Club 7 Cinema

“Ferrari“. Producció: EUA. Durada: 2h10.  Director: Michael Mann. Guió: Troy Kennedy-Martin, Michael Mann, basat en el llibre de Brock Yates. Repartiment: Adam Driver (Enzo Ferrari), Penélope Cruz (Laura Ferrari), Shailene Woodley (Lina Lardi), Sarah Gadon (Linda Christian), Gabriel Leone (Alfonso de Portago), Jack O’Connell (Peter Collins), Patrick Dempsey (Piero Taruffi),… Marc Gené (taxista). Música: Daniel Pemberton. Fotografia: Erik Messerschmidt. Muntatge: Pietro Scalia. Vista: el 16.02.2024, en VE, a la Sala 2 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Ambientada a l’estiu de 1957. L’antic pilot Enzo Ferrari (Adam Driver) està en crisi. La fallida ha posat de genolls l’empresa que ell i la seva dona Laura (Penélope Cruz) van construir des de zero deu anys abans. La seva relació és tensa per la pèrdua d’un fill i el reconeixement d’un altre. En Ferrari decideix compensar les diverses pèrdues que li ha suposat la vida apostant-ho tot a una cursa de cotxes que hauria recorregut 1.000 milles per tota Itàlia: la mítica Mille Miglia. 

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Competició | Altres nominacions i premis.

També en aquest blog: Altres veus: “Ferrari”, de Michael Mann.

Enllaços: IMDB, MyMovies.

Comentari:

Aquesta és una biografia potent, un bon biopic, un gran biopic. Obra sòlida que gira al voltant de la composició greu que el magnífic actor Adam Driver (també productor executiu de la pel·lícula) fa del personatge d’Enzo Ferrari a l’estiu de 1957. I a través d’aquest protagonista no deixa de parlar-se d’una època d’Itàlia (la missa pels treballadors de la fàbrica, ‘perquè així no els hagi de pujar el sou l’any que ve’, la destrucció que va significar la IIGM i la reconstrucció posterior del país, l’extensió de la televisió…)  i, esclar, del seu món del motor (Ferrari, Maserati, FIAT…). Però sobretot combina la passió pels cotxes i les seves carreres (‘fabrico vehicles en sèrie per a poder fer curses automobilístiques”, ve a dir Enzo Ferrari) amb la complexa situació econòmica de l’empresa (societat d’ell i la seva dona, el paper d’aquesta en la gestió dels diners, els consells dels assessors, la necessitat de trobar un soci fort…), ben entrelligat amb la vida sentimental amb Lina Lardi, mare del seu fill Pietro, la tensa situació matrimonial amb Laura, el drama que va ser la malaltia del seu fill Dino Ferrari, el pes de la seva mort… Tanmateix, aquí no importa tant el relat dels fets com la seva vivència (i això fa enlairar el film respecte de les habituals i convencionals pel·lícules biogràfiques).

Ara bé, la grandesa cinematogràfica d’aquesta “Ferrari”, de Michael Mann rau en com està feta. A més de trenar-s’hi eficaçment els diversos temes, amb ductilitat, enfila escenes memorables per la seva força expressiva (algunes seqüències de diàleg entre Adam Driver i Penélope Cruz són d’antologia, certament per la interpretació de tots dos, però també i sobretot per com les posa en escena en Mann; el moment en què, en un dinar, en Ferrari transmet als seus pilots la seva mentalitat i exigència guanyadora és d’una contundència espaterrant…). La composició dels plans sol ser gairebé sempre esbiaixada, amb l’omnipresent Enzo Ferrari en primer terme o en un costat de la imatge, focalitzant el protagonisme en ell, però envoltant-lo del context sentimental, familiar, esportiu, empresarial… És capaç, en Michael Mann, de bastir muntatges com el ‘fantàstic’ que alterna una eucaristia amb una prova automobilística, amb els enginyers i tècnics de la marca, que són a missa -i no pas al circuit- controlant-ne el temps amb cronòmetres, aconseguint un efecte pertorbador -que em recorda l’extraordinària seqüència del bateig i actes criminals d’ “El Padrí” de Coppola, pel que té de magnificiència de la simultaneïtat. I, per cert, també trobo força coppolanià el muntatge de la representació operística amb els respectius flashbacks que fan presents els records dels diversos personatges principals.-. I les curses dels cotxes, com en filma la remor, els moviments dels vehicles, l’atenció dels pilots… ara en plantejaments dramàtics -un accident que es veu a venir, un pilot que s’estrena, les proves en què fallen els seus equips…-, ara en la ‘Mille Miglia’, que si bé actua com a esquer narratiu de la pel·lícula, ens en mostra els neguits dels participants, els instants expectants dels preparatius, les tensions entre els equips, l’aclamació popular en passar per la ciutat -amb el públic en rerefons-, les soledats per les carreteres dels paratges rurals… ens la fa viure i, de sobte, el cineasta és capaç d’insertar-hi escenes que mantenen vius els temes sentimentals, familiars, econòmics… -malgrat que la pel·lícula ja se centra en la mítica cursa- i, sobretot, gosa introduir-hi una gent que no coneixem de res -atenció: espòiler!- perquè aviat formaran part del tràgic accident a Guidizzolo -una altra manifestació de veterania i llibertat cinematogràfica-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!