Club 7 Cinema

“Anatomía de una caída” / “Anatomie d’une chute”. Durada: 2h31. Producció França. Directora: Justine Triet. Guió d’Arthur Harari i Justine Triet. Repartiment: Sandra Hüller (Sandra Voyter), Swann Arlaud (Vincent Renzi, l’amic i advocat), Milo Machado Graner (Daniel, el fill), Antoine Reinartz (el fiscal), Samuel Theis (Samuel Maleski, el marit), Jehnny Beth (Marge Berger, l’acompanyant judicial de Daniel), Saadia Bentaieb (l’advocada Nour Boudaoud). Vista el dia 23.01.2024, en VE, a la Sala 7 dels OCine Blanes.

Sinopsi: La Sandra, una escriptora alemanya, viu amb el seu marit Samuel i el seu fill amb discapacitat visual, Daniel, en un remot xalet de muntanya als Alps francesos. Quan en Samuel cau mort en circumstàncies misterioses, la investigació no pot determinar si es tracta d’un suïcidi o d’un crim. Finalment, arresten la Sandra per assassinat i el judici posa sota el microscopi la relació tumultuosa que mantenien i la seva personalitat ambigua. Quan el fill petit puja a la tribuna del judici, el dubte aflora entre ells.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, Palma d’Or, Palm Dog -Snoop (‘interpretat’ pel gos Messi)- | Nominacions, altres premis i festivals.

Enllaç: IMDB.

Comentari:

Un guió elaboradíssim, amb uns diàlegs riquíssims, intensos, una posada en escena dinàmica, proteica, una interpretació de Sandra Hüller estratosfèrica, en un personatge femení molt i molt poderós. La maquinària judicial absolutament engreixada cinematogràficament, amb un paper extraordinari del rol del fiscal, el contrapunt dels defensors, les aportacions de testimonis (l’investigador policial, el psiquiatre, en Daniel…), el tractament dels mitjans de comunicació; en joc el concepte de la veritat i dels relats per a aproximar-s’hi, en un film que tracta reiteradament la relació entre ficció i realitat. Un judici que ha d’entrar en la mena de vida que portaven l’acusada i el seu marit, les seves tensions, les discussions, les frustracions i delits personals, per a escatir la possible implicació de la dona en la mort d’ell, i és així que la trama esdevé una dissecció profunda (pèl psicoanalítica, potser) dels secrets de la parella (i el seu fill). M’ha costat un xic d’entrar-hi, segurament per raó de l’hora nocturna que l’he vista i el meu costum de relaxar-m’hi, però també per l’allau de diàlegs, sons i escenes que et cauen al damunt des d’un bon començament. Tanmateix, he acabat absolutament enganxat a la pel·lícula.

(Nota: comentari bàsicament extret del que he publicat primer a Facebook).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!