Club 7 Cinema

Helen Mirren, envoltada per la polèmica pel fet que una actriu no jueva incorpori el paper de la primera ministra israeliana Golda Meir i tanmateix irreconeixible pels efectes del maquillatge i la caracterització; Willem Dafoe que hi torna encarnant una ànima turmentada i John Malkovich que fantasieja fent de Neró, han protagonitzat sengles pel·lícules a les seccions paral·leles al Festival de Berlín.

Això, el dia que la competició ha tingut un únic film, el mexicà “Tótem”, i que, en altres apartats, s’han pogut veure la nova obra del sensible Ira Sachs, un entreteniment japonès que segurament passarà per Sitges, una del gallec Lois Patiño a la manera d’Apichatpong Weerasethakul, una d’ucraïnesa ambientada al seu país al moment de l’esfondrament de la Unió Soviètica…

Competició.

Tótem, de Lila Avilés , producció Mèxic / Dinamarca / França 2023, amb Naíma Sentíes, Monserrat Marañon, Marisol Gasé, Saori Gurza, Teresita Sánchez.

Sinopsi: Una gran casa on, al llarg d’un llarg dia, familiars i amics es reuneixen per a un doble ritual: és l’aniversari del jove pare i pintor Tona, però com que probablement serà el seu darrer aniversari, és també una cerimònia de comiat. També hi ha dualitat a l’ànima de la pel·lícula, amb el frenesí dels preparatius i l’espontaneïtat de la celebració que amaga la dimensió profundament arcaica i espiritual del títol. El cos afeblit de Tona és inicialment invisible, protegit en una habitació on intenta reunir les forces necessàries per a la cerimònia humanista en què rebrà tot l’amor i l’afecte necessaris per afrontar el seu darrer viatge.

Algunes reaccions.

Maria Cusó Serra n’ha piulat: (..) La celebració de la vida d’un malalt terminal vista des dels ulls d’una nena de 7 anys. La família com a eix central on gravita la vida. I les dones com a guardianes del llegat familiar. Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’ en diu: (..) La directora desplega una coreografia fascinant que captura la vida de la família, amb moments de comèdia quasi esbojarrada i d’altres de gran emoció perquè el que s’està celebrant no és en realitat un aniversari, sinó un comiat. Obra precisa, madura i amb més d’una connexió amb “Estiu 1993”, seria un excel·lent Ós d’Or. José Luís Losa ha piulat: (..) la superba pel·lícula mexicana de Lila Aviles, “Tótem”, amb tot el mereixement per a l’Ós d’Or. I a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’ en diu: (..) la primera pel·lícula realment essencial del concurs. La cinta mexicana “Tótem”, de Lila Avilés, se centra en la festa d’aniversari que ha de ser la darrera d’un home jove i malalt. Sobre aquest teló de fons, Avilés compon i coreografia una obra coral d’impacte emocional i artístic elevadíssim. Amaneix la inevitable tristesa amb un bany de celebració de l’existència, de l’amistat (..) És, certament, en la seva falsa senzillesa, un preciós, sagrat, miraculós monument construït des del més petit. Jonatan Romney, a ‘Screen International’: El segon llargmetratge de Lila Aviles és una “peça temàticament rica [que] ofereix un conjunt d’estudis de personatges vius, mentre reflexiona sobre la vida, la mort i el temps”. Gerard Casau ha piulat: A ‘Tótem”, Lila Avilés canvia els passadissos de l’hotel de “La camarista” per una casa bulliciosa. L’espai és un altre, però es manté l’acostament a l’interior de personatges que parlen menys del que diuen. En aquest cas, una nena davant del vertigen del canvi. Leslie Felperin, a la seva crònica a ‘The Hollywood Reporter’: L’aclamat debut de l’escriptora i directora mexicana Lila Aviles el 2018, “La camarista”, es va desenvolupar en un luxós hotel de Ciutat de Mèxic les habitacions del qual l’heroïna titular sempre s’esforçava a netejar, intentant perpètuament esborrar les evidències dels hostes. El seu segon treball, “Tótem” (..) també es desplega majoritàriament en un gran espai, però és una mena d’inversió especular de l’austeritat clínica de “La camarista”. Aquesta vegada, l’entorn no és una hostaleria anònima, sinó una casa familiar molt estimada i ben viscuda, plena de familiars, desordre, mascotes, aliments i records (..) Sorollós, alegre i tan esgotador com la festa multigeneracional que hi ha al cor de la seva història, “Tótem” impacta fort per ser una pel·lícula de només 95 minuts, i hauria de consolidar encara més la reputació d’Avilés com a autora amb una visió única i habilitats notables amb actors, especialment els no professionals (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Amb un punt de vista mòbil, que es desplaça amb fluïdesa per organitzadors i convidats, la pel·lícula sap transmetre l’energia d’un organisme ple de vida que s’ha d’enfrontar amb la idea de la pèrdua. D’aquí surten fragments de veritat que de vegades recorden el cinema de Lucrecia Martel, encara que aquí es privilegia el frenetisme d’una vigília a contrarellotge davant del temps suspès de la migdiada. Peter Bradshaw, a la seva crítica a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Hi ha una tristesa preciosa, però per a mi també més aviat plàcida, al centre d’aquesta nova pel·lícula de l’actriu mexicana convertida en directora Lila Avilés, el debut de la qual “La camarista” (2018) admiro molt, i que crec que tenia un pes i una mossegada més dramàtics. que aquest seguiment, per molt sincer que sigui.  .

Berlinale Special.

Golda, de Guy Nattiv, producció Gran Bretanya 2022, amb Helen Mirren (Golda Meir), Liev Schreiber (Henry Kissinger), Camille Cottin.

Comentari del Festival: La “boira de guerra” evocada pel general prussià von Clausewitz i a la qual es fa referència en el títol del conegut documental sobre l’exsecretari d’estat nord-americà Robert McNamara, esdevé el “fum de la guerra” en aquesta minuciosa reconstrucció de la guerra del Yom Kippur l’Octubre de 1973 des de la perspectiva de Golda Meir, quarta primera ministra d’Israel i primera dona a ocupar el càrrec, membre del partit laborista i fumadora empedreïda. El fum l’envolta constantment, aparentment aportant l’olor acre de la batalla fora de la pantalla entre les forces israelianes, egípcies i sirianes directament a les oficines i la sala de guerra on Meir discuteix i dirigeix l’estratègia militar; i a la comissió d’investigació on rendiria comptes de decisions que van portar a la victòria però que van ferir o van costar la vida a milers. Una Helen Mirren gairebé irreconeixible dóna vida a un dels líders polítics més emblemàtics i influents del segle XX, interpretat anteriorment per Ingrid Bergman a la televisió i Anne Bancroft a l’escenari. Meir era una dona al centre d’un dramàtic episodi geopolític, en un moment potencialment fatal per al seu país, envoltada d’homes: els seus generals Dayan, Elazar i Sharon, i Henry Kissinger en una escena decisiva d’alta diplomàcia.

Algunes reaccions.

Peter Bradshaw, a la seva crònica a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en diu: Com a drama sobre la guerra de Yom Kippur, aquesta pel·lícula és desconcertantment avorrida. Com a retrat de Golda Meir, la primera ministra d’Israel en aquell moment, és encara pitjor. (..) drama majestuós, asfixiant i de vegades gairebé comatós, tipus pel·lícula de televisió, sobre la tensió als passadissos de poder d’Israel mentre va esclatar la guerra del Yom Kippur i el país s’enfrontava a Egipte, Síria i Jordània en una batalla per la seva mateixa existència (..) La Mirren, normalment una intèrpret tan brillant, porta una perruca grisa, un nas fals i una papada, amb mocador i bossa de mà ocasionals, la qual cosa la fa semblar com si interpretés a la Reina però fent la impressió de ser en Richard Nixon (..) Com a pel·lícula de guerra, és desconcertant; com a drama d’intriga política, no té vida; com a retrat personal de Meir, és inert i superficial. El retrat de Mirren finalment es veu eclipsat per les imatges de notícies d’arxiu de la primer ministre real rient animadament i fent broma i eclipsant en Sadat d’Egipte a l’acord de pau, amb mil vegades més energia i presència que la versió de ficció. Per què la pel·lícula no podria haver dramatitzat aquesta escena i haver-li donat a Mirren l’oportunitat de brillar? (..). Fionnuala Halligan, a ‘Screen International’: Malgrat l’excel·lent actuació de Helen Mirren com la política israeliana Golda Meir, la pel·lícula “prefereix evitar-la com a ésser humà [i]  desviar-se de la seva política”. Leslie Felperin, a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’: (..) Curiosament, per la seva darrera actuació com a gran dama de la història, interpretant a la primera ministra d’Israel Golda Meir, Mirren finalment ha optat per anar totalment com un espantall. Embolicada literalment de cap a peus amb làtex i grumolls, des de la perruca grisa amb ratlla al mig fins a les pròtesis de tou de la cama just a sobre d’un parell de sabates “Golda” característiques de Meir (..), Mirren és amb prou feines llegible. És tan irreconeixible que et preguntes si no haurien pogut animar el personatge amb efectes visuals i haver fet que ella hi posés la veu. Podria ser pràcticament qualsevol persona amb tot aquest maquillatge: Judi Dench, Lupita Nyong’o, Timothée Chalamet, la qual cosa no vol dir que l’artista de maquillatge i pròtesis del cabell Karen Hartley Thomas no mereixi elogis per la seva feina aquí (..) Malgrat haver estat enterrada en tota aquesta carn i arrugues, Mirren aconsegueix emocionar de manera molt eficaç amb la seva veu, imitant el toc, la marxa i la postura del mitjà oest de Meir (..) Tanmateix, la pel·lícula no tracta només d’ella i això no és un biopic com a tal. Més aviat, és una dramatització dels esdeveniments abans durant i una mica després de la guerra del Yom Kippur de 1973. (..) [Construieixen] Meir com un personatge dramàtic, subvertint la imatge d’àvia que encara tenen molts nord-americans que la recorden. Al mateix temps, mostrar-la fràgil i vulnerable en el moment en què transcorre la història humanitza una figura que s’ha anomenat la Dama de Ferro molt abans que Thatcher es fes càrrec d’aquesta etiqueta (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Cap dels dos biopics que es van presentar fora de concurs no valen un euro. De la “Golda” que encarna aquesta Helen Mirren addicta a les figures de poder, indigna el rentat d’imatge que fa de la primera ministra d’Israel i del seu paper problemàtic a la guerra de Yom Kippur. Propaganda sionista servida en una tediosa pel·lícula de despatxos i estratègies bèl·liques que sembla una eterna partida de Risk.

#Manhole, de Kazuyoshi Kumakiri , producció Japó 2023, amb Yuto Nakajima, Nao, Kento Nagayama.

Sinopsi: En Kawamura és un jove prometedor amb una gran feina i una promesa el pare de la qual és propietari de l’empresa. Tot va bé al millor dels mons. Però després d’unes copes de celebració la nit abans del seu casament, cau en un forat profund de clavaguera. Atrapat i horroritzat pels incidents que s’amunteguen, es desespera per escapar i utilitza la seva única eina fiable, un telèfon intel·ligent, per trucar a la policia i als amics, i apel·lar a la multitud anònima de les xarxes socials. El rellotge avança sense pietat a mesura que s’acosta el matí. El nuvi arribarà a l’altar i viurà feliç per sempre?

Comentari del Festival: L’entusiasme del director Kazuyoshi Kumakiri pels nombrosos girs i girs del seu intel·ligent thriller és palpable i contagiós. El seu ús de l’espai confinat del forat profund de claveguera és hàbil, així com la manera en què agafa el ritme de la narració. El paper del jove en problemes està encarnat per l’ídol polivalent Yuto Nakajima que, a més del seu èxit estel·lar com a cantant, model i actor de televisió, demostra ser totalment convincent com a heroi que guarda un o dos secrets. A més, gràcies al seu propi ús eficient de l’etiqueta “Manhole”, l’alter ego de l’intèrpret Kawamura s’ha tornat gairebé tan popular com el propi actor.

Algunes reaccions.

‘Screen International‘: Per als fans del gènere asiàtic que s’enfronten a una tranquil·la nit de divendres, l’últim de Kazuyoshi Kumakiri fa prou per entretenir. Jordan Mintzer, a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’: El que passa al forat es queda al forat. Aquesta seria una manera de descriure aquesta pel·lícula de terror japonesa inicialment intrigant i cada cop més escandalosa, que presenta l’estrella del pop Yuto Nakajima com un noi que, la nit del seu casament, cau en el parany titular de la pel·lícula i no en pot sortir (..) Definitivament, la pel·lícula treu el màxim profit del seu escenari, inventant desenes d’obstacles per a mantenir el suspens alt mentre el seu heroi és tallat, colpejat, anunciat a les xarxes socials i enverinat per aigües residuals tòxiques mentre intenta escapar. Però a la meitat del camí, “#Manhole” (..) es desvia cap a la paròdia sanguinolenta (..).

Seneca (Seneca – On the Creation of Earthquakes), de Robert Schwentke , producció Alemanya/ Marroc 2022, amb John Malkovich, Tom Xander, Geraldine Chaplin, Louis Hofmann, Lilith Stangenberg.

Comentari del Festival: Roma l’any 65 d.C. L’emperador Neró està assajant un discurs amb el seu mentor Sèneca en una classe de retòrica. Però això és, lamentablement, en va: la bretxa de coeficient intel·lectual entre els dos homes és massa evident. En sentir la superioritat del senador, el governant s’enfuria. Com que ja ha eliminat diversos familiars ben propers amb ràbia violenta, això no és un bon senyal. En Sèneca sospita que el cruel moviment de caps podria aplicar-se-li aviat també a ell. No obstant això, se sorprèn quan en Neró, en l’apogeu dels seus poders tirànics i normalment anomenat “senyor president”, ordena a en Sèneca que se suïcidi. Sabem per Tàcit que Sèneca es tallà els canells i que això féu que la seva dona, Paulina, molt més jove, se suïcidés. Robert Schwentke té el seu heroi sagnant durant un període de temps especialment llarg i, durant aquest “període interí”, el gran senador s’enfronta al món, però sobretot contra ell mateix. Schwentke ha fet una exhibició pirotècnica en una pel·lícula que és gairebé inigualable en el seu ús de frases exagerades, esquitxades de sarcasme i delit per la precocitat verbal. Impressionant i d’increïble actualitat, Sèneca es pregunta: és l’elit culta una víctima de la tirania o un col·laborador oportunista? És cert que és el moment de les al·legories polítiques

Algunes reaccions.

Sergi Sánchez, a Facebook: Cap dels dos biopics que es van presentar fora de concurs no valen un euro. Del “Sèneca” de Robert Schwentke, amb John Malkovich com a protagonista, sorprenen les seves imatges histriòniques, a l’estil Ken Russell passat de moda, en sagnant contradicció amb l’estoïcisme del filòsof romà. Wendy Ide, a ‘Screen International’: El drama històric exhibicionista de Robert Schwentke pren Lucius Annaeus Sèneca el Jove i el representa com un fanfarró insuportable i dubitatiu. Stephen Farber, a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’ titula: John Malkovich torna a la Roma de Neró en una fantasia històrica mal entesa. I en diu: (..) Pot ser la primera gran pel·lícula ambientada a l’antiga Roma en un parell de dècades. Però aquells que esperen una aventura vívida com “Gladiator” o “Spartacus” o fins i tot una bogeria com “Quo Vadis” es sentiran molt decebuts per aquest estrany esforç per crear una fantasia històrica. John Malkovich té un paper protagonista estrany i s’absol amb prou fermesa. Però és més difícil d’entendre què va motivar el director Robert Schwentke, que té algunes pel·lícules d’èxit al seu crèdit (“The Time Traveler’s Wife”, “RED”, la sèrie ‘Divergent’) però no afegeix lluentor al seu currículum amb aquest trencaclosques.

Encounters.

Samsara, de Lois Patiño , producció Espanya 2023, amb Amid Keomany, Toumor Xiong, Simone Milavanh, Mariam Vuaa Mtego, Juwairiya Idrisa Uwesu.

Comentari del Festival: Laos. Desenes d’adolescents viuen i estudien junts en temples budistes. Un noi travessa el riu cada dia per llegir un text a una dona gran, que li serveix de guia per trobar el camí en el més enllà. Quan la dona mor, el seu esperit comença un viatge sensorial cap a la reencarnació en el seu següent cos. Per completar el viatge, has de deixar-te portar pel so i la llum. En aquesta conversa mantinguda a la frontera entre la vida, la mort i la meditació, Lois Patiño continua la seva exploració de la imatge com una experiència immersiva. Com en una pel·lícula d’Apichatpong Weerasethakul, el cicle del naixement, la mort i la reencarnació coincideix amb l’experiència de mirar. L’acte de veure i explicar històries es converteix en una experiència visionària única que, literalment, condueix l’espectador a una altra dimensió.

Algunes reaccions.

Sergi Sánchez,a Facebook: A les religions hinduistes, el Samsara és un terme en sànscrit que explica el cicle de la vida, que sempre acaba en un renaixement, en una reencarnació.“Samsara” [la pel·lícula] vol fer visible aquest viatge espiritual partint de la pròpia matèria del cinema com a cos que mor i ressuscita, sempre altrament (..) La gosadia de “Samsara” és extraordinària: allà on Apichatpong Weerasethakul identificava les reencarnacions de les seves pel·lícules dividides (“Tropical Malady”, “Syndromes and a Century”) amb una fosa a negre o amb diversos talls (“L’oncle Boonmee recorda les seves vides passades”), Patiño s’atreveix a representar aquest interval entre imatges, que és el que separa la vida de la seva rèplica imprevisible. És inevitable citar l’obra del cineasta tailandès, que impregna una pel·lícula que, per altra banda, és la més narrativa de Patiño: “La pròpia arquitectura del lloc t’evoca Apichatpong. Les plataformes dels rius, les mosquiteres de colors… La qüestió d’allò espectral; la naturalització del fantàstic i la mort; la presència dels dorments, dels que somien; el pòsit de la temporalitat…”, reflexiona. I la pròpia estructura del film, dividida en dues parts, una situada a Laos, en una escola de monjos budistes, i l’altra a Tanzània, en una comunitat de dones que treballen a granges d’algues. “Vaig intentar buscar el major contrast possible entre les dues parts de la pel·lícula”, explica. “Laos no té mar, Zanzíbar sí. Un país és budista, l’altre és musulmà. El primer segment és molt masculí, el segon és molt femení. Vaig anar generant xocs, però sense renunciar a crear ressons, rimes entre elles”. Fins i tot va utilitzar dos directors de fotografia diferents perquè “la manera com observàvem la realitat també mutés”. Així les coses, al capítol de Laos se satura el color per provocar una sensació d’estranyament a la mirada mentre que al de Zanzíbar “tot és més matèric, més tàctil, i trenca amb l’antropocentrisme”. No hi ha lloc per a allò exòtic en una pel·lícula que proposa treure la pell morta de l’experiència de l’espectador. Gerard Casau ha piulat: “Samsara” té un artifici tan estimulant com el de ‘Largo viaje hacia la noche’. Un instant de cinema-experiència del qual no es recupera totalment (i és comprensible). I, després de ‘Lua vermella’, assenyala la singular mirada de Lois Patiño per al fantàstic. José Luís Losa escriu a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: (..) a les imatges d’aquesta pel·lícula es respira l’ascens de l’obra de Patiño en magnitud, com a exploració del gran cinema dels sentits (..) “Samsara” és un acte del gran cinema de l'”entranyament”, entès literalment, com una íntima unió. I aquesta és la manera com es fusiona i es fa permeable l’acció entre dos llocs, un temple budista de Laos i els aiguamolls de Zanzíbar, a Tanzània, a partir de vasos comunicants metafísics, als antípodes de la celeritat del metavers que s’encarna ara mateix en algunes idiotes i reeixides pseudopel·lícules nord-americanes. La divisòria d’aigües que es presenta com a nuclear a “Samsara” és una experiència que ve de la idea de reencarnació budista. I la petició de Patiño a l’espectador perquè transiti per aquest pont prescindint de la vista i rebent a la foscor flaixos i efectes lumínics reactius és una proposta de radical coratge, un més enllà en aquest univers immersiu que és motor dels millors impulsos d’aquest autor. Aquest ‘tanca els ulls’ és una declaració —també— de majúscul amor i confiança al cinema en pantalla gran. Perquè és literalment impossible gaudir d’aquesta experiència rupturista —que tindrà llarg recorregut— si no és en una sala de projecció (..) La bellesa de les imatges i el ritme del costat del riu de la vida a Laos és una altra fita en la col·laboració de Patiño amb Mauro Herce, mestre de la llum essencial no només al cinema del vigués sinó al del Novo Cinema Galego (..) Quina revolució democràtica més gran en temps de la robotització del consum d’imatges en plataformes que aquesta confiança cega i bella en la vida, en l’art i en les seves mutacions. Manu Yáñez entrevista Lois Patiño, a ‘OtrosCinesEuropa’: Entrevista a Lois Patiño, director de “Samsara”.

Mummola (Family Time), de Tia Kouvo, producció Finlàndia / Suècian 2023, amb Ria Kataja, Elina Knihtilä, Leena Uotila, Tom Wentzel, Jarkko Pajunen. Opera prima.

Comentari del Festival: “Mummola” comença amb una porta que es va obrint per fer entrar els seus personatges a una casa envoltada de natura que serà l’escenari de bona part de la pel·lícula, i dóna la benvinguda al públic en un petit món retratat amb una tendresa ferotge i un rigor sorprenent. Tres generacions s’ajunten per les festes i reprodueixen un ritual estacional de tradicions, converses i tasques domèstiques. Aquests elements semblen indicar el retorn del drama familiar nòrdic, però el debut de Tia Kouvo és més aviat una “comédie humaine” que opta per una anàlisi del comportament, les relacions i els espais privats alhora irònic i esgarrifós. Entre àpats al voltant de la taula, anècdotes, programes de televisió i, això sí, saunes, no hi ha secrets ni traumes per desvetllar, sinó sobretot gestos per observar i silencis per interpretar. La pel·lícula esdevé una elegia de l’ordinari, recolzada en un guió d’allò més expressiu a l’hora de reduir el llenguatge al mínim o prescindir del tot de verbalitzar o fins i tot d’“escriure” allò que no es pot dir o que els personatges no saben dir. Els adults són els que sobretot lluiten per les paraules; l’únic diàleg que sembla possible té lloc entre la generació gran i els nens, entre els penediments del passat i el futur, entre el que ha passat i el que queda, tot fusionat amb un final clar.

Algunes reaccions.

Fionnuala Halligan, a ‘Screen International’: (..) amb un to que es mou incòmodament entre sever i inexpressiu, “Family Time” no sempre és agradable, però és reconeixible de manera asfixiant.

Con un tono que va incómodamente entre severo e inexpresivo, Family Time no siempre es agradable, pero es asfixiantemente reconocible.

Panorama.

Passages, d’Ira Sachs, producció França 2023, amb Franz Rogowski, Ben Whishaw, Adèle Exarchopoulous.

Sinopsi: L’últim dia del seu rodatge a París, el director de cinema Tomas dorm amb una dona i ho explica amb orgull al seu marit. Una relació apassionada, gelosa i narcisista es desenvolupa entre Tomas, Agathe i Martin.

Comentari del Festival: L’últim treball d’Ira Sachs (..) demostra una vegada més el seu talent per als drames de relacions observats amb cura. Hi ha un toc de cinema francès i un toc de Fassbinder al voltant dels tres protagonistes mentre les seves ferides personals redefineixen constantment les relacions de poder entre ells.

Algunes reaccions.

Gerard Casau ha piulat: No trobarem al festival una altra pel·lícula en què els protagonistes vesteixin tan bé (o, més ben dit, sàpiguen quines peces els cauen millor) que ‘Passages’. Ni un cineasta que tracti uns personatges tòxics i perduts amb tanta comprensió com Ira Sachs. Violeta Kovacsics, escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: (..) El director de “L’amor és estrany” filma les escenes de sexe de manera frontal, sense talls, amb un realisme que recorda el de la primera etapa de Hong Sang-soo. A “Passages”, tot passa al llit: és on Thomas s’enamora d’Agathe (Adèle Exarchopoulos), i on tenen lloc la major part de converses transcendents. Potser això és la intimitat, i en qualsevol cas, Sachs sap retratar-la com ningú (..) Que Thomas tracta malament les seves parelles resulta evident, però Sachs aconsegueix anar més enllà, atorgant una profunditat càlidament humana als seus personatges (..) Al cinema de Sachs no hi ha bons ni dolents, sinó personatges complexos, amb els seus defectes i els seus desitjos (..) Thomas se’ns presenta dirigint [una pel·lícula, és director], i es passarà la resta del metratge intentant conduir també les vides dels qui l’envolten, encara que sigui des de la fragilitat d’algú profundament confós (..) És una de les millors pel·lícules del Festival.

Inside, de Vasilis Katsoupis, producció Gràcia / Alemanya / Bèlgica 2023, amb Willem Dafoe.

Sinopsi: Ran d’un robatori que ha acabat malament, en Nemo, lladre d’art, es troba atrapat en un elegant àtic de Nova York. Tancat pel sistema de seguretat de gamma alta i envoltat d’obres d’art inestimables, ha de lluitar per sobreviure.

Comentari del Festival: El debut en el llargmetratge de Vasilis Katsoupis és una exploració existencial de les necessitats humanes i el valor de l’art i el luxe. Willem Dafoe convenç en el paper del lladre d’art deixat a la seva pròpia sort i lluitant amb un àtic de somni que es converteix en un malson.

Peter Bradshaw, a la seva crònica a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Hi ha un batec de pànic claustrofòbic i desesperació en aquesta pel·lícula; una cosa així com el que qualsevol de nosaltres podríem sentir en una exposició d’art modern i durant una llarga, llarga, estona no trobéssim la sortida. Potser la pel·lícula en si aspira a ser ‘cool’ i sense cap afecte per una peça d’art contemporani inimaginablement cara (..) Bé, aquesta pel·lícula mai no és avorrida i Dafoe té una intensitat màrtir i una demacració d’anacoreta (em vaig trobar pensant en el seu paper de Crist de Scorsese.) Potser la qüestió és que la inversió en art súper rica ja és una presó espiritual estèril. O potser Katsoupis i Hopkins [Ben Hopkins, guionista] suggereixen una altra cosa: que mentre la humanitat decau i mor com el lladre ermità de Dafoe, l’art continua, persistint a la seva manera cruel i fins i tot ofereix una mena d’escapament. És una experiència estranya i tancada: el domini de la pantalla de Dafoe la manté significativa. David Rooney, a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’: (..) El que en treguis del primer llargmetratge narratiu dels director publicitari Vasilis Katsoupis dependrà del que t’abelleixi una altra de les embriagadores capbussades de Willem Dafoe en l’ànima turmentada d’un personatge (..) Tanmateix “Inside” podria representar un nou extrem, atrapar l’actor sol a la pantalla durant tota l’estona, a part d’un o dos desviaments de somnis breus, per lluitar amb la tecnologia d’una casa intel·ligent de luxe amotinada i, sobretot, amb ell mateix (..) “Inside” també és, s’ha de dir, una mica d’exercici masturbatori, del tipus que és irresistible per a un actor intel·ligent com Dafoe. El compromís total de la seva actuació mentre Nemo s’enfonsa en espiral cap a la bogeria és ajudat per la imaginació de Katsoupis i Hopkins [els guionistes], que li llança contínuament nous reptes a mesura que s’allarga el seu confinament i es fa evident que ningú vindrà a alliberar-lo o arrestar-lo (..).

Ty mene lubysh? (Do You Love Me?), de Tonia Noyabrova, producció Ucraïna / Suècia 2023, amb Karyna Khymchuk, Maksym Myhayilychenko, Natalia Lazebnikova, Oleksandr Zhyla, Daria Palagnyuk.

Sinopsi: Ucraïna en el moment del col·lapse de la Unió Soviètica. La vivaç Kira, de 17 anys, és testimoni de com es desfan la seva família i el país on viu. Les transformacions a nivell personal li arriben a poc a poc però són radicals. El món sencer tremola.

Comentari del Festival: Parant molta atenció als detalls (reconstruïts amb amor) i impregnada pel món dels objectes, la història semiautobiogràfica iniciàtica de Tonia Noyabrova representa l’arribada de l’autosuficiència com un adéu a les il·lusions de la infància. Entrellaçant diversos episodis, la seva pel·lícula narra la transformació progressiva però radical que s’està produint. El camí cap a la independència és incert i de vegades dolorós.

Algunes reaccions.

Allan Hunter a ‘Screen International’: Una història iniciàtica agudament observada guanya una ressonància addicional a l’escenari d’una Ucraïna tumultuosa del 1990, un any abans de la caiguda de l’URSS.

Under the Sky of Damascus, de Heba Khaled, Talal Derki, Ali Wajeeh, producció Dinamarca / Alemanys / USA / Síria 2023. Documental.

Sinopsi: Experimentar la violència és habitual per a les dones sirianes, però no parlen de l’explotació a què estan sotmeses -sovint sexual- per por de patir venjança. Un col·lectiu de noies vol trencar el tabú amb un projecte teatral. Però, fins a quin punt són lliures elles mateixes?

Comentari del Festival: El duet sirià Talal Derki i Heba Khaled van dirigir la seva pel·lícula des de la distància del seu exili a Berlín, juntament amb Ali Wajeeh. En el comentari de veu en off de la pel·lícula, Heba Khaled posa en context les imatges i l’opressió de les dones sirianes i fa comparacions amb la seva pròpia història i amb la de l’actor Sabah Al Salem.

Algunes reaccions.

Nikki Baughan, a ‘Screen International’: (..) dóna veu a un terror i una ràbia col·lectives que, s’espera, haurien de ser una nova crida a les armes.

Fòrum.

Aliensworth, de James Benning, producció USA 2022. Documental.

Sinopsi: El 1908, Allensworth es va convertir en el primer municipi afroamericà autoadministrat a Califòrnia. En llargs plans, Benning examina els edificis (escola, església, biblioteca) de la ciutat ara abandonada i busca els rastres d’una història cultural negra.

Algunes reaccions.

Victor Paz, en el seu article a ‘OtrosCinesEuropa’: Fundada el 1908, aquesta localitat fa temps que es va convertir en una ciutat fantasma, lloc de memòria, en què alguns edificis han estat reconstruïts. A través de 12 plànols, un per cada mes de l’any, Benning captura el que queda d’aquest somni amb registres en què es nota l’empremta del passat (..). Gerard Casau n’ha piulat: Les veus de Nina Simone i Leadbelly s’infiltren com a espectres benvinguts a ‘ALLENSWORTH’, on James Benning filma, amb una perfecta noció del temps, les restes del museu que reconstrueix el primer poble dels Estats Units governat per afroamericans.

Generation.

Aatmapamphlet (Autobio-Pamphlet), d’Ashish Avinash Bende, producció Índia 2023, amb Om Bendkhale, Pranjali Shrikant, Chetan Wagh, Manas Tondwalkar, Khushi Hajare.

Comentari del Festival: Somnis, desil·lusions i una sobtada alegria. Els símptomes d’un primer amor estan a tot arreu en aquest deliciós debut a la direcció que reelabora els codis visuals de les històries romàntiques de Bollywood amb un gran efecte còmic. No obstant això, mentre Ashish recorda la seva infància i el temps s’accelera o s’alenteix, la història del seu amor per la companya de classe Srushti queda atrapada a l’Índia dels anys noranta. La casta i la religió amenacen de convertir els amics en enemics, però Ashish i els seus companys de classe demostren finalment que la seva amistat és més profunda que les divisions socials. Aquesta súplica per la unitat (nacional), expressada per una colla d’escolars normals i corrents, no és gens ingènua: aquí hi ha una fort rebuig als murs i barricades violentament divisòries del classisme i la religió que destrossen el món sencer; aquí hi ha la comèdia popular de la millor mena.

Algunes reaccions.

Shayeza Walid, a la seva crònica de ‘Variety’: (..) [la pel·lícula] assumeix la doble tasca d’explicar la història iniciàtica tant del seu jove protagonista com de l’Índia (..) La pel·lícula utilitza el melodrama i el discurs hiperbòlic com a vehicle per propagar un missatge més ampli d’allò que l’amor pot aconseguir en temps de divisió i agitació. L’objectiu del [guionista] Mokashi era assegurar-se que la història no estigués “arrelada en qüestions de jerarquia social, o cap dels problemes de castes o problemes religiosos que hi ha a la societat índia. En canvi, la història va més enllà d’aquests temes transcendint la realitat, com en seqüències que emulen telenovel·les en blanc i negre, mostrant la possibilitat d’una amistat intergalàctica i, per descomptat, l’objectivitat còmica del narrador que relata la seva pròpia vida” (..).

FOTO DE L’APUNT: Cartell de “Tótem”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!