Club 7 Cinema

El nord-americà Michael Mann té moltes pel·lícules que han cridat l’atenció de públic i crítica; però si em permeteu jo li destacaria (a mi m’han impressionat més, per la seva fisicitat, per l’atmosfera que hi crea, la seva entitat visual i acústica…) “L’últim dels Mohicans” (1992), “El dilema” / “The Insider” (1999) i “Collateral” (2004). És així que la recepció tèbia que “Ferrari”, el seu nou film, va tenir a la Mostra de Venècia 2023, on es va presentar en Competició, lluny de treure-me’n les ganes, m’ha incitat a anar fins a la sala de cine per veure-la i fer-me’n cabal pel meu compte. Oimés estant protagonitzada per Adam Driver, actor magnífic que alguns qualifiquen com l’hereu legítim de Robert De Niro, i malgrat que hi tingui un paper destacat Penélope Cruz (darrerament, cada cop millor) que tanmateix em sembla una còpia barata de la Sofia Loren més esplendorosa.

Sinopsi: Ambientada a l’estiu de 1957. L’antic pilot Enzo Ferrari està en crisi. La fallida ha posat de genolls l’empresa que ell i la seva dona Laura van construir des de zero deu anys abans. La seva relació és tensa per la pèrdua d’un fill i el reconeixement d’un altre. En Ferrari decideix compensar les diverses pèrdues que li ha suposat la vida apostant-ho tot a una cursa de cotxes que hauria recorregut 1.000 milles per tota Itàlia: la mítica Mille Miglia.

Repassem-ne, doncs, algunes reaccions que en vaig recollir el setembre ran del festival venecià i, a continuació, articles que se n’han publicat en estrenar-se a casa nostra.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Mostra de Venècia 2023:

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) la projecció de “Ferrari” no ha complert les altes expectatives generades pel primer llargmetratge dirigit per Mann des de “Blackhat” (2008). I val a dir que el personatge d’Enzo Ferrari, amb la seva passió desfermada per l’automobilisme i la seva embolicada vida familiar, encaixa a la perfecció en la flamant genealogia d’homes obsessius i melancòlics que conformen l’imaginari del director (..). Mann es proposa entrecreuar la dimensió professional i la cara familiar del llegendari pilot i empresari de Mòdena, però el problema és que cap d’aquestes pel·lícules dins de la pel·lícula acaba de trobar el nord. D’una banda, la part automobilística es dissol en un excés de trames que incumbeixen a nombrosos pilots, problemes amb la premsa i un bon grapat de qüestions tecnològiques, financeres i polítiques. I, d’altra banda, el drama familiar pateix el seu propi desequilibri, ja que el conflicte matrimonial, en el qual Penélope Cruz brilla amb llum pròpia, deixa en no res l’estudi de la relació d’Enzo amb l’amant a qui dona vida Shailene Woodley. Sergi Sánchez, a Twitter: “Ferrari” perd oli. El neoclassicisme no li va del tot bé a Michael Mann: vol fer una òpera, però ha perdut la veu. Trobem a faltar les riques textures de la imatge, personatges més complexos, una narració més enèrgica. Una decepció. Alejandro G. Calvo, a Twitter: El Michael Mann de “Ferrari” no és el director urbà, nocturn, violent, tel·lúric i seductor de “Heat” o “Miami Vice”, sinó un cineasta que busca un classicisme formal estrany de veure a la seva obra (a “Ali”, potser?) Ara, quan els cotxes es posen a córrer, la pel·lícula vola i Penélope Cruz es menja Adam Driver. Peter Bradshaw, a la crítica per ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) [Adam] Driver l’interpreta amb convicció i un estoïcisme impassible (..). És una pel·lícula que, tot i que es pot veure, és una estranya combinació de descarat i austeritat, que poques vegades posa el peu al gas. Té unes escenes de curses impressionants i ensordidores, ambientades en aquella època extraordinària en què no hi havia seguretat ni per als pilots ni per a les multituds darrere de les bales de palla (o darrere de res). Però realment només cobra vida en els moments de pur horror: una mort d’un conductor al principi i després una tragèdia grotesca que involucra nou membres del públic, quatre adults i cinc nens (..). [Penélope] Cruz aporta alegría, rencor i passió al paper de Laura, però Woodley no té molt a fer en el paper ingrat de Lina. I [Adam] Driver és un paterfamília remot i poc atractiu. Però ningú no podia dubtar de l’estil amb què Mann posa en escena aquelles escenes de curses, amb el seu perill i horror.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

Àngel Quintana, a Facebook: M’havien dit que “Ferrari” de Michael Mann era dolenta però mai m’ho vaig acabar de creure. Es cert que costa molt creure’s als italians parlant anglès, però a “El siciliano” de Cimino i a tantes altres els italians també estaven americanizats. “Ferrari”, però, és una pel·lícula dirigida per un dels millors cineastes americans i això es nota en la posada en escena, en la manera com filma els cotxes i la velocitat, en com mostra la complexitat del personatge central atrapat en un laberint del que no troba la sortida. En certa manera, “Ferrari” és una gran pel·lícula tràgica sobre múltiples paternitats. El fill mort i el bastard estan al centre, però també ocupen un lloc els fills de l’equip Ferrari atrapats entre la vida i la mort. Cada cop m’interessa més. Molt fosca.

Penélope Cruz ocupa la ‘pole position’ d’un notable drama automobilístic, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: (..) Podem debatre si, a l’hora d’agafar les regnes de “Ferrari”, el que més interessa al director de “Collateral” és paladejar l’acer en moviment o endinsar-se en la psicologia opaca de l’home que va construir la més cèlebre escuderia d’Itàlia. Però és justament d’aquesta ambivalència d’on Mann treu la tensió magnètica d’un film que pivota entre els espais domèstics on Enzo Ferrari no acaba de fer mai peu i l’asfalt que el crida per fer córrer el seu orgull… i exigir el sacrifici dels seus pilots. El guió de Troy Kennedy Martin magnifica la pulsió luctuosa centrant-se en un episodi molt concret de la vida de l’enginyer: l’any 1957, encara recent el dol per la mort del seu fill i puntejat per uns accidents tràgics filmats frontalment. Aquesta visceralitat contrasta amb l’antinaturalisme dramàtic de què fa gala l’obra, que enquadra el Ferrari d’Adam Driver amb una gravetat monumental i omple de foc amarg les línies de diàleg de la seva dona Laura, encarnada per una Penélope Cruz que ens recorda novament que és l’actriu contemporània que millor canalitza la ‘terribilità’ que posseïen la mirada i els gestos de les dives del cinema italià de postguerra.

Joan Millaret Valls, a Facebook: “Ferrari” de Michael Mann és un biopic força normatiu sobre el magnat de l’escuderia italiana Enzo Ferrari (Adam Driver), figura obsessiva i perfeccionista. Bones dosis d’acció automobilística. Convencional enfoc melodramàtic focalitzat en una conflictiva vida domèstica amb dona forta a l’ombra (Penélope Cruz) i un afer extramatrimonial amb una amant (Shailene Woodley) i fill no reconegut. Esperàvem bastant més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!