Club 7 Cinema

L’olor dels diners és el que ensuma el protagonista del nou film d’IM Sangsoo, The Taste of Money, un xicot ben plantat que treballa de secretari privat d’una família sud-coreana tan rica com podrida moralment. De manera eficient i servicial, es dedica a ajudar-los o arreglar-los els mil-i-un problemes en què s’emboliquen. Però aviat queda entrampat en una espiral de dominació i secrets, en què es deixa temptar pels calés i la possibilitat d’ascens socials, alhora que és utilitzat fins com a objecte sexual, en les maniobres que orquestra sobretot la mare d’aquell clan. Im Sangsoo segueix aquests personatges engolits pel llamí dels diners, algun dels quals malda per a desenganxar-se’n, d’altres s’hi estan tornant addictes i encara uns tercers no poden si no matar, dominar, manipular, corrompre… perquè aquell és el seu món. I hi ha conservat un personatge del seu anterior film, La criada: el d’una nena, ara ja una jove casada i amb canalla, que es desmarca de l’univers immoral i ric en què ha crescut, que actua de contrast.

El cineasta hi reflecteix la corrupció que se les campa a tots nivells (polítics, judicials, policials, econòmics, empresarials…) de la societat sud-coreana. A Corea del Sud –ha declarat– les eleccions presidencials seran el desembre. A l’actual president se l’ha comparat sovint amb Berlusconi, perquè és un home forrat de diners que havia promés als coreans que els faria rics com ell. Però a l’hora de la veritat, només s’han enriquit els seus amics íntims i Corea s’enfonsa, entre atur i abusives condicions de treball. Els coreans, siguin rics o pobres, s’han convertit en obsesos pels calés. I efectivament, això ho projecta en els seus protagonistes.

Empelta el que fóra un thriller de manipulació amb tocs de comèdia hiperbòlica. Sobretot en la mesura que l’argument obre la possibilitat d’uns canvis d’actituds, d’altres maneres de fer: gairebé ho nega, amb un tractament que voreja el sarcasme. Tanmateix, matisa. Esquiva el maniqueisme, mirant-los a tots plegats com a víctimes del poder que frueixen o al qual aspiren; però això sí, distanciant-se’n a través d’un humor murri.

I amb aquest film i Mud, de Jeff Nichols, s’ha acabat la Competició de Canes 2012. Ara ja la cosa queda en mans del Jurat que presideix Nanni Moretti.I, a hores d’ara, es fa impossible fer pronòstics de per on podria anar el Palmarès. Mai no es pot preveure amb seguretat, des de fora del jurat, quines sern les decisions que prendran; però, certament, hi ha anys on la majoria de festivalers coincidim a valorar unes quantes obres i artistes per damunt de la resta. Però aquest 2012, el nivell mitjà-baix que ha tingut el certamen no ha permès crear gaires unanimitats al respecte. Per acabar d’adobar, no es veu clar com pot estar funcionant aquest Jurat. Moretti no és un home fàcil i de ben segur que intentarà imposar el seu criteri als companys; però és que aquests són: el modista Jean-Paul Gaultier al director nord-americà Alexander Payne, passant per l’actor escocès Ewan McGregor, les actrius Emmanuelle Devos, Diane Kruger i Hiam Abbass, i els cineastes Rapul Peck i Andrea Arnold. Tot fa pensar que efectivament Moretti hi tindrà una ascendència important; però, per exemple, parlem de la típica solució de consens: sol passar que, quan un jurat no es posa d’acord amb el que caldria, acabi guanyant el títol contra el qual ningú no està en contra; però corre el rumor que Moretti no en vol saber res, d’això. Com s’ho farà, doncs, per a convèncer un grup tan heterogeni?

Si ens atenem a les votacions de la premsa internacional que es publiquen en una revista especialitzada, les pel·lícules més ben valorades de la Competició d’enguany són: Enllà dels turons, del romanès Cristian Mungiu, i Amor, de l’austríac Michael Haneke (que hauria de comportar algun premi per a Jean-Louis Trintignant, i segurament Emmanuelle Riva). També es veuen opcions a Rovell i ós, de Jacques Audriard, i Killing Them Softly, d’Andrew Dominik. I (incomprensiblement) també s’hi compten dues de les pel·lícules més fàcils i simples que s’hi han projectat: La caça, de Thomas Vinterberg, i La part dels àngels, de Ken Loach.

Jo espero que Like Someone in Love, d’Abbas Kiarostami, sigui al Palmarès. És més, tant de bo fos la Palma d’Or.

FOTO The Taste of Money, d’Im Sangsoo