Club 7 Cinema

Títol original: Exils. Director i guionista: Tony Gatlif. Fotografia: Céline Bozon. Música: Tony Gatlif i Delphine Mantoulet. Muntatge: Monique Dartonne. Repartiment: Romain Duris (Zano), Lubna Azabal (Naïma). Durada: 1h45. Estrenada: a la Catalunya Nord, el  25 d’agost de 2004, només en versió original parlada en francès, àrab i castellà, i a Catalunya i el País Valencià, el 17 de juny de 2005, només en versió original subtitulada en castellà.

Sinopsi. Un bon dia, Zano proposa aquesta idea un pèl eixelebrada a la seva companya, Naïma: travessar França i l’Estat Espanyol per arribar a Argèlia i conèixer, finalment, la terra d’on van haver de fugir els seus pares, fa anys. Gairebé com un repte, amb tan sols la música per farcell, aquests dos fills de l’exili agafen la carretera. Amarats de llibertat, es rabegen en la sensualitat d’Andalusia, abans de travessar la mediterrània. D’un trobada a l’altra, d’un ritme tecno a un aire flamenc, Zano i Naïma refan en sentit contari el camí de l’exili. Amb la promesa que, al cap de camí, es reconqueriran a si mateixos…

Fragment d’una crònica sobre el film:

L’emigració inherent a aquest temps de globalització serveix de contrapunt al viatge de retorn als origens que el director francès Tony Gatlif, nascut a Argèlia, filma a Exils. Fill d’un pied noir, Gatlif no havia trepitjat el seu país des que l’abandonà als anys seixanta. Ara, ha fet el pas amb el pretext d’aquesta pel·lícula, en què el personatge principal és músic com ell, té un caire gitano com ell i també és fill de francesos argelins que van refugiar-se a la pàtria metropolitana, ran de la independència del país nord-africà. Conjuntament amb una desarrelada descendent de berebers, el noi va de Paris a Alger, passant per Murcia, Andalusia i el Marroc. Tots dos deixen enrere el desencaix amb la vida urbana occidental i s’endinsen en una aventura sensual i d’alliberament, en direcció contrària a la de tants magribins que es van trobant pel cami i que busquen un futur millor a Europa. Bona part de l’interés del que proposa Gatlif rau en el contrast entre els que tornen i els que se’n van, entre els que es van exilar en una època de progressismes i els que emigren en temps d’integrisme islàmic. Però l’estil dispers d’aquest cineasta que compon les pel.licules com si fossin temes musicals ho aboca a un desori difícil d’aguantar, malgrat la sensualitat que traspua la pantalla o seqüències d’innegable vigor. (som-hi! juliol de 2004)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!