Club 7 Cinema

La pel·lícula, amb les seves perforacions de tracció, passant pels engranatges del projector… El cinema, invent de la industrialització, a final del XIX… Els orígens, l’evolució, la història del cinema en aquell món que patí les dues grans guerres… Un món en transformació… La metamorfosi d’aquest cinema que, avui en dia, en format digital i en 3D ret homenatge a les seves arrels… I Scorsese, l’home que es delia fent plans seqüència (falsos o no), seguint vigorosament el tragí d’algun dels seus proteics personatges, ara pot jugar a pleret amb els recursos digitals i capbussar-se en les escenes, deixar-se anar en una mena d’èxtasi virtuós, com el nen llaminer xalant en un paradís de dolços…

Scorsese balla amb la simfonia d’engranatges mecànics que articulen part del París dels anys trenta i especialment l’univers industrial de la molt burgesa estació parisenca en què s’ambienta el film. Hi balla per a, efectivament, ambientar-nos el món pel que es mou el menut protagonista d’aquest conte entre fantasiós i didàctic; però també per a il·lustrar-nos sobre la naturalesa dual del cinematògraf (de naturalesa mecànica i alhora essencialment fantasmagòric), talment com l’autòmat que l’Hugo Cabret vol reviscolar: una criatura estrictament feta de peces metàl·liques i articulacions, capaç d’esdevenir focus d’atracció i de desfermar tot un potencial oníric.

Diria que el format de conte infantil, per molt que estigui a la base del guió, no resulta el més adient per a Scorsese. El resol amb professionalitat, però com encarcarat, entrampat en la cuirassa dels arquetips del gènere, sense agilitat ni cap gràcia destacable en tractar l’agutzil coix, el caire “slpastick” de les corredisses, el botiguer esquerp… ni tan sols en caricaturitzar el personal d’aquells cafès, botigues, parades….

Afortunadament, Scorsese no balla tota l’estona el ball dels temps moderns i, deixant-se estar (en bona mesura) de l’espectacle firal del 3D va centrant el conte en la historieta entre el nen i la nena i la descoberta de l’autèntica identitat de Papa George i la veritat sobre l’autòmat. No és que ens deixi en una estona de grandíssim cinema, però si més no són les (sentides) emocions dels personatges i no pas l’efectisme audiovisual el que ens arriba als espectadors.

I finalment s’imposa el que sembla ser la voluntat primmigènia de Scorsese: servir al (nou) públic de cinema una classe magistral sobre el naixement del cinema, Méliès, els  Lumière… Un objectiu noble i extraordinàriament coherent amb la missió empresa pel cineasta, de preservació del patrimoni cinematogràfic. Tanmateix, potser s’ho ha fet un pèl recargolat…

S’entén que, al personal, l’has d’anar a trobar al seu terreny i, per tant, que els ho serveixi amb el mateix 3D i amb la mateixa aparatositat que la canalla i el jovent consumeixen el cinema d’acció que van a veure. I els coli la lliçó que no haurien volgut “estudiar” amb llibres carregats de lletra o només amb imatges antigues o amb un format documetal. No obstant això, se li veu el llautó i tanta magnificiència audiovisual va quedant-li com un descomunal castell de focs d’artifici, amb què a penes pot dissimular que vol endur-se l’aigua del respectable al seu molí.

Els engranatges, a Scorsese, se li veuen més encara que tots els que mostra en pantalla. Fa temps que els seu enorme talent de posada en escena l’esbrava en el virtuosisme i aquí, en tres dimensions! I, per altre cantó, lliga fins a travar tot el que hi al seu cinema, per a arribar a l’objectiu pretès. En sap molt, el mouen grans ideals; però potser en sap massa i la seva direcció acaba ofegant prou les seves (darreres) pel·lícules.

Què hauria fet Méliès amb el 3D? Aquesta pregunta em ve sovint al cap des que he vist La invenció d’ Hugo Cabret, que em sembla més Griffith que Méliès. I Scorsese ho sap (i tant!): en el fons, quan es posa ell mateix de retratista del matrimoni Méliès dels bons temps, no està fent gaire cosa diferent que els cameramans dels Lumière… I tota la pel·lícula, oripells tridimensionals al marge, respon a la voluntat de narrar una historieta i la història de Méliès, amb la màgia i l’onirisme com a tema, però sense practicar màgia ni onirisme de debò.

***

FOTO © Paramount Pictures La invenció d’Hugo Cabret, de Martin Scorsese