Club 7 Cinema

Dancing with Rosa. Director: Robert Muñoz Rupérez. Durada: 0h28. Curt vist el dia 17.02.2023, en VO, per FilminCat -els primers 28′ de “VOC 2023 – Sessió 1: Abismes quotidians”-.

Sinopsi -del web d’Òmnium, en què posa Crítica escrita per Sandra Martín (La Casa del Cine)-: Passat i present es donen la mà en la història de la Rosa, una dona de 84 anys que conviu amb la seva filla Eva, que té síndrome de Down. Els records dels moments feliços, enregistrats en vídeos casolans, imatges de joventut tan llunyanes que ara semblen quasi irreals, s’entrelliguen amb un present on la Rosa s’enfronta al dilema respecte al futur de la seva filla. Un curtmetratge que ens parla de la nostàlgia i la solitud, però que alhora és també un exemple de lluita i d’amor, perquè la vida té moments difícils, però també hi ha moments per somriure i ballar.

Comentari.

Molt bo, aquest curt!

Pel que diuen els títols de crèdit finals, el cineasta Robert Muñoz hi filma la seva sogra, la Rosa, dona ja gran, i la seva cunyada, l’Eva, amb més de cinquanta anys i amb síndrome de Down. Hi ha sobretot observació. Observa l’Eva, però sobretot es mira la Rosa, com la balla, en la seva quotidianitat amb la filla, durant la pandèmia -en què l’Eva podia anar a escola en setmanes intercalades i s’havia d’estar a casa la resta-. L’amor i la cura que la Rosa té envers l’Eva, els problemes de convivència a casa, les reaccions i murrieria de la noia, el delit per instants alliberadors en solitari, el record i la mancança del marit -ja traspassat-, les imatges d’un passat feliç, el dubte davant l’inevitable decisió d’haver d’ingressar l’Eva en una residència…

No es tracta, tanmateix, de lloar només el curt pels bons sentiments i el cas que mostra; sinó per com està fet. Sovint amb plans de llarga durada, enfocant a la Rosa, deixant que el que ens explica i transmet traspassi pantalla, sense necessitar ni ningú que ens ho expliqui ni cap muntatge eloqüent. El mateix fa amb l’Eva, fent igualment que les veus que hi interlocuten penetrin des del fora de camp. Pocs plans hi ha -que algun n’hi ha, de significatiu- en què les protagonistes s’adrecin directament a la càmera; com també són ben escasses les ocasions en què se’ns mostren els interlocutors…

Amb aquest plantejament formal, se’ns permet conèixer els personatges reals i comprendren’n l’abast de la difícil decisió a prendre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!