Club 7 Cinema

Hit the road. Títol original: Jadde Khaki. Director i guionista: Panah Panahi. Repartiment: Pantea Panahiha (la mare), Mohammad Hassan Madjooni (el pare), Rayan Sarlak (el fill petit), Amin Simiar (el fill gran). Vista el dia 21.12.2022, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi: Una família tan entranyable com caòtica va de viatge per carretera travessant un paisatge accidentat. Al darrere del cotxe, el pare, que té trencada la cama, i el trapella del fill petit, que no s’està quiet. Al davant, la mare mira de guardar la compostura tot i que alguna llàgrima se li escapa i, conduint, el fill gran, que calla i algun cop també plora, en silenci. Constantment, es posen nerviosos els uns als altres. Per acabar-ho d’adobar duen el gos, que van recollir malalt, havien fet portar al veterinari perquè els el matés, però va tornar a casa: tots se’n preocupen.

Festivals: Quinzena dels Realitzadors Canes 2021.

Comentari -amb espòilers-.

Aquesta “opera prima” aparenta ser -sobretot al començament- més lleugera del que realment és.

A la carretera de la vida hi ha moments per a tot i a Hit the road n’hi ha remarcadament per a tres, de moments: l’alegria d’una família mentre està unida -amb les seves bromes, les seves toleràncies, els caràcters de cadascú, les tensions, el neguit pel que els espera…-; el comiat d’un fill i germà, i el fet de seguir endavant, traginant el dolor per la pèrdua. És així que primer ens trobem amb una pel·lícula simpàtica, en què hi tenen un paper destacat el trapella del fill petit, el galtes del pare que se’n val de la cama trencada i enguixada, els comentaris i fets de la mare cap als membres de la seva família, i el subtil sentit de l’humor que impregna diàlegs i posada en escena. Tanmateix, Panah Panahi ho detura en dos moviments, que es corresponen a l’aturada física en el trajecte, a una mena d’establiment de carretera, en què se’ns comença a concretar el viratge cap al que passa a continuació, en aquelles muntanyes frontereres, quan s’esdevé la pèrdua. La gravetat de la situació, Panahi la representa deixant que els fets se succeeixin però mostrant-los a certa distància -excel·lint sobretot en una seqüència, servida en pla general de llarga durada, càmera quieta, fent que els protagonistes es moguin entre la impotència, la desesperació i la inevitabilitat-, sense càrrega melodramàtica i amb la innocència del fill petit com a element de contrast.

Realment, el cineasta debuta amb una posada en escena ben prometedora, capaç de sortir-se’n en la comèdia i el drama, amb un registre sempre subtil, prenent-se llibertats com la d’encaixar-hi cançons quan hi escau, dirigint molt bé els actors -i el menut, quina troballa!- i sabent en tot moment que, en narrar aquesta història concreta, parla de la vida entesa com un trajecte, aquí materialitzat en la carretera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!