It felt like love. Directora i guionista: Eliza Hittman. Muntatge: Carlos Marquès-Marcet, Scott Cummings. Repartiment: Gina Piersanti (Lila), Giovanna Salimeni (Chiara), Nyck Caution (Patrick), Ronen Rubinstein (Sammy), Kevin Anthony Ryan (el pare de Lila)…Clara Roquet (“dance show guest”). Vista el dia 02.12.2021, en VOSC, a Filmin (Disponible a FilminCat fins el dia 12.12.2021)
Sinopsi: És estiu als afores de Brooklyn. La Lila, una adolescent solitària de catorze anys -sense mare, morta-, va amb la seva millor amiga, Chiara, i el nou xicot d’aquesta, Patrick. Veu com aquest parell s’inicien en l’amor, amb els primers jocs sexuals. Ella no vol ser menys i, davant un veí més petit que ella amb qui comparteix estones, s’empesca que té una relació amb un noi com el de la seva amiga. I comença a seguir en Sammy, un mascle alfa més gran que ella que viu a la platja de Rockaway, de qui ha sentit a dir que jeu amb qualsevulla. Va enderiant-se amb fer realitat la relació amb Sammy, en un joc més de ganes que de veritat.
Abans que me n’oblidi, vull remarcar que en aquesta producció nord-americana de 2013, dos futurs directors catalans, en Carlos Marquès-Marcet i la Clara Roquet hi van participar, ell en el muntatge i ella de “dance show guest”.
M’ha interessat veure It felt like love perquè és l’òpera prima de la seva directora, Eliza Hittman, cineasta que ha fet dos llargmetratges més, ben estimables: Beach rats (2017) i Mai, gairebé mai, a vegades, sempre (2020) -disponible a Movistar amb VOSC-. Sempre seleccionada a Sundance,i, amb aquesta darrera pel·lícula, guardonada a Berlín, Sant Sebastià i Sundance és ara mateix un valor a tenir en compte de l’anomenat cinema independent nord-americà. Practica un realisme en què no deixa de petja els seus protagonistes, fent-hi un autèntic estudi de personatges, interessada sempre en la joventut, per la iniciació sexual de l’adolescent, per la identitat sexual, per l’assumpció adolescent d’un avortament… Dirigeix molt bé les seves actrius (Sidney Flanigan, Gina Piersanti) i els seus actors (em va fer descobrir el prometedor Harris Dickinson) i, amb tots, tracta els personatges amb sensibilitat.
Hi ha una mirada femenina en tot el cinema de Hittman, ja ben present en aquesta òpera prima. Jo diria que fins i tot és feminista. Mostra comprensió envers la sexualitat de les noies, que les contraposa al món masculí, testosterònic (a It felt like love i Mai, gairebé mai, a vegades, sempre; però, de fet, a Beach rats també contraposa l’homosexualitat amagada del noi amb la musculació de l’ambient mascle pel que es mou). També hi ha una fisura pregona en la relació amb el món dels adults, sobretot concretat en els pares i mares.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!