Club 7 Cinema

“La Maternal“. Any 2022. Directora i guionista: Pilar Palomero. Repartiment: Carla Quílez (Carla), Ángela Cervantes (Penélope, la mare), Clàudia Daumal (Raki), Estel Collado (Estel), Claudia Medina (Claudia), Sheila Bañosa (Sheila), Jamila Bengharda (Jamila), Karol Ruiz-Tagle (Karol), Rubén Martínez (Rubén), Gal·la Sabaté (Gala), Olga Hueso (Asun, treballadora social), Pepe Lorente (‘el Chispas’, l’amant de Penélope), Jordan Cornejo (Efraín). Durada: 2h02. Vista el dia 17.03.2023, en VO, per Filmin (€).

Sinopsi: La Carla té 14 anys. És geniüda, llenguda, insolent, desbocada, carn de reformatori. Viu en un rònec restaurant de carretera als afores d’un poble, amb la seva mare soltera -d’una família amb mala fama-, se salta les classes i passa el dia amb el seu amic Efraín. Un dia en fan una de grossa i al cap de poc, l’Asun, treballadora social, parla amb ella i la mare. Per la conversa, l’Asun se n’assabenta que la Carla no s’acaba de trobar bé, la fa visitar pels metges i en resulta que la noia està embarassada de cinc mesos. És així que la Carla ingressa a ‘La Maternal’, un centre d’acollida per a mares menors d’edat, on comparteix el dia a dia amb altres noies. Quan s’esdevé el part, comença per a Carla una nova vivència, com a mare, sovint en conflicte amb les pulsions de la seva edat i amb la pròpia mare, Penélope, amb qui manté una relació tensa, entre el rebuig i la necessitat afectiva, dificultada per la relació de Penélope amb el seu amant, ‘el Chispas’, i pel delit d’aquesta dona de viure la vida.

Festivals i premis: Festival de Sant Sebastià 2022 – Premi Millor Interpretació Protagonista (Carla Quílez) | Premis Gaudí 2023: Millor Actriu Revelaació (Carla Quílez) i Millor Actriu Secundària (Ángela Cervantes).

Comentari.

En aquesta pel·lícula hi ha dues línies dramàtiques que conflueixen tothora en el personatge de la Carla. D’una banda, el vincle de la noia amb la mare; per altre cantó, la relació de la Carla amb el món, amb la vida.

Com he escrit a la sinopsi, amb Penélope, la noieta manté una relació tensa, entre el rebuig i la necessitat afectiva. Hi ha un lligam sentimental, una estimació mútua, però alhora, la dificultat pregona de conviure, d’aguantar-se. La Carla és una adolescent que va a la seva, desfermada, i no encaixa gens bé que Penélope pretengui fer-li de mare i al mateix temps viure la vida. Li’n rebutja l’amant i les llibertats que es pren de forma irresponsable. Això dona moments d’enfrontament verbal fort, de fugida fins i tot, i d’altres d’aproximació molt íntima. Si més no, la Carla encara té molt de nena necessitada. I en aquesta condició dependent trobem l’altra trama de conflictes, els de la menuda amb el món, amb la vida.

Balla al seu aire, és capaç de fer una gamberrada greu, s’encara als nois jugant a futbol, fa campana de l’institut, mira vídeos porno, s’enfronta amb l’autoritat materna, queda embarassada amb només 14 anys d’un vailet que només és el seu millor amic i ni tan sols el seu xicot… Viu la vida gairebé com si fos una dona adulta, es pot dir supervivent; però és encara canalla. No sembla comptar amb referents a què agafar-se i, com queda dit, es revolta salvatgement contra el que li podria significar la pròpia mare. Heus ací, tanmateix, que aquesta criatura assilvestrada entra a una casa d’acollida, en estar prenyada, ser menor d’edat i haver-se de separar de la mare per indicació dels serveis socials. La seva particular història queda empetitida al costat dels relats que li expliquen les seves noves companyes i, de mica en mica, va veient el que comporta la maternitat a una edat tan jove. Sembla doncs, que tot plegat l’ha amansit; però el geni li sobreïx a la primera ocasió en què el seu estat avançat li impedeix de divertir-se -amb els autos de xoc- com l’adolescent que és. I quan té el fill, malgrat la cura que li dispensa, s’hi acaba rebotant perquè no fa el que ella vol i perquè la responsabilitat envers ell no li permet les distraccions que li són pròpies per edat. Però no té alternativa… És un aprenentatge que pot admetre, així com el de l’acceptació de la mare. El final de la pel·lícula és obert perquè el futur de la Carla queda obert, si bé el camí recorregut li pot servir. No vol l’autora fer-li (ni fer-ne) cap discurs de moralitat ni de correcció, ni tan sols de superació, simplement ens n’ha mostrat el trajecte.

Pilar Palomero, com ja va ser en el seu debut, “Las niñas“, mostra una remarcable sensibilitat femenina en tractar la complexitat de les dones que apareixen al film. Especialment amb el personatge de Carla, de qui n’està pendent fins al punt que amb la càmera -i amb un bon treball fotogràfic- gairebé l’acarona als moments més íntims i l’enfoca quan les dones del seu voltant li parlen -perquè aquí el que importa sobretot és ella-. I la interpretació esplèndida, ben matisada, de la menuda Carla Quílez li dona joc per a captar i transmetre’ns plenament la precoç vivència del personatge.

Amb tot d’el·lipsis pronunciades avança el metratge, estalviant-nos escenes melodramàtiques i moments per altra banda claus -com el part-, i remarcant-nos també així que l’objecte d’interès fílmic és el procés vital de la noieta. Aquí, la resta de personatges són secundaris -fins i tot la mare, que apareix sempre en relació a la filla i no té cap seqüència a part- i, com assenyalo, força esdeveniments queden fora de camp. La cineasta és coherent i la seva pel·lícula, una obra sòlida. Les dues trames principals, per demés, avancen ben entrelligades.

Tanmateix, “La Maternal” pateix d’un cert estancament en la quotidianitat -documentaloide- de la casa d’acollida, durant tot el temps previ i posterior al part, per a donar marge al procés de la Carla.

S’ha de convenir, finalment, que els Gaudí, a Carla Quílez, com a actriu revelació, i Ángela Cervantes, com a actriu secundària, són ben justos; perquè si abans he fet esment de la nena, no puc obviar el bon treball interpretatiu d’Ángela Cervantes, en el paper de la mare.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!