Club 7 Cinema

Canes 2022. Ja sol passar. Després d’uns dies especialment polèmics i tot esperant l’arribada de sengles títols “moguts” de Park Chan-Wook i David Cronenberg, Canes ha viscut ahir una jornada que, llegint-ne les cròniques i els tuits, qualifico de transitòria.

Competició.

LES AMANDIERS / FOREVER YOUNG, de Valeria BRUNI TEDESCHI. Nota sinòptica: Ambientada a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, segueix una colla de joves que acaben de ser admesos a la prestigiosa escola d’interpretació del director teatral Patrice Chéreau. Sinopsi: A finals de la dècada dels vuitanta, la Stella, l’Etienne, l’Adèle i companyia tenen vint anys. Aproven la prova d’accés a la famosa escola creada per Patrice Chéreau i Pierre Romans al Teatre dels Amandiers, de Nanterre. Llançats a tota velocitat en la vida, la passió, el joc, l’amor, junts viuran el punt d’inflexió de les seves vides però també les seves primeres grans tragèdies. Repartiment: Louis Garrel (Patrice Chéreau), Micha Lescot (Pierre Romans), Nadia Tereszkiewicz (Stella), Sofiane Bennacer (Etienne), Clara Bretheau (Adèle), Vassili Schneider (Víctor). Informació: Bruni Tedeschi -Torí, 16.11.1964-, actriu, mena també una carrera de directora, essent habitual de Canes.

Algunes reaccions.

Joan Millaret, en la seva crònica a The Secret La Revista: (..) una radiant pel·lícula d’amor a la professió del teatre (..) El resultat de la present ocasió és formidable al combinar l’esclat esplendorós de la joventut dels candidats a actors i actrius amb l’entusiasme desbordant pel teatre. En mans de la cineasta es genera una obra febril, exultant i lluminosa de batecs i llampecs impressionistes, fragments de vida i d’actuacions dels diferents joves, entremesclades. Un film que al cobrir, més o menys, una dècada, serveix també com a termòmetre del moment (..). Paco Vilallonga, a Twitter: Una aproximació a l’època que la directora i actriu italiana va coincidir amb el gran Patrice Chéreau al teatre Nanterre/Les Amandiers. La creació i l’aprenentatge vital i artístic es fusionen. El teatre de la vida. Molt interessant. I a la seva crònica al Diari de Girona: (..) Bruni-Tedeschi se centra en la preparació que Chéreau -interpretat per Louis Garrel- va fer de Platonov, una de les obres de joventut d’Anton Txekhov. Mentre assagen l’obra, sota l’exigent mirada de Patrice Chéreau, els joves actors, arrossegats per la rauxa de la joventut, descobreixen el pols vital -amb els seus moments de felicitat però també de tragèdia- que es fon amb la mateixa representació teatral. En la mirada de Bruni-Tedeschi, la frontera entre l’experiència vital i la dramaturgia és molt tènue. Les Amandiers és un film que juga també amb les textures cinematogràfiques, capturant la imatge de l’època amb notable autenticitat. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Louis Garrel interpreta de manera una mica erràtica Patrice Chéreau. Estem davant d’una pel·lícula plena d’encant, amb les seves irregularitats de posada en escena, marcada pel devessall de vitalitat i de dolor.  Alberto Lechuga, a Twitter: Nova entrega del “Bruni-Tedeschi Cinematic Universe”, mirada tendra als seus inicis com a alumna del Teatre des AMANDIERS de Chéreau. Filtre de cinema parisenc (early Assayas/Mia) i picades d’ullet per a cafeters (“fills de” fent de companys dels seus pares). Fotesa simpàtica. Mrtoldo, a Twitter: Que Valeria Bruni Tedeschi guanyés la Palma d’Or d’un jurat dominat per actors amb una aposta tan concreta per a molt cafeters com Les Amandiers em semblaria bonic i just en una edició en què es va riure amb desfalcs creatius i es va esbroncar Desplechin (!). Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 2 estrelles sobre 5 i s’explica: una història infinitament tediosa d’estudiants de teatre que hi estan implicats (..) Drama interminable (..) i narcisisme sense parar en aquesta pel·lícula èpicament avorrida de la directora Valerie Bruni-Tedeschi i la guionista Agnes De Sacy sobre una generació de joves estudiants de teatre dels anys vuitanta que amb gran tensió i gran talent són admesos a la prestigiosa escola d’actuació de Patrice Chéreau a Nanterre. Sergi Sánchez, a Facebook: A Valeria Bruni-Tedeschi l’hem vist queixar-se dels seus divorcis, dels seus embarassos, de les seves derrotes sentimentals. L’autoficció és la seva gran teràpia, i la seva última pel·lícula, “Les amandiers”, presentada a concurs a Cannes, no n’és una excepció (..) L’arrencada [de la pel·lícula] ens anuncia una versió de “Fama” en què el musical amb escalfadors ha deixat pas als assajos del “Platonov” de Txékhov (..) Hom té la sensació que la turbulenta vida d’un actor, expressada a través d’un treball amb el cos i la veu que exigeix una obertura al món que pot ser tan perjudicial com benefactora, està tractada de manera una mica superficial. Potser perquè “Les amandiers” dispara cap a massa dianes alhora, i quan se centra, el retrat de Stella [l’alter ego de Bruni-Tedeschi] i la seva iniciació al món és sempre una mica autocomplaent. No sabem quantes vegades haurà vist Bruni-Tedeschi l’Opening Night de Cassavetes, però mai és tard per repetir. Imma Merino, al diari El Punt Avui, en remarca: (..) un decebedor film sobre la seva iniciació en el teatre amb Patrice Chéreau. I hi afegeix: (..) Tot vol ser molt intens a Les Amandiers. Potser massa. Mentre s’esdevenen els assaigs i els moments de vida frenètica, es pot tenir la sensació que s’acumulen els clixés sobre el món teatral d’una manera impostada, com ho exemplifica el poc convincent Patrice Chéreau encarnat per Louis Garrel: una caricatura del director exigent i implacable (..). José Luís Losa, a La Voz de Galícia: (..) Tracta de parlar del verí del teatre. Però la seva profunditat de calat real és més semblant al d’Operación Triunfo. La pretesa intensitat d’aquest prosceni es desfà en pirotècnia d’efectismes, sobreactuacions, plors i desitjos més propis de bisbals o chenoes que d’aspirants a intèrprets de Txékhov o Koltés (..) Amb tot, és una Bruni-Tedeschi. I en el repartiment hi ha la filla del president del jurat, la lluminosa Suzane Lindon. Encara no descartin aquest film del palmarès.

Competició.

HOLY SPIDER / LES NUITS DE MASHHAD, d’Ali ABBASI. Sinopsi: Iran 2001, una periodista de Teheran s’endinsa als suburbis de menys reputació de la ciutat santa de Mashhad per investigar una sèrie de feminicidis. Ràpidament s’adonarà que les autoritats locals no tenen pressa per resoldre el cas. Aquests crims serien obra d’un sol home, que diu purificar la ciutat dels seus pecats, atacant les prostitutes de nit. És en Saeed, pare de família, embarcat en la seva pròpia dèria religiosa de “netejar” la ciutat de prostitutes de carrer, immorals i corruptes. Després d’assassinar diverses dones, en Saeed es desespera cada vegada més per la manca d’interès públic en la seva missió divina. Nota sinòptica: un thriller provocador i negre. Repartiment: Mehdi Bajestani, Zar Amir Ebrahimi, Arash Ashtiani, Forouzan Jamshidnejad, Alice Rahimi, Sara Fazilat, Sina Parvaneh, Mesbah Taleb. Informació: El director és nascut a Teheran, Iran, el 1981. Va presentar l’opera prima a la Berlinale 2016 i el 2018 guanyà el Premi Un Certain Regard amb  Border. 

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Un thriller amb elements hitchcockians (recorda molt a “Frenesí”) però que podria signar David Fincher. Alguns forats de guió i de credibilitat llasten un conjunt potent però que potser decebrà als que van descobrir Abbasi amb “Border”. I a la seva crònica a Diari de Girona, hi afegeix: (..) Abbasi ha hagut de rodar el film a Jordània per la impossibilitat de fer-ho a Masshad, una de les ciutats santuari d’Iran, en la que passa l’acció. I és que Abbasi posa el focus en alguns temes tabú de la societat iraniana, com la prostitució o la corrupció del poder (..) Rodada alternant dos punts de vista – el de l’assassí i el de la periodista- deriva en el seu acte final cap a una radiografia extraordinàriament crítica amb la hipocresia i corrupció sistèmica del règim dels ayatollahs. Xavi Serra, a Twitter: La creuada d’un assassí de prostitutes, la cacera solitària d’una periodista motivada… HOLY SPIDER és un psychothriller simplot amb un èpileg de cinema social abjecte. Decebrà als fans de l’Ali Abbasi de BORDER. I a la seva crònica al diari Ara explica: (..) Si Border tenia una de les sorpreses més sonades del cinema recents, a Holy spider el que sorprèn és la seva rutinària –almenys per a una competició de Canes– aproximació al gènere, ple de tics dels psychothrillers dels noranta que alternaven el punt de vista de l’assassí i del policia (aquí periodista) que el persegueix. L’única explicació de la seva selecció al festival és que als programadors els ha fascinat la denúncia explícita i vehement del masclisme enquistat de la societat iraniana i, sobretot, la trama final que exposa sense cap subtilesa com la transmissió de valors patriarcals engendra la llavor de l’odi contra les dones. Contra aquest epíleg s’ha manifestat també Alejandro G. Calvo, que a Twitter ha escrit: A HOLY SPIDER Ali Abbasi sembla buscar la brutalitat del thriller amb psycho-killer però en realitat el que li interessa és retratar un terrible marc social d’assetjament i enderrocament a les dones a l’Iran. Molt bé la seva actriu principal: Zar Amir-Ebrahimi. Molt malament l’epíleg innecessari. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5 però remarca: el thriller criminal iranià pren un cas real i ho fa poc plausible. I explica que Es tracta d’un thriller dramàtic de ficció basat en el cas criminal real del treballador de la construcció iranià Saeed Hanaei, anomenat a la premsa “Spider Killer”, que l’any 2001 va ser arrestat per l’assassinat de 16 treballadores sexuals a la ciutat de Mashad i es va convertir en un heroi popular de la dreta religiosa per afirmar estar en una missió santa per netejar la ciutat de la prostitució. (Hanaei ja ha estat objecte d’un documental i d’un altre llargmetratge). Bradshaw tanmateix deixa millor l’esmentat epíleg: (..)  hi ha un factor d’inverosimilitud definitiu, però l’acte final de la pel·lícula, que mostra l’inquietant autodomini de Saeed i el seu desafiament impenitent al banc dels acusats, està ben gestionat (..) Per a concloure que: Holy Spider és sens dubte molt més descarat en el tractament del treball sexual a l’estat teocràtic d’Iran que una pel·lícula com, per exemple, The Circle (2000) de Jafar Panahi. Abbasi, sens dubte, transmet les actituds brutals que creen la victimització. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) És un thriller amb una narrativa força convencional, però que adquireix força per la seva dimensió política (..) una crítica implacable d’una societat ferotgement masclista i patriarcal que, emparada en una moral religiosa, pot convertir un assassí de prostitutes en un heroi mentre permet que les dones siguin assetjades i controlades. Gerard Casau, a Twitter: Encara que no escatima sordidesa, a ‘Holy Spider’ Ali Abbasi és conscient que la història real d’un fanàtic assassí de prostitutes a Mashhad no requeria sortides de to, aferrant-se als codis del thriller “procedural” per pintar el retrat d’un Iran inèdit. David Ehrlich, a IndieWire: La convincentment indignada “Holy Spider”, d’Ali Abbasi, segurament es compararà amb moltes pel·lícules modernes d’assassins en sèrie, però el seu tema és un crim real (..) Si la primera hora contundent i sense pretensions de “Holy Spider” elimina gran part del suspens esgarrifós que les pel·lícules ens han acostumat a esperar d’històries tan horribles, això només és perquè la pel·lícula d’Abbasi està coberta amb un vel d’indiferència impenetrable. I aquest vel només es fa més gruixut quan l’Abbasi amplia el seu joc directe del gat i el ratolí en una condemna furiosa de la brutícia que la societat iraniana tolerarà per mantenir neta la seva pròpia imatge. Marta Balaga, a Cineuropa: (..) un altre treball magistral del director de Border (..) Hi ha alguna cosa en aquesta pel·lícula que fa que hom se senti completament incòmode, però no és degut a la seva violència: atès el tema, Abbasi en realitat es conté, però tot i així va haver de filmar la seva pel·lícula a Jordània. És principalment perquè la manera com la gent reacciona a la pel·lícula, la manera com es deshumanitzen les dones ràpidament i fàcilment, es percep com a reconeixible i es veu real (..) Almenys Abbasi exposa coses que molts preferirien mantenir ocultes o podrir-se al costat del camí. Àngel Quintana, a Caimán: (..) articulada com una denúncia contra els efectes ideològics de la política de la moralitat. Ali Abbasi, molt lluny dels elfs de Border, construeix un thriller contundent per acabar duent a terme una denúncia política sobre un règim en què la religió decreta quina és la moral pública i com tota alteració a aquesta moral crea estranyes croades que acaben protegint a la més despietada i ferotge societat patriarcal (..) Ali Abbasi remou els fonaments de les estructures polítiques del seu país d’origen, en una pel·lícula que no abandona mai les maneres del thriller i que porta a les últimes conseqüències la desraó política. Una obra amb les seves llums i ombres. Els personatges positius de la història que investiguen el cas consideren la pena de mort com un acte de justícia perillós davant la barbaritat dels que volen convertir el criminal en heroi. Ali Abbasi juga, tracta el tema des de l’ambigüitat: la moral vol alliberar l’assassí, la justícia instaura la pena de mort. On és realment la justícia? Fritz Lang a l’horitzó. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Holy Spider deixa de ser un thriller d’assassí en sèrie per convertir-se en un sorprenent film-denúncia. Abassi remata el seu discurs amb una coda tan inquietant com qualsevol execució sumària: la misogínia transformada en un model de comportament heroic té els seus hereus, és un mal endèmic que continuarà expandint la seva violència divina a l’empara popular.

Cannes Premiere.

IRMA VEP, d’ Olivier ASSAYAS. Informació: Sèrie de TV, basada en el film homònim d’Assayas -Un Certain Regard 1996-, que interpretava Maggie Cheung. Nota sinòptica: Irma Vep ens revela el terreny incert que hi ha a la frontera entre la ficció i l realitat, l’artifici i l’autenticitat, l’art i la vida. Sinopsi: La Mira, estrella nord-americana de cinema, desil·lusionada de la seva carrera i per una ruptura sentimental encara fresca, arriba a França per a interpretar a Irma Vep en una nova versió del clàssic francés del cinema mut “Les Vampires” -cèlebre serial realitzat per Louis Feuillade entre 1915 i 1916-, ara dirigit per René Vidal i, mentre encara el personatge,la noia sembla que es desconcentra. Repartiment: Alicia Vikander (Mira), Adria Arjona (Laurie), Devon Ross (Regina), Fala Chen (Cynthia Keng), Carrie Brownstein (Zelda), Lars Eidinger (Gottfried), Jess Liaudin, Vincent Lacoste (Edmond Lagrange), Jeanne Balibar (Zoe), Hippolyte Girardot (Robert Danjou), Vincent Macaigne (René Vidal), Nora Hamzawi (Carla), Antoine Reinartz (Jeremie), Alex Descas (Gregory Desormeaux), Michèle Clément, Johannes Oliver Hamm, Tom Sturridge (Eamonn), Byron Bowers (Herman).

Algunes reaccions.

José Luís Losa, a La Voz de Galícia: (..) aquest remake de la seva Irma Vep és un absolut festí cinèfil. La intrahistòria d’un rodatge catastròfic, amb un director, alter ego del mateix Assayas, encarnat pel gran Vincent Macaigne, portat al caos per les neurosis i la seva atracció fatal pel cuir negre que llueix la protagonista.En un tuit, Screen Internacional destaca que Jonathan Romney en diu: enginyosa reflexió sobre com la cultura de streaming té els seus orígens a les arrels mateixes del cinema. I en un altre tuit, Screen International diu: una visió tentadora d’un espectacle astutament elaborat, agradable i, de vegades, descaradament escabrós.

Cannes Premiere.

DON JUAN, de Serge BOZON. Sinopsi: L’any 2022, Don Juan ja no és l’home que sedueix totes les dones, sinó un home obsessionat amb una sola dona: la que el va abandonar… Repartiment: Virginie Efira (Julie), Tahar Rahim (Laurent).

Algunes reaccions.

Screen International, remarca a Twitter: Les expectatives s’hauran de gestionar amb cura per a una pel·lícula que és més fosca i estimulant del que molts podrien haver previst. I en un altre tuit hi afegeix: Un càsting de “dream-team” amb Tahar Rahim i Virginie Efira hi aporta gravetat. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Bozon signa una obra molt controlada per parts en una inversió de doble fons del mite de Don Juan, encarnat per un Tahar Rahim afeblit davant una Virginie Efira múltiple (..) Perquè Laurent és actor i precisament, ha de recórrer la costa de Normandia i Granville per assajar Don Juan. I la Julie, aquesta dona adorada que el va abandonar al llindar del matrimoni, que l’obsessiona i a qui creu reconèixer en cinc dones més de la pel·lícula (Virginie Efira en cinc personatges arquetípics diferents: la dona feliç, la gòtica, la tímida, la professora i la vulgar), que li comporta molts rebutjos per la seva forta insistència, també és actriu i s’uneix a la petita tropa per a un relleu amb poca antelació. Així doncs, aquí tenim Laurent i Julie que representen a la vida i a l’escenari el seu amor/desencant torturat ple de dubtes. Un possible “revival”? Una reconquesta?. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Bozon barreja els assajos de l’obra de Molière en un teatre de Normandia, amb diferents reflexions sobre la complexitat i la modernitat d’un mite que s’obre cap a moltes lectures. La proposta parteix d’un cert radicalisme escènic en què inclou una sèrie de números musicals, constants anades i vingudes entre els personatges com si ballessin eternament un curiós ballet basat en l’atracció i el rebuig. El gran problema de la pel·lícula rau en el tàndem d’actors Tahar Rahim i Virginie Efira que resulten excessivament garrotats per a les llibertats i sortides de to que proposa la pel·lícula.

Sessions Especials.

JERRY LEE LEWIS: TROUBLE IN MIND, d’ Ethan COEN. Documental. Nota sinòptica: Una visió electrificant de la vida complexa i les actuacions emocionants i inigualables del primer i més salvatge practicant del rock and roll: Jerry Lee Lewis. Informació: L’Ethan Coen, separat del seu germà Joel, sol.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: En el seu primer treball en solitari, Ethan Coen posa el gran músic en 1er pla però passa de puntetes sobre la seva polèmica personalitat. Un documental molt disfrutable construït al 100% sobre material d’arxiu. Screen International, a Twitter, destaca: ho representa com una reflexió o un misteri, com si Lewis fos un enigma que es pogués resoldre. Peter Bradshaw, a The Guardian, li atorga 4 estrelles sobre cinc i diu: (..) Aquest documental fa una cosa que poques pel·lícules poden fer: et fa somriure de plaer. Xavi Serra, a Twitter: Borratxera d’actuacions d’arxius i entrevistes antigues conformen un documental innecessari i repetitiu que es fa llarg tot i durar 73 min. Ethan, torna amb el Joel. Akejandro G. Calvo, a Twitter: Quin castanya JERRY LEE LEWIS: TROUBLE IN MIND, la 1a pel·lícula en solitari d’Ethan Coen. Documental estereotipat -una sèrie d’imatges d’arxiu concatenades: concerts i entrevistes- que passa de puntetes per la vida fosca de The Killer. Joel 1 – Ethan 0.

Sessions Especials.

RIPOSTE FÉMINISTE, de Marie PERENNÈS i Simon DEPARDON. Primer llargmetratge. Documental. Sinopsi: Élise a Brest, Alexia a Saint-Etienne, Cécile a Compiègne o fins i tot Jill a Marsella: hi ha milers de dones joves que denuncien la violència masclista, l’assetjament al carrer i els comentaris masclistes que pateixen diàriament. A la nit, armades amb llençols blancs i pintura negra, enganxen missatges de suport a les víctimes i consignes contra els feminicidis. Informació: amb la veu en off de Marina Foïs.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: Film compromès i curiós que troba tant l’humor com la ira. Marta Balaga, a Cineuropa: (..) sobre grups feministes que operen arreu de França, no està massa interessat a provocar una altra revolució pel que fa a la realització de documentals; és realment tan bàsic com sigui possible, amb tots dos cineastes dient a Cineuropa que els agrada desaparèixer darrere de la càmera.

Fora de Competició.

NOVEMBRE, de Cédric JIMENEZ. Nota sinòptica: thriller dramàtic. Sinopsi: cinc dies al cor dels serveis antiterroristes francesos durant la recerca dels sospitosos dels atemptats del 13 de noviembre de 2015 a París. Repartiment: Jean Dujardin, Anaïs Demoustier, Sandrine Kiberlain, Jérémie Rénier, Lyna Khoudri, Marine Vacth, Cédric Kahn, Sami Outalbali, Stéphane Bak, Sofian Khammes, Annabelle Lengronne.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Un film estressant, implacable, amb un ritme brutal i filmat amb un to i estil que recorda al de Kathryn Bigelow. Tècnicament brillant. Ho rebla a la seva crònica a Diari de Girona: (..) Amb un muntatge impecable i un ritme endimoniat, Novembre defuig qualsevol perspectiva patriòtica i se centra a donar una visió asèptica dels esdeveniments. El film és crític quan convé -es posen de manifest els errors de coordinació entre les diverses unitats de la policia i els serveis secrets- i manté l’espectador clavat a la butaca durant les seves pràcticament dues hores de metratge. Àngel Quintana, a Caimán: (..) no veiem ni els atemptats al Bataclan, ni les accions de l’estadi de França, ni als restaurants. El que interessa és seguir l’acció judicial durant cinc dies a partir d’un ritme frenètic, partint d’una dada clau la pista d’una noia que és amiga de la dona que va llogar el pis als islamistes (..) No paren de ressonar els ecos de “Zero Dark Thirty”, la pel·lícula sobre la caça de Bin Laden que va dirigir Kathryn Bigelow, encara que en aquesta ocasió estem davant d’una obra més efectista i menys complexa en els seus plantejaments. Lisa Nesselson, a Twitter de Screen International remarca: El que hauria de ser punyent és massa sovint pla.

Un Certain Regard.

RETOUR À SÉOUL / ALL THE PEOPLE I’LL NEVER BE, de Davy CHOU. Informació: Davy Chou és un cineasta franco-cambodjà nascut el 13.08.1983 revelat al Fòrum de la Berlinale i que el 2016 va presentar Diamond Island a la Setmana de la Crítica de Canes. Sinopsi: Seül. La Freddie, una francesa de vint-i-cinc anys, torna per primera vegada a Corea, el país on va néixer abans de ser adoptada per una parella francesa. Decideix localitzar els seus pares biològics, però el seu viatge pren un gir sorprenent… Repartiment: Ji-Min Park, Oh Kwang-Rok, Guka Han, Kim Sun-Young, Hur Ouk-Sook, Lim Cheol-Hyun and Son Seung-Beom, , Yoann Zimmer , Emeline Briffaud, Louis-Do de Lencquesaing.

Algunes reaccions.

Fabien Lemercier, a Cineuropa: Davy Chou confirma el seu talent amb un segon llargmetratge de ficció molt aconseguit sobre un complicat i commovedor recorregut iniciàtic cap a l’origen d’una adopció (..) Un itinerari iniciàtic perfectament acompanyat pel talentosíssim Davy Chou que porta amb molta destresa les regnes de les emocions contingudes i estremidores, alhora que alleugereix el seu tema amb escenes força divertides sobre el xoc de cultures i amb seqüències en què l’energia de la joventut s’expressa a tot volum. Screen International en remarca: Com el seu personatge central, aquesta pel·lícula és poc convencional, i de vegades abrasiva, però té una qualitat seductora i de recerca.

Un Certain Regard.

LES PIRES / THE WORST ONES, de  Lise AKOKA i Romane GUERET . Primer llargmetratge. Informació: Akoka treballa sempre amb Gueret. A part d’un vídeo musical i una minisèrie televisiva, han dirigit anteriorment un curt cinematogràfic, que va sobre càsting d’una adolescent per a un film. Gueret havia començat sol, fent un curt en vídeo. Sinopsi: Tindrà lloc un rodatge a “cité” Picasso, a Boulogne-Sur-Mer, al nord de França. Durant el càsting, quatre adolescents, Lily, Ryan, Maylis i Jessy són escollits per interpretar a la pel·lícula. Al barri, tothom s’estranya: per què han anat a agafar “els pitjors”? Repartiment: Johan Heldenbergh, Matthias Jacquin, Mallory Wanecques, Loïc Pech.

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a Caimán: En un moment de Les Pires, la gent del barri Pablo Picasso discuteix si calia oportú haver rodat una pel·lícula pels carrers d’aquest espai conflictiu i perifèric.(..) Les declaracions dels veïns també podrien ser una reflexió metaficcional sobre la pròpia existència de “Les Pires”. La pel·lícula ens explica el càsting i el rodatge durant uns mesos d’estiu, mentre es desenvolupa la vida d’un grup d’adolescents (..) Mentre que el director que roda la suposada pel·lícula de ficció intenta llançar una mirada comprensiva sobre el seu entorn, el cinema també actua com un dispositiu que transforma, manipula i canvia la realitat. “Les pires” és una reflexió sobre com atrapar la vida, sense que aquest acabi ressentint-se. Screen International en diu: debut sensible, de vegades commovedor però finalment poc concloent. I en un altre tuit hi afegeixen: És emocionant de veure de quina manera tan brillant poden actuar aquests quatre nens. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) una reeixida òpera prima que retrata amb gran cor, veritat i habilitat els nens de l’altra banda del mirall.

Un Certain Regard.

SICK OF MYSELF / SYK PIKE, de Kristoffer BORGLI. Informació: produïda per Oslo Pictures (The Worst Person in the World). Sinopsi: Comèdia noruega. La Signe i en Thomas es troben en una relació no saludable i competitiva que pren un gir viciós quan en Thomas de sobte s’expressa com a artista contemporani. En resposta, la Signe fa un intent desesperat de recuperar el seu estatus creant-se una nova personalitat, decidida a cridar l’atenció i atraure simpaties. Repartiment: Kristine Kujath Thorp (Signe), Eirik Sæther (Thomas).

Algunes reaccions.

Screen International en destaca, a Twitter: Du la idea a extrems de terror corporal. I en un altre tuit hi afegeix: un desnivell de to que apareix periòdicament a la pel·lícula fa que la sàtira no sempre rosegui tan profundament com podria. Marta Balaga, a Cineuropa: La inoblidable pel·lícula de Kristoffer Borgli, una de les millors del festival, és deliciosament enfurismadora (..) Aquesta és l’única pel·lícula que ningú ha vist a venir.

Quinzena dels Realitzadors.

LA DÉRIVE DES CONTINENTS (AU SUD) (Continental Drift (South)), de Lionel Baier. Sinopsi: Nathalie Adler és en una missió de la Unió Europea a Sicília. És especialment responsable d’organitzar la propera visita de Macron i Merkel a un camp d’immigrants. Presència d’alt valor simbòlic, només per demostrar que tot està controlat. Però qui vol creure encara en aquesta família europea que voreja la crisi de nervis? Probablement no pas l’Albert, el fill de la Nathalie, activista implicat en una ONG, que arriba sense previ avís. Ell, a més, ja no creu en la seva mare. Informació: Lionel Baier és un cineasta (Garçon stupide, Un autre homme, etc.) i actor suís,  que ha dirigit durant 19 anys una universitat d’art i disseny, i és cofundador d’una productora.

Alguna reacció.

Jara Yáñez, a Caimán: (..) tota la lectura política present a La Dérive des continents s’estableix en paral·lel al conflicte personal i íntim d’aquesta mare que va decidir sacrificar la relació amb el seu fill per poder viure la seva homosexualitat i dedicar-se a la feina. En una complexa combinació entre drama i comèdia que no sempre acaba de trobar el to, la pel·lícula, basculant en tot moment entre allò personal (la història de mare i fill) i allò social i històric (la crisi de la migració) sosté una tesi de base que, en el fons, tots coneixem, però que Baier vol portar al primer terme: el sistema tecnocràtic de la Unió Europea converteix les persones en números i perd el sentit del que és humà (..) És una pel·lícula intel·ligent, però també és excessivament ambiciosa, de vegades pamfletària i sempre molt preocupada per demostrar la seva perspicàcia i agilitat a l’hora de relacionar símbols, elaborar referències i trobar recursos formals sorprenents. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Amb aquest La dérive des continents (au sud), tercera part de la seva tetralogia sobre la construcció europea després de Like Thieves (a l’est) el 2006 i Les Grandes Ondes (a l’oest) el 2013), el cineasta suís Lionel Baier definitivament no ha perdut res de la seva vena càustica. Screen International, a Twitter: Té una trama carregada que troba solucions fàcils a qüestions complexes i gira cap al sentimental.

Quinzena dels Realitzadors.

FALCON LAKE , de Charlotte Le Bon. Primer llargmetratge. Sinopsi: una història d’amor i de fantasmes. Informació: Quebequesa instal·lada a París, la cineasta és actriu -que ha treballat també als EUA- i artista plàstica -que explora allò estrany mitjançant la pintura, el dibuix i la litografia-, que ha realitzat un curt -dins del cinema de gènere- i ara debuta amb aquest llarg. Al repartiment, entre d’altres,Monia Chokri -enguany, membre dels Jurat dels Curts i la Cinef-.

Algunes reaccions.

Jara Yáñez, a Caimán: (..) és una coming of age que se centra en Bastien, un noi de catorze anys que va d’estiueig amb els pares a una casa de fusta perduda al bosc, al costat d’aquest gran llac. La pel·lícula es tanca (en sortim i hi entrem a través del recorregut amb cotxe que marca l’inici i el final de les vacances) a través d’un format 1:37, per connectar així amb la intimitat, la fragilitat, els dubtes i la inseguretat d’aquest adolescent que desperta la vida (..) I el que crida més l’atenció de Falcon Lake és el seu particular joc amb el gènere del terror. Ho fa, d’una banda, a través d’una banda sonora que introdueix l’ambigüitat (..) Però la pel·lícula introdueix el terror també a través dels fantasmes, que sobrevolen el relat i que, si bé no són res més que xerrameques i jocs (a base d’esglais), estableixen un profund ressò simbòlic amb la por que l’adolescència implica respecte a un mateix, a les relacions amoroses i amistoses, als rols de gènere…(..). Davide Abbatescianni, a Cineuropa: El debut com a directora de Charlotte Le Bon, sens dubte, no és la pel·lícula iniciàtica que hom esperaria veure (..) Falcon Lake reflecteix molts dels trops que es poden trobar en altres pel·lícules del gènere. Dos terços de la pel·lícula sens dubte no enlluernen pel que fa a la seva originalitat: els veiem cada cop més a prop, divertint-se, festejant, emborratxant-se, fumant i fent les coses que fan els adolescents de la seva edat (a més de massa crits sobtats, provocats per bromes i excitació general). L’última part, però, porta la història a una mena de nivell “d’un altre món”, i això explica perquè se li ha donat a tota la narració aquest tipus d’aura entristidora, gairebé depriment. Screen International, n’ha tuitat: El resultat final és una delicada i commovedora evocació de la intensitat del primer amor. I en un ltre tuit remarca, de la crítica d’Allan Hunter: Les agonies de l’adolescència es capten amb sensibilitat.

Quinzena dels Realitzadors.

MEN, d’Alex Garland. Sessió Especial. Sinopsi: Anglaterra. Després de viure una tragèdia personal, la Harper decideix anar-se’n a pagès i aïllar-se, amb l’esperança de poder refer-se’n. Però una presència estranya als boscos dels voltants sembla que la persegueix. El que comença com una por latent es converteix en un malson total, alimentat pels seus records i pors més foscos. Informació: Film de terror del guionista de 28 días después, amb la prometedora Jessie Bucley –La hija oscura– i Rory Kinnear. Alex Garland va començar com a novel·lista i després esdevingué guionista, passant acte seguit a la realització cinematogràfica -nominat a l’Oscar i  a dos BAFTA per Ex Machina-.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Un dels films més esperats és una tremenda decepció. Una al.legoria ambigua i desconcertant sobre un tema tan delicat com l’assetjament a les dones és molt perillosa. Si a sobre l’embolcalles amb imatges estèticament fascinants, doblement perillosa. Sergi Sánchez, a Twitter: A “Men”, Alex Garland revisa el mite d’Adam i Eva en clau de cinema de terror. A voltes amb la masculinitat tòxica, la pel·lícula sembla un mal episodi de The Twilight Zone, encara que té un homenatge a Xtro bastant simpàtic. Imprescindible la seva selecció a Sitges. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Quin burrada MEN d’Alex Garland. Per veure aquestes bogeries vinc a Cannes! Cim del fantàstic contemporani en una pel·lícula-malson amb una immensa Jessie Buckley, que sembla Aronofsky rodant per a la Hammer. Tota la gent amb qui he anat l’ha odiada. Xavi Serra, a Twitter: Com diu Alejandro G. Calvo, per coses així venim a Cannes. MEN és la pel·lícula de terror més boja de l’any, un malson al·legòric amb coses que no has vist mai al cinema. Jessie Buckley està increïble i el tour de force de Rory Kynnear és per llogar-hi cadires. I a la seva crònica al diari Ara, hi afegeix: Alex Garland reflexiona en clau al·legòrica sobre la violència dels homes contra les dones a ‘Men’ (..) L’aparició d’un home despullat al bosc desencadena una escalada de terror, absurd i violència que arriba a quotes inenarrables, generant imatges d’una violència extrema –física i mental– que es claven a l’inconscient. Gerard Casau, a Twitter: No és estrany que ‘Men’ acabi replicant (i amplificant) una de les millors escenes de Lars von Trier: aquí Alex Garland guanya la mà al danès en el tirabuixó de l’horror absurd. Hi vaig entrar molt endins des del sobresalt del coll de Jessie Buckley que activa el film. Becky D’Anna, a Twitter: MEN d’Alex Garland és impressionant a tants nivells amb la seva magnífica fotografia i la impressionant actuació de Jessie Buckley. També és inquietant, inquietant i absolutament aterridora. Em va encantar cada segon fascinant. Sens dubte, recorda l’HORA DEL LLOP de Bergman.

Setmana de la Crítica.

NOS CÉRÉMONIES (Summer scars), de Simon Rieth. Primer llargmetratge. Sinopsi: Royan, 2011. Mentre l’estiu allarga els seus dies abrasadors, dos germans joves, Tony i Noé, juguen al joc de la mort i l’atzar… Fins a l’accident que els canviarà la vida per sempre. Deu anys després, ja adults joves, tornen a Royan i topen amb Cassandre, el seu amor d’infància. Però els germans han amagat un secret durant tot aquest temps… Nota sinòptica: Un primer llargmetratge fosc i fantàstic per al debut de de Simon Rieth, la sorprenentment fotografiada SUMMER SCARS explora amb valentia els poderosos vincles de la fraternitat, els amors d’estiu i el dol. Informació: Rieth és un un cineasta francès que als 26 anys ja ha dirigit diversos curts i ara debuta al llarg.

Alguna reacció.

Screen Internacional, a Twitter, en diu: La misteriosa premissa central de la pel·lícula es toca de manera absolutament directa i la compres o no. I en un altre tuit, insisteix: Es tracta d’una aventura cinematogràfica acuradament composta que gairebé segurament dividirà els espectadors a mesura que en continuï la projecció al festival.  Charles Tesson, a Twitter: Molt bona “Nos Cérémonies” (preciós títol) de Simon Rieth, digestió intel·ligent del kung cinematogràfic i sobretot una preciosa història d’amistat forta entre dos germans, amb una dimensió “Dead Ringers at the beach”. Emocionant, ric, atrevit, prometedor. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) “Vaig veure un cel nou i una terra nova perquè el primer cel i la primera terra havien desaparegut”. Quan apareix un fragment de l’Apocalipsi de Joan, llegit durant una missa funerària (..) òbviament, fa presagiar esdeveniments fora de l’ordinari, sobretot quan aquesta lectura posa un dels dos fills del difunt en un tràngol febril. Però el que ve a continuació, sorprenentment, fins i tot superarà els límits de la imaginació, inclinant la pel·lícula cap a una dimensió fantàstica paral·lela la mecànica de la qual no desvetllarem aquí per preservar tot el seu impacte en l’espectador. Diguem que es tracta dels límits de la vida i la mort, i dos germans inseparablement lligats per un secret que es remunta a la seva infantesa. Aquest misteri neix en un penya-segat, no gaire lluny de Royan, on Tony i Noé (Grégory i Benjamin Lu) es desafien, esprinten i frenen a l’últim moment abans del salt. El gran (d’uns vuit anys), que pateix una caiguda espectacular i miraculosament en surt il·lès després de perdre el coneixement, està convençut que ha estat el seu germà petit qui l’ha tornat a la vida (..) Intentar barrejar realisme i fantasia requereix un gran rigor de guió perquè el conjunt funcioni d’una manera prou creïble per crear un suspens que no sigui artificial. Missió complerta en aquest sentit per Simon Rieth i Léa Riche que hn escrit l’argument de la pel·lícula el tema real de la qual és la influència dels vincles fraternals i la transició cap al futur de l’edat adulta que ha de tallar els vincles amb l’experiència de la infància de tots. Un fil que desenvolupa a la perfecció Nos cérémonies en la seva doble dimensió alhora que restaura amb gran sentiment l’estat d’ànim i l’ambient de joventut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!