Club 7 Cinema

Ran de l’estrena de La vida dels peixos, del xilè Matías Bize, he recuperat (gràcies al Vídeo a la Carta de Filmin) En la cama, el títol que, presentat al Festival de Locarno, va guanyar l’Espiga d’Or al Festival de Valladolid de 2005 i revelà definitivament Bize. Aquest és el comentari que n’he escrit.

Una parella de trentins, Daniela i Bruno, són en un motel, fan l’amor, parlen, fumen, riuen, recorden, s’acaricien, es banyen, tornen a xalar sexualment, descansen, es desitgen, sotgen un brot d’enamorament, s’aboquen a un nou coit, es discuteixen, fan les paus, saben que no es coneixien abans d’aquesta nit i que cadascun d’ells farà la seva vida, sense que s’hagin de tornar a veure més.

Aquesta és la vivència d’una nit, la “nit abans de la resta de la meva vida i del viatge que tu has de fer”, com li dieu Daniela (Blanca Lewin) a Bruno (Gonzalo Valenzuela). I la pel·lícula ens la mostra, no pas amb vocació documental, sinó justament a l’inrevés, en clau de ficció; però basant-se amb un naturalisme gairebé extrem dels actors, que compten amb uns diàlegs força “autèntics” del guionista Júlio Rojas, i un treball de càmera contemplatiu i alhora intervencionista, que a penes si combina els primers plans amb plans mitjans, sense que gairebé mai abandoni ni els protagonistes ni l’habitació en què transcorre l’acció al llarg d’aquella nit.

El cineasta xilè Matías Bize no deixa que el realisme despullat s’imposi. Per això vigoritza la càmera amb tot de petits moviments que esquiven la fixesa dels plans, fa que entre l’objectiu i els actors hi vagin apareixent objectes… la qüestió, fer-la present, la càmera i alhora establir una subtil distància respecte la cosa filmada. Aconsegueix evitar el “voyeurisme” –cal reconèixer-ho–, talment com Bruno diu a Daniela, en comentar-li que li agradaria tenir un motel i posar-hi càmeres ocultes, no pas per veure com s’ho fa la clientela, sinó per poder saber què passa en la intimitat d’aquesta mena de cambres.

Tanmateix, l’intervencionisme de l’autor no es limita tan sols a les possibilitats de la càmera. Introdueix música extradiegètica no pas poques vegades, per tal d’alleugerir el ritme cinematogràfic i, alhora, remarcar que estem en una represtació –novament, l’efecte distanciador–. També hi fa jugar el muntatge, de manera ostensible, per exemple, en la seqüència que Bruno explica la classificació en grups dels aficionats al cinema: la continuïtat del diàleg contrasta amb la discontinuïtat de la imatge, de manera que Bruno diu una cosa en una posició i segueix el fil, en una altra… –novament, un efectisme que d’una banda sacseja el metratge fílmic i per altre cantó allunya un pèl l’espectador d’aquell espai i aquells ambient.

En el guió mateix, però, també hi ha ratlles de diàleg i seqüències senceres en què es fa palesa la mà de l’autor. Així, fer que Bruno parli de cinema i que amb Daniela juguin a plantejar situacions argumentals, no tan sols dóna materia prima perquè els protagonistes xerrin i la pel·lícula vagi avançant, sinó que també costa poc veure-hi una projecció del mateix cineasta, encara que els personatges no ho necessitin. De manera que resulta un pèl artificial. Tant com la mena de coses que, en alguns moments, se li fa dir a Daniela, sobre les dones i els homes. Certament, podria ser una dona amb coneixements sobre aquests temes; però francament queda un pèl artificial, com si s’hi entrés amb calçador, no tant com a manifestació de la personalitat del personatge, sinó perquè la pel·lícula toqui els temes que ella verbalitza.

Afortunadament, ni aquests aspectes una mica forçats ni solucions de guió com ara els sobres nupcials que Bruno descobreix a la bossa de Daniela, no acaben de malmetre un film estimable, sobretot perquè el naturalisme i prestància dels actors, la manera com els dirigeix Bize, l’eficàcia de gran part dels diàlegs i la part menys aparatosa del treball de càmera ens regalen una estona de bon cinema, obert a la vida.

El sexe és pletòric entre Bruno i Daniela, des dels mateixos títols de crèdit. A partir d’aquí, ve la resta. Per què parlen –i ho fan tota la pel·lícula–, si allò que els ha fet trobar-se en aquell indret és tan sols el sexe? S’ho pregunta Daniela, es pot dir al final: no és una qüestió retòrica, sinó la constatació que per als humans hi ha sempre alguna cosa més, enllà del simple desfogament físic, animal. I per això parlen, per la necessitat pregona d’emplenar un temps –el que ve després del coit i mentre es refan energies– i d’acostar-se a l’altre, de conèixer-lo. I és així que Bruno i Daniela, seguint una conversa convencional, sobre experiències anteriors similars, antics amants (o no tan antics), que deriva per digressions diverses, passen de l’actitud prudent a sotjar subtilment els indicis d’enamorament en l’altre, van de sadollar els instints a reconèixer el desig per l’altre. Esclar, aquestes descobertes mútues topen amb el caràcter fortuït de la relació que estan mantenint. Cadascun d’ells té la seva pròpia vida sentimental i queda clar que entre ells dos també hi pot haver la mena de problemes que traginen amb les respectives parelles. Potser la diferència és que amb aquelles fa molt que han deixat enrere la descoberta mútua, el desig compartit, i el farcell de sentiments i complexitat humana els ha allunyat massa de la pura atracció física.

Esplèndids, Blanca Lewin i Gonzalo Valenzuela. Físicament, atresoren una ja madura joventut i donen una bona presència en pantalla, sense sobrecarregar. Ella atorga al seu personatge un caire intel·ligent i sensible; ell, un toc més reservat i alhora més delitós –d’omplir un buit en la seva vida–.

FOTO © Vértigo Gonzalo Valenzuela i Blanca Lewin, a En la cama, de Matías Bize

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!