Club 7 Cinema

Ran de l’estrena d’ Els descendents, d’Alexander Payne, repasso l’obra que he vist anteriorment d’aquest cineasta i per això reprodueixo tot seguit l’article que, de Senyor Schmidt (2002), vaig publicar a la revista Recull, el febrer de 2002:

Comèdia hilarant i aguda, Senyor Schmidt es mira amb humor vitriòlic un món com el nostre. A la manera d’un mirall deformant, caricaturesc, amb les seves imatges ens reflecteix aspectes més aviat galdosos de la nostra societat. Hi reconeixem el vici d’arraconar els vincles entre les persones, enduts per la fal·lera de treballar o menar una vida pública superficial. Hi identifiquem la frivolitat amb què es gasten fortunes en consums inútils i es perd molt de temps en va, en un context en el qual afloren les excentricitats més diverses.

Certament, estem davant d’una corrosiva sàtira social; però, Senyor Schmidt és també una obra emotiva, molt emotiva. Centrada en el personatge del corredor d’assegurances que es jubila, enviuda i aviat perdrà la filla –perquè se li endú el gamarús de qui la noia s’ha enamorat–, la pel·lícula ens permet compartir el mal de soledat d’aquest home despullat de tot el que podia donar sentit a la seva existència. També reflecteix, doncs, un patiment que sacseja els sentiments dels espectadors sensibles, per com podem reconèixer-lo i per com remou el nostre antropològic temor a la vellesa solitària. Però Senyor Schmidt no és un drama, ni molt menys cap melodrama. No explota el patiment, sinó que explora la vida. Tanmateix, algunes associacions de crítics cinematogràfics han considerat que el treball de Jack Nicholson en aquest film ha estat la millor interpretació d’un paper dramàtic en tot el cinema nord-americà del 2002. Potser és que Alexander Payne, director i coguionista de la pel·lícula, se n’ha sortit esplèndidament: “La majoria de les bones comèdies –havia declarat prèviament– neixen del patiment i de les pròpies paradoxes”.

Jack Nicholson s’ha trobat amb un autèntic regal, amb un personatge fet a mida, que li permet desfermar el reguitzell de ganyotes i els posats de pillet que tan li agraden i que han caracteritzat anteriors i exitoses interpretacions seves, en títols com Millor…impossible (2001, As Good as It Gets) o Les bruixes d’Eastwick (1987, George Miller). Al Warren de Senyor Schmidt, li aporta la murrieria, la sàvia veterania i la tendresa –a vegades gairebé infantil–, en una actuació magistral que du a una mena de simbiosi total entre el personatge i l’actor. Segurament, només Jack Nicholson podia incorporar un paper tan sarcàsticament; només ell podia fer-nos còmic un home que voreja la tragèdia, fer-nos riure i emocionar.

Al repartiment, també hi trobem Kathy Bates, la madura i grassoneta protagonista de Misery (1991, Rob Reiner) i Tomàquets verds fregits (1992, Jon Avnet). Amb el seu rol de la futura consogra, dona deseixida i sorprenent, que contrasta de debò amb el diguem-ne classicisme del Warren Schmidt, de Nicholson, Kathy Bates aguanta –tota soleta– una aproximació mordaç a les modes presumptament alliberadores tan pròpies del post-hippisme. La trobada “íntima” dels dos consogres en una mena de piscina marca una de les fites humorístiques de Senyor Schmidt i pot convertir-se en una seqüència de referència antològica.

***

FOTO © New Line Senyor Schmidt, d’Alexander Payne