Club 7 Cinema

“El sol del futuro” / “Vers un avenir radieux” / “Il sol dell’avvenire“. Director: Nanni MORETTI. Producció: Itàlia. Durada: 1h36. Guió: Francesca Marciano, Nanni Moretti , Federica Pontremoli i Valia Santella. Fotografia: Michele D’Attanasio. Música: Franco Piersanti. Muntatge: Clelio Benevento.

Repartiment: Nanni Moretti (Giovanni, el cineasta), Margherita Buy (Paola, la seva dona i productora de cinema), Silvio Orlando (Ennio), Barbora Bobulova (Vera), Mathieu Amalric (Pierre Cambou, productor), Valentina Romani (Emma), Jerzy Stuhr (Jerzy, ambaixador polonès), Zsolt Anger (el director del circ hongarès), Teco Celio (psicoanalista).

Nota sinòptica (llarga): En Giovanni és director de cinema (Nanni Moretti) i la Paola (Margherita Buy), la seva dona i productora. En Giovanni està rodant una pel·lícula ambientada l’any 1956, mentre escriu una adaptació d”El Nadador‘, de John Cheever, i imagina una pel·lícula plena de cançons en italià. Sinopsi: En Giovanni, cineasta italià de renom, està rodant un fresc polític. Però entre el seu matrimoni en crisi, el coproductor francès a punt de fer fallida, la seva filla que ‘l’abandona’ i el món del cinema que canvia, sembla que tot se li gira en contra! Trobant-se a la corda fluixa, en Giovanni ha de repensar-se la manera de fer si vol dur tot el seu petit món cap a un futur radiant. Tràiler: VO.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició.

EE: 15.09.2023, DE: Caramel, EF: 28.06.2023, DF: Le Pacte, EI: 20.04.2023, DI: 01 Dist. Vista el dia 07.04.2024, en VOSE, per Filmin.

També en aquest blog: Altres veus: “El sol del futuro” / “Il sol dell’avvenire”, de Nanni Moretti.

Comentari.

Bellíssim diari personal de reflexions (cinema -l’ètica, l’estètica, la projecció de l’autor, la degeneració, els gustos d’avui, la producció…-, política, història, sentiments, relacions, vida…) que es rebota contra el pessimisme (vital, polític, artístic…) i fa un cant al futur -el sol del futur-, des de la perspectiva del comunisme indòmit d’en Moretti.

Com a diari (cinematogràfic) va passant d’unes coses a les altres, en un aiguabarreig en què va enfilant les seves reflexions. Per tant, podem estar evocant el Partit Comunista Italià -PCI- (hegemònic socialment, especialment als barris) de 1956 i el seu galdós paper ran de la invasió soviètica d’Hongria per a acabar amb la revolta popular contra el règim estalinista, mitjançant la pel·lícula que està filmant Giovanni, i alhora trobar-nos amb una visita al rodatge d’un film d’acció actual, que serveix a Moretti per a expressar els seus pensaments sobre el cinema, l’art i filosofia de la imatge, la (in)volució en el tractament de la violència a la pantalla, el rol i responsabilitat del cineasta, la posició de l’espectador… i, si cal, atura la temporalitat realista de la seqüència. En un moment de la pel·lícula que estem veient (nosaltres) en Moretti deixa clar el valor de la paraula (precisa, calculada, pensada, escrita per a ser dita) en els diàlegs dels seus films (tot manifestant el respecte per la improvisació de l’admirat Cassavetes).

A través del personatge d’en Giovanni, en Nanni Moretti ironitza sobre els seus propis tics com a cineasta, entre els quals això de filmar una obra cada cinc anys, raó per la qual intercala en el que anem veient la referència a unes (altres) pel·lícules que vol fer, l’adaptació d”El Nadador‘, de John Cheever, i una de romàntica plena de cançons en italià que contrasta amb la pèrdua de l’amor en el seu propi matrimoni, cosa (més aiguabarreig) que se’ns fa especialment present mitjançant les visites al psicoanalista de la seva dona i la decisió que pren de deixar-lo. Cal tornar a dir-ho: és un bellíssim diari personal ple de pensaments d’un creador cinematogràfic.

Cinema-mirall. L’autor de cinema que és en Giovanni reacciona a la inquietud de la seva dona pel pessimisme que impregna al film que està rodant, perquè hi veu, en el suïcidi previst del personatge principal, una projecció d’ell, de l’autor, qui, per altra banda, està experimentant íntimament la contradicció entre la crisi del seu matrimoni i el cant d’amor (cantant en italià) que pensa convertir en pel·lícula, i és així que capgira el final del que roda (fabulant poèticament amb la història del PCI) i aboca “Il sol dell’avvenire” a un (molt) emotiu manifest per a un futur diferent, millor, solidari, de revolta, de poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!