léa Seydoux esplèndida en el seu paper més terrenal i buidat de glamur (..). Àngel Quintana, a Caimán: Hi ha a la nova pel·lícula de Mia Hanse-Løve un desig d’atrapar el temps de la provisionalitat emocional i afectiva (..) Mia Hansen Love construeix un relat a partir dels diferents cercles, anades i vingudes que marquen l’existència d’uns personatges atrapats en la seva inseguretat vital, que també és una inseguretat generacional (..) Mia Hansen Love estableix un relat emotiu i trist sobre les dependències afectives i filials. El resultat és una pel·lícula senzilla, més transparent que Bergman’s Island, marcada per la recerca d’un to just que atorgui una certa veritat interior al relat. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Una preciosa i delicada pel·lícula, transparent i límpida, sobre l’impasse vital d’una mare atrafegada. Una pel·li que parla de la vida, el meravellós i dolorós espectacle de cada dia. Screen International remarca, a Twitter: Hansen-Love troba moments de veritat en la barreja, i Seydoux és transcendent. Sergi Sánchez, a Twitter, hi afegeix: Hansen-Love proposa, amb la complicitat d’una esplèndida Léa Seydoux, una filosofia de la resistència vital que representa el millor del cinema: filmar la veritat del que perdem i del que ens queda per guanyar. Menys benigne, en José Luís Losa, a La Voz de Galícia, diu: (..) sembla que Mia Hansen-Love no es retroba amb la subtilesa o les el·lipsis narratives meravelloses de les seves millors obres. I, així, l’angoixant declinar del pare malalt i les anades i vingudes de l’amant passatger (o no) cauen en una reiteració com a maldestre, de melodrama antic. Fins i tot un moralisme molt poc francès. Res a veure amb la modernitat d’aquesta cineasta que sembla no acabar de desencallar-se després del seu pas per l’illa sueca de Farö i els seus cants de sirena.

Quinzena dels Realitzadors.

ENYS MEN, de Mark Jenkin. Sinopsi: Rodada en 16 mm, aquesta pel·lícula de terror s’ambienta en una illa deshabitada del mar Cèltic, on el treball diari d’una biòloga, observant flors rares, es converteix en una exploració d’allò estrany i metafísic. Informació: El cineasta assumeix la direcció de fotografia, el muntatge, el so, la música d’aquest film. A la seva carrera atresora un BAFTA, una selecció a la Berlinale i un èxit de crítica i taquilla amb l’”opera prima” Bait.

Algunes reaccions.

David Katz, a Cineuropa: Després del seu aclamat llargmetratge “Bait”, el director britànic Mark Jenkin fa un pas natural cap a un inquietant terror folklòric (..) Segurament una de les úniques pel·lícules, fins ara, capaces d’aglutinar la geologia, la psicodèlia i l’experiència extracorpòria, amb el mateix doble sentit que Bob Dylan [quan va cantar “Rainy Day Women #12 i 35”]. L’acció de la pel·lícula de Jenkins transcorre, per utilitzar un terme de moda, en un espai “liminal”, que es barreja, amb boira i soledat, amb les estranyes trobades de la vida marítima a la costa de Cornualla (..) Enys Men captiva i fa, en certa manera, tremolar. No obstant això, li falta l’admirable inspiració de “Bait” (..) Mentre que les preocupacions ambientals i socials d’Enys Men deriven directament dels vincles de Jenkins amb la regió, l’experiència s’adapta més a l’escola molt de moda del terror folklòric contemporani. Screen International, a Twitter: És a través del disseny sonor assertiu de la pel·lícula que es configura gran part de l’atmosfera, de vegades amb massa èmfasi. I, en un altre tuit, diu: catalogat com un terror folklòric, però és massa experimental i confús per encaixar perfectament en qualsevol gènere predeterminat. Peter Bradshaw, crític de The Guardian, li posa 4 estrelles sobre cinc i en remarca: (..) Mark Jenkin ofereix un altre fílmic poema estrany en prosa, sobre una dona aïllada perduda dins de la seva pròpia ment. I hi afegeix: ha perfeccionat i desenvolupat aquest estil únic i despullat (..) en aquesta pel·lícula sobre la solitud  -Enys Men: l’última paraula es pronuncia “mane” i en còrnic significa “illa de pedra”-. Té la mateixa textura gairebé primitiva: la pel·lícula en si se sent com un objecte dur, arrugat i maltractat, com els que es veuen a la pantalla. Passaran llargs trams sense paraules, amb so ambient de temporals de mar i primers plans sobre pedres o tasses, o el dial de l’antiga ràdio bidireccional amb la qual es manté el contacte amb el món exterior. Però està lluny de ser tranquil. L’estat d’ànim és estrany, sempre detecta alguna pertorbació a l’èter, amb punxades sobtades i ensordidores (..) No és una pel·lícula de por en sentit genèric, però hi ha alguna cosa inquietant en el simple espectacle de la solitud: ni companyia, ni televisió, ni compres, ni diversions. El 2022, encara sembla més dur. Tota sola en una illa, sense telèfon intel·ligent a la butxaca, res més que el llapis per a prendre notes sobre les flors. És una situació que t’obliga a mirar-te a tu mateix i que, de fet, et portarà a la vora d’una cosa semblant a la bogeria. Jara Yáñez, a Caimán: Mark Jenkin torna al gra i l’estilització del 16 mm que ja va utilitzar a Bait, el seu primer llargmetratge, per explorar ara (a color) els codis del cinema de terror. Ho fa a partir del personatge d’una observadora de flors que, des del 13 d’abril del 1973, viu sola en una illa deserta de Cornualla (..) L’eix temporal de la pel·lícula, la seva continuïtat, es va dissolent primer de manera gairebé imperceptible per acabar després per desconstruir-se totalment. Enys Men proposa un joc sobre el (sense)sentit del temps, una reflexió sobre la possibilitat d’entendre’l com una cosa elàstica. La pel·lícula elabora tota una mena de salts en el temps (ia l’espai) per fer conviure els fantasmes del passat amb una possible representació del present (sigui aquest el que sigui) i la irremeiable connexió amb un futur en què la protagonista és capaç fins i tot de retrobar-se amb si mateixa.

Competició.

BOY FROM HEAVEN / WALAD MIN AL JANNA, de Tarik SALEH. Sinopsi: L’Adam, un simple fill de pescador, ingressa a la prestigiosa Universitat Al-Azhar del Caire, epicentre del poder de l’islam sunnita. El primer dia d’escola, el Gran Imam al capdavant de la institució mor sobtadament. L’Adam es troba llavors al cor d’una lluita de poder implacable entre les elits religioses i polítiques del país. Repartiment: Tawfeek Barhom, Fares Fares. Informació: Del director -28.01.1972, Estocolm, Suècia- d’ El Cairo Confidencial (Gran Premi a Sundance).

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Notable exercici de denúncia en forma de thriller, el film del director egipci fa una crítica demolidora de la corrupció i les lluites de poder entre religió i Estat en l’Egipte contemporani. Absorbent i contundent. Grata sorpresa. Àngel Quintana, a Caimán: Egipte és una República àrab on l’Islam és la religió oficial que considera que l’Alcorà determina les lleis. En aquest context, hi ha algunes normes que poden pertorbar els pactes claus entre l’Estat i l’Islam, cercant equilibris estranys. A partir d’aquestes premisses Tarik Saleh (..) construeix un thriller polític (..) Tarik Saleh construeix una espècie d'”El nom de la rosa” a l’interior del profund Islam sunnita en què els imams s’apunyalen entre si per a conquerir el poder, mentre el noi del cel -un personatge poc definit- intenta actuar al servei d’uns interessos d’Estat que poden girar-se en contra seu o convertir-lo en una esperança de futur. Tarik Saleh porta amb bon ritme aquest thriller conspiratori, però sobretot destaca la valentia de la producció per penetrar a les clavegueres de l’estat egipci i desvetllar alguna cosa fosca darrere dels murs de les grans mesquites. Joan Millaret, a Cinemcatalà.net: (..) un sòlid i robust film egipci, amb coproducció europea. Pels industriosos Screen Internacional: aquí hi ha un definit potencial comercial, que el defineix com a thriller laberíntic, però satisfactori. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa quatre estrelles sobre cinc i diu: (..) Drama d’espionatge i conspiració que es deixa veure i satiritza la corrupció de l’església i l’estat. Aquí hi ha una barreja intrigant de menyspreu i paranoia, juntament amb un anhel de figures individuals decents per entre mig, que m’ha fet recordar John le Carré. Per la seva banda, Xavi Serra, en una crònica per al diari Ara que he penjat a l’apunt específic diu: Un pot ser casualitat, però dos ja no. La secció oficial del Festival de Canes, caixa de ressonància del cinema d’autor global, inclou aquest any dos thrillers ambientats en el món islàmic: ¿una nova tendència ha arribat per quedar-se? (..) L’insòlit de l’escenari no és l’única virtut d’aquest thriller competent que no guanyarà la Palma d’Or però que es gaudeix sense problemes. Més en contra s’hi manifesta José Luís Losa, a la seva crònica per a La Voz de Galícia: (..) proposa una cosa com “El nom de la rosa” traslladat al major temple del món musulmà (..) La idea està plena de possibilitats. Però el guió, la realització, tot a la pel·lícula és d’una trivialitat tan ingènua i de tan poca traça que el conclave de complots a la Gran Mesquita sembla un embolic de putxinel·lis sunnites. Tampoc la deixa bé Sergi Sánchez, a Facebook: (..) un thriller d’espionatge més aviat tosc, que triga una hora a arrencar, i que, quan es decideix a pujar la tensió dramàtica de la seva intriga, no pot evitar tota mena de deus ex machina per potenciar l’obvietat del seu discurs polític.

Competició.

FRÈRE ET SŒUR, d’Arnaud DESPLECHIN. Sinopsi: Un germà i una germana que ronden els cinquanta… L’Alícia és actriu, en Louis va ser professor i poeta. L’Alícia ha odiat el seu germà durant més de vint anys. Durant tot aquest temps no s’han vist, quan en Louis ha topat amb la seva germana per casualitat al carrer, ella no l’ha saludat i ha fugit… El germà i la germana s’han de tornar a veure ran de la mort dels seus pares. Repartiment: Marion Cotillard, Melvil Poupaud, Golshifteh Farahani, Benjamin Siksou, Patrick Timsit. Informació: Desplechin -31.10.1960-  participa per setena vegada a la Competició de Canes, on també ha estat a Cannes Premiere, Cannes Classics, Fora de competició i Un Certain Regard. També ha anat a Venècia, aspirant al Lleó d’Or en 1 ocasió i a Orizzonti en una altra.

Algunes reaccions.

Aquesta és de les pel·lícules que segurament han patit alguna mena de rebuig, si més no, per part de la premsa especialitzada, si l’han vista en sessió per a ells -cosa que confirma Paco Vilallona a la crònica que publica a Diari de Girona i que he enllaçat avui en aquest: El director francès Arnaud Desplechin, un habitual de Canes, s’ha endut la primera i merescuda gran escridassada a un film de la competició amb el seu darrer treball “Frére et soeur”. Diu en Paco Vilallonga, a Twitter: Despropòsit absolut. Un naufragi total de Desplechin, que no troba en cap moment el to de la història d’amor/odi entre dos germans. Passada de voltes, amb seqüències ridícules. Marion Cotillard mai havia estat tan mal dirigida. Esclar que l’Àngel Quintana, afrancesat com és i desplechinià fervent des de fa molts anys, si bé se la carrega a Caimán, tot admetent que: és una pel·lícula que no es pot quedar quieta, però que tampoc no pot parlar i ja que tota ella acaba cridant. El seu crit és excessiu, de vegades massa arriscat i la partida no s’acaba de concretar, fins i tot podem parlar d’un cert fracàs creatiu; acaba dient que: Hi ha moltíssimes coses a Frère et Soeur, potser n’hi ha massa, però prefereixo deu minuts de cinema de risc que unes quantes hores d’imatges acomodades dissenyades als laboratoris de guió que marquen el futur dels festivals i el futur del cinema. Anteriorment ha explicat que: trobem un Desplechin a qui com a cineasta li agrada moure’s per terres pantanoses, duent a terme una constant tensió entre el teatre i la literatura. La representació és el territori de l’excés, el dramatisme exacerbat i les resolucions marcades per la bogeria i el dolor. A la novel·la hi ha les històries que es creuen, els relats que imiten la vida i creen tota mena de tortuositats narratives, de pous sense fons que no troben el seu camí. Frère et soeur és, en certa manera, un compendi de moltes coses claus que són presents a l’obra del cineasta de Roubaix. Hi ha la literatura del dolor, Els morts de James Joyce i la poesia d’Emily Dickinson, però també transitem pels inferns de la bogeria marcats pels antidepressius i opicacis que distorsionen i canvien la realitat. En definitiva, avisa: (..) Com tot el millor cinema de Desplechin es mou entre allò sublim i allò ridícul. I en Joan Millaret, a Cinemacatalà.net -crònica publicada demà però que he enllaçat avui- en diu: Desplechin es mostra explosiu, alterat, febril, en un relat tan esquerdat com els mateixos personatges. Un film neurastènic per una història nerviosa, espasmòdica, amb personatges depressius, extrems o colèrics. El film és un mosaic de peces que entren en col·lisió, com el cor d’una família implosionada. Una realització de tics descontrolats i forassenyats, però que manté un incert i inalterable encant, com una sana bogeria, una bella anomalia. Un film que compta amb una Marion Cotillard esplèndida, dama de melodrama, però Melvil Poupaud està simplement sensacional en el seu rol d’home desequilibrat. Imma Merino, a una crònica al diari El Punt Avui publicada demà però que he enllaçat avui, després de dir que Desplechin decep, ho rebla afirmant:El director de Reis i reines sembla haver perdut el pols amb què mantenia l’equilibri en situacions arriscades que podien fer-se (i ara s’hi fan) ridícules. Sergi Sánchez, a Twitter: L’odi entre germans de Frère et soeur ho engoleix tot. Desplechin no interessa el perquè d’aquest odi, però aquesta decisió buida a la pel·lícula de tota empatia. El que queda és una massa informe, pedant i insofrible. Sens dubte, la pitjor pel·lícula de la seva filmografia. Tanmateix, Screen Internacional, a Twitter destaca: Això hauria de trobar receptors allà on sigui benvingut un drama intel·ligent i seriós tenyit d’humor.I la seva col·laboradora Lisa Nesselson hi afegeix: L’actuació rarament és millor que el que ofereix aquest excel·lent repartiment. Però Alejandro G. Calvo, també a Twitter, no s’hi mostra precisament gaire “receptiu” ni d’acord: Regular Arnaud Desplechin amb FRÈRE ET SOEUR que sembla mirar-se més al mirall d’Almodóvar (quedant molt lluny del manxec) que al de la seva magnífica REIS I REINA. Potser és que els seus protagonistes són carregosos, potser és que les seves accions són capritxoses, potser, potser, potser. Gerard Casau, a Twitter: No se m’acudiria mai esbroncar Desplechin, però després d’un inici intensíssim, ‘Frère et soeur’ queda escanyada per la seva incopsable aposta dramàtica: mostrar els efectes tangibles d’una rancúnia fraternal la causa de la qual no es pot explicitar, per tabú o insignificant. Per la seva banda, Peter Bradshaw, a The Guardian, que li posa 2 estrelles sobre 5, destaca: L’última obra en la sobreexcitada carrera d’Arnaud Desplechin presenta molt d’entusiasme cinematogràfic però cap línia de diàleg plausible (..) No hi ha un sol moment convincent en tots els diàlegs sofisticats (..) Per bé que prèviament ha admès que Tot i això, admeto que hi ha tècnica i gust en la manera com està construït. No se’n va gaire lluny Xavi Serra, quan a Twitter, diu: El Desplechin de FRERE ET SOEUR torna a ser el cineasta volcànic, abrupte i exuberant de REYES Y REINAS o CUENTO DE NAVIDAD, però sense aquella finesa i pitjor música.

Cannes Premiere.

LA NUIT DU 12, de Dominik MOLL. Sinopsi: Als passadissos de la policia criminal es diu que tots els investigadors tenen un delicte que els persegueix. Un dia o altre es troben amb un cas que els fa més mal que els altres, sense saber sempre per què. Comença a girar-los al cap fins a l’obsessió. El jove i ambiciós capità Vivés acaba de ser nomenat cap de grup a l’Esquadra Criminal de Grenoble quan el cas d’assassinat de la Clara arriba al seu escriptori. Vivés i el seu equip investiguen la complexa vida i les relacions de la Clara, però el que comença com una immersió professional i metòdica en la vida de la víctima aviat es converteix en una obsessió inquietant. Només una cosa és segura, el crim va tenir lloc la nit del dia 12. Repartiment: Bastien Bouillon, Bouli Lanners, Anouk Grinberg, Mouna Soualem, Pauline Serieys.

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a Caimán: Des de la vella tradició del polar francès, Dominik Moll realitza una bona pel·lícula en què el que importa no és saber què és el que va passar, sinó el que està latent darrere de les zones residencials de la vella i chabroliana província francesa. Paco Vilallonga en comparteix l’opinió, a Twitter: Notable thriller d’intriga d’un Moll en plena forma. Un assassinat, múltiples sospitosos i uns policies obsessionats amb el cas. Un film molt sòlid, sense fisures, bones interpretacions. Screen Internacional, jugant amb l’argument diu: Seria un crim sense resoldre si no connectés amb el públic adult. I afegeix: Un procediment policial hàbil i satisfactori manat pel seu to inusual.

Sessions Especials.

LE PETIT NICOLAS. QU’EST-CE QU’ON ATTEND POUR ÊTRE HEUREUX ? / LITTLE NICHOLAS. HAPPY AS CAN BE, d’ Amandine FREDON i Benjamin MASSOUBRE. Primer llargmetratge. Informació: film d’animació, amb les veus d’Alain Chabat i de Laurent Lafitte – de la Comédie Française-. Sinopsi: Reclinats sobre un gran llençol blanc entre Montmartre i Saint-Germain-des-Prés, Jean-Jacques Sempé i René Goscinny donen vida a un nen petit rialler i entremaliat, el petit Nicolas. Entre camaraderia, discussions, baralles, jocs, disbarats i càstigs, en Nicolas viu una infantesa plena d’alegries i aprenentatges. A mesura que avança la història, el nen s’enfila al taller dels seus creadors i els desafia amb humor. Sempé i Goscinny li explicaran la seva trobada, la seva amistat, però també els seus viatges, els seus secrets i la seva infantesa.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a Twitter: Meravellat per l’animació de LE PETIT NICOLAS, com trasllada al cinema les vinyetes obertes de Sempé i el seu color d’aquarel·la! L’homenatge a Goscinny és preciós però el que m’ha volat el cap és que se’n recordi fins i tot de la connexió amb Harvey Kurtzman i MAD. Alejando G. Calvo, a Twitter: és una bellíssima pel·lícula d’animació al carbonet i l’aquarel·la que és, alhora, biografia i homenatge dels seus autors: Sempé i Goscinny. Sense deixar de ser també, és clar, una pel·li divertidíssima del petit Nicolau. Felicitat. Screen International, a Twitter: combina amb èxit el biopic, la història d’origen i les aventures del petit Nicolau en una delícia irresistiblement càlida. Gerard Casau, a Twitter: ‘Le petit Nicolas’ és, segurament, la pel·lícula “meta” més càlida que jo hagi vist: una estupenda adaptació de les historietes i, alhora, una fabulació sobre l’amistat i la complicitat creativa de Goscinny i Sempé. Directa al podi de Cannes2022.

Sessions Especials.

MI PAIS IMAGINARIO / MON PAYS IMAGINAIRE / MY IMAGINARY COUNTRY, de Patricio GUZMAN. Documental. Sinopsi: “Octubre 2019, una revolució inesperada, una explosió social. Un milió i mig de persones es van manifestar pels carrers de Santiago, per més democràcia, una vida més digna, una millor educació, un millor sistema de salut i una nova Constitució. Xile havia recuperat la memòria. L’esdeveniment que esperava des de les meves lluites estudiantils l’any 1973 es va materialitzar finalment”.

Alguna reacció.

Imma Merino, en una crònica a El Punt Avui -publicada demà, però que he enllaçat avui-: (..) recollint imatges alienes de la revolta i fent entrevistes a diverses dones implicades en un moviment molt feminista, aporta un film ple d’esperança que acaba amb el discurs de Boric com a nou president d’un Xile en procés constituent: hi reconeix (o ho imagina) que s’ha recuperat part de l’esperit dels temps d’Allende. Allan Hunter, a Screen International: (..) un documental emotiu i que compromet. I en un altre tuit, Screen International ha dit: Guzman està convençut que el Xile que sempre havia imaginat podria arribar a ser una realitat.

Fora de Competició.

THREE THOUSAND YEARS OF LONGING /TROIS MILLE ANS À T’ATTENDRE / TRES MIL AÑOS ESPERÁNDOTE, de George MILLER. Nota sinòptica: Una èpica fantasia romàntica. Sinopsi 1: L’Alithea Binnie, encara que està contenta amb la seva vida, té una visió escèptica del món. Un dia, coneix un geni que li ofereix tres desitjos a canvi de la seva llibertat. Però l’Alithea és massa erudita per ignorar que, en els contes de fades, les històries de desitjos acaben malament. Aleshores defensa el seu cas explicant-li el seu passat extraordinari. Seduïda pels seus propis relats, acaba formulant un desig d’allò més sorprenent. Sinopsi 2: Una erudita solitària, de viatge a Istanbul, descobreix un Djinn que li ofereix tres desitjos a canvi de la seva llibertat. El que ella vol és amor, però li pot i li ha de concedir?. Repartiment: Tilda Swinton, Idris Elba, Kaan Guldur, David Collins. Informació: Basat en el conte “The Djinn in the Nightingale’s Eye”, d’A. S. Byatt,

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a Twitter: No veia una declaració d’amor a les històries tan arravatada des de THE FALL (Tarsem Singh). És físicament impossible que no em caigui bé un cinema fantàstic tan extravagant, a contracorrent i encantador. I a la seva crònica pel diari Ara, que (re)enllaçaré demà, ho matisa: (..) podria ser la síntesi de les mil i una històries que Miller porta a dins, una celebració de l’art de fabular, del poder dels mites i de l’amor com la gran història de les nostres vides. Una pel·lícula irregular i excessiva –el tercer acte no s’acaba mai– però contagiosa en el seu absolut desinterès per les tendències actuals de Hollywood i el cinema fantàstic actual (..) La història que realment importa a l’espectador és la de Swinton i Elba, amb una química natural que s’alça per damunt de la fantasia delirant de la situació que interpreten.  Alejandro G. Calvo, a Twitter: és una devota contacontes amb l’esperit de Les mil i una nits oberta al fantàstic més romàntic. Podia haver estat un aquelarre de sexe i violència però es queda en pel·li familiar. Tim Grierson, a Screen International remarca, a Twitter: Aquest conte de fades amplificat s’arrodoneix amb comentaris socials; tot i que li retreu: saga intermitent frustra més del que encanta. Clayton Davis, a Variety, la diu grossa: Podria ser, de Canes, la primera candidata a l’Oscar a la millor pel·lícula (..) S’acosta més a “L’arbre de la vida” (2012) de Terrence Malick, però amb un nus accessible i commovedor. És una història d’amor per als narradors i una carta d’amor per a la humanitat. En la seva imperfecta perfecció, ha arribat el primer aspirant al premi més cobejat dels Oscar. Anne Thompson, a Twitter assegura que: no s’assembla a res que hagis viscut mai. És un conte de fades èpic magníficament treballat entre un djinn (Idris Elba) i una acadèmica (Tilda Swinton) que estudia narració. Ell li explica una història; ella demana desitjos. Paco Vilallonga, a Twitter: La imaginació desbordant del director australià brilla en aquesta proposta arriscadíssima, inclassificable. Miller reflexiona sobre la pròpia narrativa cinematogràfica i el poder dels mites. Atípica. Molt valenta. Àngel Quintana, a Caimán: (..) George Miller sembla encadenar amb les produccions d’Alexander Korda dels anys quaranta mentre reconstrueix la història de Salomon i la reina de Shaba, avança pel temps dissenyant pèplums exòtics amb estètica kitsh i alguns efectes especials. Les velles pel·lícules de Maria Montez queda curtes davant dels deliris d’exotisme grandiloqüent de Miller. La proposta és curiosa i suïcida. Miller proposa un homenatge als relats universals i als seus sistema de propagació, per rodar-ho decideix jugar al més gran tren elèctric del món. Mentre a la primera part és el geni qui pren la paraula, a la segona la professora ha de materialitzar els seus desitjos per deixar viure el geni. En aquests moments s’abandona el joc amb els gèneres per acabar construint una faula amable i tendra sobre la vigència del mite en un temps en què la ciència sembla dirimir la veritat del món. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) El resultat final és un producte extravagant, simpàtic i curiós, però, al capdavall, una història menor, quasi infantil tot i estar protagonitzada per adults. Una realització mancada de la fúria i la ràbia, tret més apreciat de l’australià George Miller. Sergi Sánchez, a Twitter: George Miller es rendeix al poder de la paraula com a motor d’una imatgeria digital que bascula entre el vintage i un cert mal gust orientalista. El contrast entre l’obra de cambra i la fantasia exòtica és simpàtic i excèntric.

Un Certain Regard.

CORSAGE, de Marie KREUTZER. Informació: Austríaca, la cineasta ha participat anteriorment, entre altres, al Festival de Berlín, on també va debutar el 2011. Sinopsi: Nadal de 1877, Elisabet d’Àustria (Sissi), celebra el seu 40è aniversari. Primera dama d’Àustria, esposa de l’emperador Francesc Josep I, no té dret a expressar-se i ha de romandre per sempre la bella i jove emperadriu. Per satisfer aquestes expectatives, s’adhereix a un règim rigorós de dejuni, exercici, pentinat i mesura diària de l’alçada. Sufocada per aquestes convencions, àvida de coneixement i de vida, Elisabeth es rebel·la cada cop més contra aquesta imatge. Repartiment: Vicky Krieps ( Elisabeth), Florian Teichtmeister (Francesc Josep), Katharina Lorenz  (Marie Festetics), Jeanne Werner (Ida Ferenczy), Alma Hasun (Fanny Feifalik), Manuel Rubey (Lluís II de Baviera), Finnegan Oldfield (Lluís, el príncep), Aaron Friesz (Rudolf), Rosa Hajjaj (Valerie), Lilly Marie Tschörtner (Maria, reina de les Dues Sicílies), Colin Morgan (Bay Middleton).

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Notable deconstrucció i desmitificació del personatge de l’emperadriu Sissi. Bon pols narratiu i una posada en escena i ambientació impecables. La interpretació de Vicky Krieps és descomunal. Gran ovació a la sala de “Un Certain Regard”. I a la seva crònica de Diari de Girona ho completa dient: (..) Una Sissi madura, que als seus 40 anys, l’any 1878, cansada de ser un objecte de lluiment, amarada d’una infelicitat absoluta, busca desesperadament alliberar-se del pes de la seva imatge i les seves obligacions. La complexa interpretació que en fa Vicky Krieps, plena de matisos, excel·leix en una pel·lícula que ha rebut una gran ovació. Screen International, a Twitter: Els detalls anacrònics que van guspirejant, particularment en les opcions de partitura en negreta, suggereixen que Elisabeth era una dona avançada al seu temps. Kaleem Àftab, a Cineuropa: (..) Des que va aparèixer al costat de Daniel Day-Lewis a “Phantom Thread” de Paul Thomas Anderson, Krieps ha estat l’actriu ideal per a qualsevol director que busqui una actriu per interpretar una musa misteriosa que els homes que l’envolten impedeixen que es desclogui (..) Tot està explicat amb una sensibilitat molt moderna, que contrasta amb l’encarnació de Romy Schneider a “Sissi”, una jove monarca obedient a les tres pel·lícules homònimes fetes per a televisió entre 1957 i 1959. Kreutzer destaca el punt de vista moderníssim escollint música inventiva. Comença utilitzant cançons contemporànies, després tria com a música diegètica peces creades especialment per Camille. Alguns diran que aquest és el fill reial amagat de “Spencer”,de Pablo Larraín, i de “Marie Antoinette”, de Sofia Coppola, però la pel·lícula és molt millor. Detallat, atrevit i fascinant (..) És difícil imaginar una pel·lícula millor que evoqui un matrimoni sense amor i la lluita d’una dona per la seva independència aquest any [a Canes]. Gerard Casau, a Twitter: Tres lustres després de ‘María Antonieta’, a ningú no li sorprendrà que (..) a Isabel d’Àustria li cantin cançons dels Rolling. Però Vicky Krieps, cigarreta a la mà, t’agafa pel nas i et porta on vol. Adam Soloms, a IndieWire, remarca: Vicky Krieps brilla com a emperadriu Elisabeth d’Àustria-Hongria en aquesta ardent història revisionista (..) En mans de Krieps i de la directora austríaca Marie Kreutzer (..), l’emperadriu Elisabeth de “Corsage” és una primera dama irreverent, sovint immadura i tremendament entranyable amb un desig insaciable de determinar el seu propi futur. Després d’haver ajudat a establir la condemnada Monarquia Conjunta i de regnar a Viena durant més temps que la dona de qualsevol governant, Elise, sens dubte, ocupa un lloc especial en el cor i la ment dels austríacs (..) El que la guionista i directora Kreutzer es proposa fer amb el seu “Corsage” és en part revisionisme, en part corregir-ne el record. Per la seva banda, Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 4 sobre siguin estrelles possibles i diu: (..) En molts aspectes, aquest és un estudi de la ira, i és una pel·lícula austera i angular. Krieps ofereix una actuació emocionant i desagradable. L’última pel·lícula de Kreutzer, “The Ground Beneath My Feet”, del 2019, ja tenia el mateix sentit astut de com les dones estan aïllades i restringides per qualsevol estatus que hagin pogut conrear. Per a Elizabeth, allò personal és polític. Àngel Quintana, a Caimán: (..) L’anacronisme sembla més evident que els existents a Moulin Rouge de Bazz Luhman però a Corsage de Marie Kreutzer tenen una clara intenció política. No estem davant d’un biopic convencional sobre una dona atrapada a les cotilles de les vestidures sinó davant d’una mena de crònica sobre les rebel·lies impossibles d’una monarca atrapada a les xarxes de la seva època (..) Marie Kreuzer no vol parlar del vell i anacrònic imperi dels Habsburg sinó del somni d’alliberament d’una dona lligada que trenca des de la ficció amb tots els fermalls.

Un Certain Regard.

PLAN 75, de HAYAKAWA Chie. Primer llargmetratge. Informació: El 2018, cinc directors van fer una pel·lícula de cinc curtmetratges anomenada Ten Years Japan, en què imaginaven com seria el Japó dins de deu anys; un d’aquells curts es deia Plan 75 i el va dirigir Hatakawa Chie, en què s’ha basat ara per fer el seu primer llarg. Sinopsi: El Japó en un futur proper. El programa de govern Pla 75 anima la gent gran a ser sacrificada per posar remei a una societat envellida. Una dona gran els mitjans de supervivència de la qual estan desapareixent, un venedor pragmàtic del Pla 75 i un treballador filipí s’enfronten a opcions de vida o mort. Repartiment: Chieko Baishô, Hayato Isomura, Taka Takao, Yumi Kawai.

Alguna reacció.

Fabien Lemercier, a Cineeuropa: (..) toca amb delicadesa i des d’un angle una mica futurista el delicat tema de l’eutanàsia (..) Chie Hayakawa trena una pel·lícula molt aguda, exposant les diferents facetes del seu (important) tema social a través de retrats subtilment dibuixats. Inevitablement movent-se en la seva dimensió crepuscular, el llargmetratge, tanmateix, evita amb molta cura el sentimentalisme i la cineasta demostra amb elegància els seus múltiples talents, tant a nivell narratiu (..) com a nivell d’una posada en escena discretament molt sofisticada. Screen Internacional, a Twitter: (..) un comentari inquietant sobre la manera en què les societats llencen aquells que consideren que ja no són valuosos.

Un Certain Regard.

THE STRANGER, de Thomas M WRIGHT. Informació: nascut el 22.06.1983 a Melbourne, Victòria, Austràlia, Wright és un actor que signa aquí el seu segon llarg com a director. Nota sinòptica 1: un thriller criminal. Nota sinòptica 2: Dos homes, en Henry i en Mark, es coneixen i es fan amics. Però el que en Henry no sap és que en Mark és un agent encobert que busca incriminar-lo per un assassinat no resolt. Sinopsi: Dos homes es troben en un avió i enceten una conversa que es converteix en amistat. Per a Henry Teague, desgastat per tota una vida de treball físic i crim, aquest és un somni fet realitat. Repartiment: Joel Edgerton (Mark), Sean Harris (Henry Teague), Steve Mouzakis (Paul), Brendan Cooney (veterà detectiu victorià), Mike Foenander (Heavy Man), Alan Dukes (John), Matthew Sunderland, Jeff Lang.

Algunes reaccions.

Screen International: L’intens i inquietant The Stranger, de Thomas Wright, embolcalla el públic amb les fosques ombres d’Austràlia. I, en un altre tuit afegeix: més una experiència sentida que un policíac tradicional; es tracta de la cacera, no del crim. Sophie Monks Kaufman, a IndieWire, remarca que Joel Edgerton protagonitza un drama criminal australià de bon gust, però silenciós, i hi afegeix: (..) encaixa perfectament amb l’onada de directors australians que anteriorment  s’han donat a conèixer amb drames criminals que giren al voltant dels fets humans més desoladors. En comparació amb la temible  “Animal Kingdom” de David Michôd; la sàdica “Snowtown” de Justin Kurzel i el vodevil “Judy & Punch”, de Mirrah Faulkes, aquesta és relativament directa i fosca (..) Potser el millor que cal dir sobre “The Stranger” és que entén la força de la tragèdia. En el mite grec, Perseu lluitant contra la Medusa sabia no mirar-la directament als ulls, no fos cas que es convertís en pedra. Wright ofereix detalls inquietants sense mostrar-nos tota la monstruositat de la seva lamentable història. Hi ha matisos del “Zodíac”, de David Fincher, presents tant en l’estètica com en la representació del cost personal de l’obsessió. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Les textures, sons, ús de la música i atmosfera malsana de THE STRANGER de Thomas M. Wright deu molt del Lynch de TWIN PEAKS en el seu vessant més macabre. Tens i, alhora, pausat policíac d’agents infiltrats creix quan s’obre a l’horror de fort pòsit dramàtic.

Setmana de la Crítica.

DALVA (Love according to Dalva), d’Emmanuelle Nicot. Primer llargmetratge. Sinopsi: La Dalva té 12 anys però es vesteix, es maquilla i es veu com una dona. Un vespre, de sobte la treuen de cal seu pare. Tot i que al principi està revoltada i no entén res, coneixerà en Jayden, un educador, i la Samia, una adolescent de caràcter fort. Aleshores sembla que se li presenta una nova vida a la Dalva, la d’una noieta de la seva edat. Informació: francesa de naixement, l’ha feta per Bèlgica, Emmanuelle Nicot; ha dirigit curts i ha treballat com a directora de càsting, especialitzada en l’anomenat “càsting salvatge”, passió que diuen es fa present en els seus films.

Algunes reaccions.

Charles Tesson, a Twitter: Una petita meravella, una autèntica revelació, tractament del tema, qualitat de la interpretació, delicadesa de la posada en escena. Philippe Rouyer, crític de Positif: Magnífica revelació a la Setmana de la Crítica, avui, “Dalva” és el primer llargmetratge de la belga Emmanuelle Nicot que barreja un actor (Alexis Manenti) amb no professionals (la genial Zelda Samson) per explicar la reconstrucció d’una adolescent en la negació de l’incest. Potent. Screen International, a Twitter: Zelda Samson és excel·lent, navega pel viatge emocional de Dalva amb honestedat i perspicàcia. Aurore Engelen, a Cineuropa: (..) Amb el primer llargmetratge sobri i commovedor, Emmanuelle Nicot dibuixa el retrat d’una nena supervivent, que lamentablement ha crescut molt ràpid (..) “No sóc una nena, sóc una dona”. Tanmateix, Dalva (Zelda Samson) no és una dona, és més aviat una nina. Una nina maquillada, disfressada pel seu pare, que n’ha fet la seva petita esposa. Una nina dòcil a la recerca d’amor (..) Tot i que Dalva comença com un drama, citant el crim últim de l’incest, la pel·lícula és una trajectòria de reconstrucció i fins i tot d’invenció. Dalva va cap a la llum, i per fi treu el cap la despreocupació. Emmanuelle Nicot s’inclina cap al després, la reparació. Aquí no és tant la paraula allò que salva, sinó la reapropiació del cos. Aquest cos també és el de Zelda Samson, la jove actriu que interpreta Dalva.

Setmana de la Crítica. Sessió especial.

Goutte d’or (Sons of Ramses), de Clément Cogitore. Sinopsi: En Ramsès té 35 anys i fa de vident en un establiment que dirigeix a la Goutte d’Or de París. Hàbil manipulador i una mica lleugerament poeta, ha muntat un sòlid negoci de consolació. L’arribada de nens del carrer de Tànger, tan perillosos com difícils, pertorba l’equilibri del seu negoci i de tot el barri. Fins al dia que Ramsès té realment una visió. Informació: Cogitore és francès, nascut el 1983, ha estudiat a la Fresnoy, ha desenvolupat una pràctica artística que es mou entre l’art contemporani i el cinema, la seva opera prima ja va participar a la Setmana de Canes i un documental seu va guanyar el premi Zabaltegi  Sant Sebastià.

Algunes reaccions.

Gerard Casau, a Twitter: Quina idea tan xula la de ‘Goutte d’or’, que s’introdueix a l’univers dels espiritistes i els seus tripijocs als baixos fons parisencs, amb escalades de thriller nocturn. Irregular i confusa a estones, però viva. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Karim Leklou rebenta la pantalla com un mèdium fals atrapat en una espiral infernal en un excel·lent thriller social, nocturn i urbà, dirigit amb destresa per Clément Cogitore. Screen Internacional, a Twitter, remarca: un drama sobre un barri i les seves cultures. La diversitat del càsting i els idiomes de la pel·lícula ho demostren. Jaime Pena, a Caimán: (..) La primera part de la pel·lícula narra precisament com funciona aquesta estructura de la mentida, com s’organitza econòmicament, el repartiment que es fa posteriorment dels diners així recaptats… Fins que entren en escena altres personatges igualment extraordinaris, un grup de preadolescents de Tànger que haarribat a París i, amb la seva violència exacerbada, domina el barri (..) Cogitore crea un clima desassossegant, d’una tensió per moments insuportable, la que emana d’aquell petit grup que ha perdut un dels seus membres i no té escrúpols.Inevitablement, aquesta és una pel·lícula en què se succeeixen les carreres, intensa, que ens deixa sense respiració.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!