Club 7 Cinema

L’acadèmia espanyola del cinema proposa als seus col·legues nord-americans “La sociedad de la nieve“, de J. A Bayona, perquè els la tinguin en compten a la categoria dels Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional. Tot i la bona rebuda que el film va tenir al Festival de Venècia, fora de competició, com a pel·lícula de cloenda de la Mostra, la tria ha decantat “Cerrar los ojos“, de Víctor Erice, àmpliament avalada per la crítica internacional com a obra magistral. Clarament, l’acadèmia ha optat per un producte més avingut als estàndards de Hollywood, on Bayona és ben conegut.

Igualment, l’acadèmia francesa els ha proposat la culinària “La passion de Dodin Bouffant“, de Tran Anh Hung, en detriment de la guanyadora de la Palma d’Or “Anatomie d’una chute“, de Justine Triet, a la qual molts especialistes veien possibilitats reals d’èxit en les estatuetes de Hollywood.

I els italians no és que s’hagin quedat gaire lluny, optant per un títol que toca una temàtica ‘universal’, la de la immigració d’africans cap al somni europeu: “Io capitano“, de Matteo Garrone.

Recordem algunes reaccions que hi ha hagut ran de la projecció dels films ara proposats quan es van projectar als festivals:

De J. A. BAYONA, “LA SOCIEDAD DE LA NIEVE” / “SOCIETY OF THE SNOW”. Durada: 2h24. Producció: Espanya, Uruguai, Xile. Amb Enzo Vogrincic, Matías Recalt, Agustín Pardella, Esteban Kukuriczka, Tomas Wolf. Guió de J.A. Bayona, Bernat Vilaplana, Jaime Marques i Nicolás Casariego, basat en el llibre homònim, de Pablo Vierci. Thriller de supervivència sobre la tragèdia dels Andes de 1972, quan un avió s’hi estavellà i els supervivents van bregar de valent per a sortir-se’n, arribant al canibalisme. El vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, que duia un equip de rugby a Xile, es va estavellar contra una glacera al cor dels Andes. Només en van sobreviure 29 dels 45 passatgers. Atrapats en un entorn inaccessible i hostil, es van veure obligats a recórrer a mesures extremes per a mantenir-se amb vida. Nota: producte Netflix. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Aquesta és una raó sòlida perquè J.a.Bayona torni a explicar la història, amb un repartiment sense estrelles i que parlen espanyol, a la seva musculosa i eficaç pel·lícula lacrimògena “La sociedad de la nieve”, que se la fa seva amb onades de temor, horror i alleujament commovedor, fins i tot quan gairebé no pot sorprendre. Una altra és la font aquesta vegada: el llibre homònim del periodista uruguaià Pablo Vierci, de 2009, que el va escriure en col·laboració amb molts dels supervivents de l’accident i, fent ús dels seus relats de primera mà molt detallats íntimament, intenta atorgar una perspectiva tant als vius com als morts. La pel·lícula de Bayona intenta la mateixa maniobra complicada, prenent inesperadament com a protagonista i narrador no un dels supervivents més destacats del desastre, sinó una noble víctima: Numa Turcatti (actor uruguaià Enzo Vogrincic), un estudiant de dret de 24 anys que fa de mena de consciència moral per al col·lectiu, tant abans com fora de la tomba. Alguns espectadors poden qüestionar la conveniència d’escriure especulativament el testimoni final d’un mort: “Avui, la meva veu porta les seves paraules”, diu Numa en veu en off, afirmant parlar per totes les ànimes que van marxar o van quedar a la muntanya, però (..) aquesta llicència dramàtica bé es pot prendre amb el seu espiritualisme matisat i no confessional, que la distingeix encara més del resum d’aventures més senzillament inspirador de la pel·lícula anterior. Cosa que no vol dir que Bayoni escatimi elements d’acció: com era d’esperar del director espanyol del drama sobre el tsunami de l’Oceà Índic de 2012, “Lo impossible”, una vegada més aconsegueix una reconstrucció tremendament visceral d’una catàstrofe de la vida real, impactant l’audiència amb pirotècnia formal (..) abans de canvar l’enfoc a la devastada crisi personal de tot plegat. (..) “La sociedad de la nieve” dedica un temps mínim a cortesies bàsiques de preesntació de personatges abans de llançar-se a una de les seqüències d’accidents aeris més horriblement creïbles mai vistes en una pantalla (..). Manu Yáñez entrevista en Bayona per a la seva crònica al diari ‘Ara’: J.A. Bayona: “Les pel·lícules tenen una profunditat que les sèries no tenen”. Pregunta: “La sociedad de la nieve” és una pel·lícula eminentment sensorial, plena de primers plans que capturen la desesperació i l’esperit de supervivència dels protagonistes. Com va trobar la forma del film? Resposta: Venia de dues produccions americanes en què tot s’havia fet d’una manera molt mesurada. Però aquí necessitava una altra cosa. Sabia que no podia fer-la amb un guió tancat. De fet, un personatge de la pel·lícula diu: “El que està passant aquí no es pot veure amb els ulls d’abans”. En conseqüència, vaig decidir fer un reset i apostar per un procés creatiu al marge de qualsevol dogma. El que volia aconseguir era una aproximació visceral a l’experiència límit que van viure els protagonistes de la història. Quan parles de la vida i la mort, és molt difícil donar respostes concloents. El màxim que pots fer com a cineasta és convidar l’espectador a participar en una experiència sensorial. Pregunta: D’altra banda, hi ha un moment de la pel·lícula en què la veu en off diu: “S’ha de tornar al passat sabent que el passat és el que més canvia”. Tinc la impressió que, respectant l’experiència real dels personatges, t’has apropat al passat amb una gran llibertat. Resposta:  El que més em va impactar del llibre de Pablo Vierci són les converses que ell escriu entre els vius i els morts, com si els que van perdre la vida encara fossin allà. Per això la pel·lícula comença amb la frase: “Hem de tornar a la muntanya”. Hi havia alguna cosa pendent d’explicar. Al llarg del film veiem la imatge recurrent d’una silueta davant la immensitat blanca de la muntanya. Aquesta imatge invoca la idea de l’ésser humà confrontat al no-res, intentant trobar un sentit a la seva existència. I això és la pel·lícula, un intent de trobar un sentit a aquella experiència extrema (..). Sergi Sánchez, a Facebook. En Sergi Sánchez recull declaracions d’en Bayona. Pregunta: Pel·lícules com “Supervivientes de los Andes” o “Viven” ja van abordar aquesta mateixa història. De quina manera va influir l’existència d’aquestes pel·lícules a “La sociedad de la nieve”? Resposta: Quan vaig llegir el llibre de Pablo Vierci en què s’inspira el film, vaig tenir la sensació que no coneixia realment la història, que l’abast era molt més gran. Crec que la gran transgressió del text és posar el punt de vista no en els que van tornar, sinó en els que es van quedar. Hi havia com una sensació de ferida no tancada, que, al llibre, està en moltes de les declaracions dels supervivents. I això em va impulsar a creure que valia la pena explicar aquesta història. Pregunta: A tota la seva filmografia, des de “El orfanato”, hi ha una clara fascinació per la mort, bé pel dol, bé per lluitar contra ella per sobreviure… Resposta: Hi estic d’acord, però mai no m’he psicoanalitzat per descobrir d’on prové aquesta fascinació. No m’interessa el cine fosc. Al revés, m’interessa entrar a la foscor per sortir a la llum. I en aquesta pel·lícula era evident: parla de la vida en un lloc on la vida no és possible, i la vida es veu obligada a reinventar-se i alhora la societat es converteix en un reflex de nosaltres mateixos i allò que ens fa humans. Això em recorda el que deien les novel·les de Jack London sobre els exploradors, on cal oblidar qui és per adaptar-se, i si no s’adapta, mor. En aquests moments de tanta intensitat sorgeix un esperit de camaraderia i d’amor al proïsme. Pregunta: El canibalisme és el gran tabú d’aquesta història de supervivència. Com es va plantejar representar-ho? Resposta: L‘important era no posar el punt de vista en el que menja, sinó en el que dóna el seu cos a l’amic perquè torni. I la decisió passa de ser un acte morbós a ser un acte d’amor. D’altra banda, t’adones que, els primers dies dels 72 que van ser als Andes, els supervivents es van acostumar a menjar la carn dels cossos, el van convertir en un fet rutinari i van deixar de donar-hi importància. Durant les dues hores que dura una pel·lícula això és difícil de transmetre, perquè la mirada sempre és exterior, no és la mirada de la muntanya. Així que vam decidir no ser gaire explícits perquè era impossible entendre aquesta quotidianitat des de la butaca. I també per una qüestió de respecte als cossos i la intimitat dels supervivents, és clar. (..) Pregunta: Aquesta minuciosa fidelitat a allò real, va ser una limitació o un estímul? Resposta: Vam diferenciar allò real del que és veritable. Havíem de trobar allò que realment reflectís com ho van viure ells, i així explicar el que els va passar i no el que va passar. Ens hem pres llicències perquè la pel·lícula tingui una lectura més propera al record que tenien ells de la seva experiència que no pas al que va passar realment.

De TRAN Anh Hung, “La passion de Dodin Bouffant” / “The pot-au-feu” ( “Le pot-au-feu de Dodin Bouffant”). Durada: 2h14. Producció França. Amb Juliette Binoche, Benoît Magimel, Patrick d’Assumçao , Emmanuel Salinger,  Jan Hammenecker , Frédéric Fisbach , Galatéa Bellugi, Pierre Gagnaire. Guió de Tran Anh Hung, adaptació d’una novel·la de Marcel Rouff. Ambientada al segle XIX, explica la història d’Eugénie (Juliette Binoche), cuinera excepcional, que fa 20 amys que treballa per al famós gastrònom Dodin (Benoît Magimel). A força de passar tant de temps junts a la cuina, s’ha establert una passió amorosa entre ells dos en què l’amor va ben lligat a la pràctica de la gastronomia. D’aquesta unió naixen plats ben saborosos i delicats que arriben a meravellar els més grans d’aquest món. No obstant, l’Eugénie, àvida de llibertat, mai no s’ha volgut casar amb en Dodin. Aleshores, aquest decideix de fer una cosa que encara no ha fet mai: cuinar per a ella. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions:

Alejandro G. Calvo, a Twitter: Qui necessita trama quan la meitat de les imatges d’una pel·lícula és veure Benoit Magimel i Juliette Binoche cuinant nivell Déu? Sens dubte, jo no. Per això m’ha sorprès gratament “La passion de Dodin Bouffant”, la millor pel·lícula de Tran Anh Hung en ¿23 anys?. Paco Vilallonga, a Twitter: Un espectacle pels sentits exquisidament filmada que entra directament al hitparade de millors films culinaris mai filmats. I un duel interpretatiu Benoît Magimel/Juliette Binoche d’alçada. Molt estimable. Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) una obra d’exquisida bellesa (..). Tran Anh Hung filma a “La pasión de Dodin Bouffant”, amb extrema elegància, amb una posada en escena cerimoniosa, una gran història d’amor (..).  Amb una càmera flotant, sempre amb moviments suaus i constants, el cineasta filma una magnífica coreografia de persones i plats, una dansa de cossos i menjars, de gran solemnitat i preciosa estètica (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) el director de “Cyclo”, especialment afí a sublimar un cinema dels sentits, converteix l’art de la cuina en un mitjà de comunicació dels afectes. Així doncs, la història d’amor entre un gourmet cèlebre, Dodin Bouffant (Benoît Magimel), i la seva cuinera Eugenie (Juliette Binoche) es converteix en un desitjable, càlid receptari d’empatia i afecte al forn, alhora que en una delicada reivindicació de la cuina com a disciplina creativa. Tran Ahn Hung es beneficia de la química dels dos actors -van ser parella, tenen un fill en comú a la vida real- per treballar una complicitat callada, gestual, en què l’elogi de l’artesà (la llarga seqüència que obre el film és la fascinant preparació d’un menú complet) desemboca en un festí de sabors afable, acollidor. Sembla que provem tots els plats que es cuinen a la pel·lícula, sobretot els que convencen Eugenie de casar-se amb el seu cap, que, per primera vegada, cuina per a ella. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: En el setè llargmetratge de Tran Anh Hung, la passió pel menjar es converteix en un conducte per explorar l’estima per la bellesa i el misteri de l’existència, a més d’explicar una història d’amor delicada i complicada. “The Pot-Au-Feu” es posa a foc lent gràcies a la tendra relació entre Juliette Binoche i Benoit Magimel, que interpreten (respectivament) una cuinera i un gurmet la devoció dels quals pel seu ofici s’acompanya de l’adoració de l’un per l’altre. Els àpats que preparen estan filmats de manera exquisida, però el drama discret de Hung ens convida a mirar més enllà de les delicioses varietats per assaborir els plaers quotidians que ens arrisquem a donar per fets. (..) A Tran li interessa menys la bellesa dels seus àpats que la seriositat amb què ella i Dodin s’agafen la vocació. El seu llenguatge amorós és la discussió profunda de les arts culinàries, i Binoche i Magimel retraten sense esforç una parella estimulada tant intel·lectualment com físicament l’una de l’altra. Els companys de Dodin el lloen com el Napoleó de la gastronomia, però sap que no seria res sense Eugenie, i la pel·lícula celebra una relació madura que es guia pel respecte mutu i la igualtat. En adonar-se que arriben a la tardor dels seus anys, volen aguantar cada moment que els queda, fins i tot si l’Eugenie es resisteix tímidament als seus suggeriments de convertir-se en marit i dona. (..) Tran ha dissenyat un estudi de caràcters meditatiu en el qual es dóna espai perquè floreixin diverses metàfores potencials. És fàcil interpretar la minuciosa gastronomia d’Eugenie i Dodin com un substitut de la dedicació de tots els artistes a la seva musa, donant-ho tot d’ells mateixos per crear alguna cosa bonica. Però la pel·lícula també sembla un comentari sobre les maneres tranquil·les de demostrar el nostre amor. Quan se li pregunta, al principi de “The Pot-Au-Feu”, per què no participa dels àpats que fa per als convidats, l’Eugenia explica que preferiria comunicar-se a través del seu menjar, una il·lustració emotiva dels petits actes d’afecte que proporcionem desinteressadament als altres. Finalment, Dodin li tornarà el favor, preparant un àpat per a Eugenie quan comenci a emmalaltir, i la precisió que aporta als seus preparatius silenciosos és tan commovedora com qualsevol soliloqui romàntic. (..) Per més esplèndid que pugui ser un àpat, només ho és per un breu moment i, de la mateixa manera, una relació amorosa té una data de caducitat inevitable. Però si bé aquesta pel·lícula amable acaba amb tristesa, també hi ha alguna cosa reconfortant en la idea que, com un plat fantàstic, el record d’una gran història d’amor perdurarà. Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: Dins el boom del cinema asiàtic del tombant de segle, Tran Anh Hung va destacar per títols com “L’olor de la papaia verda” (1993), que ens amarava tots els sentits. El vietnamita establert a França torna a aquesta vocació per un cinema sensorial amb “La passion de Dodin Bouffant” (..). La passió gastronòmica s’entrellaça amb un conte d’amor tardorenc i un pèl acadèmic al qual atorguen carisma la parella protagonista (..), Benoît Magimel i Juliette Binoche. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) una pel·lícula que pot embafar (..). A mesura que emergeix la història d’amor soterrada entre el famós cuiner i la cuinera “invisible”, va fent-se cançonera i previsible, tot i la química entre Benoît Magimel i Juliette Binoche (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Aquí hi ha una pel·lícula ben rodada d’aquest estimable cineasta Tran Anh Hung, però és en un gènere sobre el qual sóc agnòstic, la vena “foodie”, en la qual se suposa que hem de desmaiar-nos amb tots els detalls gastronòmics infinits i la cuina deliciosa i en què el menjar acostuma a presentar-se amb una certa lleugeresa com una metàfora de compartir, de família i d’amistat. (..) [Eugénie] interpreta de manera brillant totes les exigències que Dodin li imposa: com ell, té una apreciació instintiva i creativa del gust, la textura, la composició i la fragància dels aliments, el drama i la poesia inherents a la manera com s’han de presentar i consumir, i la seva importància central per a l’existència civilitzada: no s’esmenta la fatigosa qüestió d’aquells que no poden permetre’s el luxe de menjar així, o molt, i l’absència de pietat és probablement el millor. Hi ha moltes fotos estàtiques d’aquests plats que s’estan preparant i de Binoche i Magimel apreciant-los degudament, convidant-nos a bavejar amb tot aquest luxe sensorial refinat. (..) Aquí hi ha encant i delicadesa i Magimel i Binoche funcionen de manera impecable, tot i que no estava del tot segur que anessin junts com a ingredients d’una història d’amor. Com a pel·lícula gastronòmica, té molt per recomanar-la i m’ha semblat atractiva, encara que potser com el Dr Jekyll del Sr Hyde de “La Grande Bouffe”, de Marco Ferreri. Potser hi haurà una versió del director de 230 minuts aviat amb una escena maratoniana de rentat de rentar plats al final. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Tran Han Hung, un director que té tendència al preciosisme estèril com va demostrar “L’olor de la papaia verda”, fa derivar la pel·lícula cap a una història d’amor. (..) Mentre Tran Han Hung trenca el preciosisme per conquerir un cert virtuosisme a la primera part centrada a filmar els diversos menjars entre ells un increïble pot au feu, a la segona part la pel·lícula perd impuls. La història damor té connotacions tràgiques, però sense un rerefons. Tot i que hi ha una química entre la parella protagonista tot s’acaba diluint i Tran Han Hung va abocant la seva pel·lícula cap a allò previsible, sense saber com transmetre aquesta passió necessària perquè la gastronomia i l’amor s’harmonitzin. Al final l’espectador té la sensació que tot i haver rivalitzat amb “El festin de Babette”, la pel·lícula danesa continua ocupant el primer lloc del cànon. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Tots els clixés de la cuina francesa –o del que, per a molts, representa l’imaginari del “francès”– són a “The Pot-Au-Feu”, la pel·lícula del franc-vietnamita Tràn Anh Húng que reconverteix el seu clàssic “El sabor de la papaya verde” en alguna cosa així com un especial del Canal Gourmet sobre grans xefs francesos, una “Ratatouille” per a adults o un passeig per les grans tradicions de la ‘cuisine’. Tot això des del cinema, és clar, on es veu i es nota gana però no s’ensuma ni s’assaboreix res. El que sí que es gaudeix, en certa mesura, és l’encant i el talent dels seus dos protagonistes, Juliette Binoche i Benoît Magimel (..). Gaudible, potser sí. Però el cinema és una altra cosa. (..) Al llarg de més de dues hores de la qual dos terços passen per menjar i cuinar, “The Pot-Au-Feu” té alguna cosa lleugerament pornogràfica. Però més que això, acumula tants clixés sobre el menjar, la beguda i el discurs sobre tots dos que es veu gairebé a la vora de la paròdia. És difícil no caure en la temptació, mentre els personatges cuinen, comenten i filosofen sobre els sabors i plaers del menjar, de pensar que és tot un esquetx que es pren de broma certa essència del que és ser francès. Hi ha moments en què Magimel analitza el menjar i el vi citant Sant Agustí i un no sap si prendre-s’ho de debò o pensar que tot acabarà amb un acudit. Hi ha, tanmateix, moments de tendresa entre els personatges que fan que un aguanti millor la pel·lícula (..). Arnau Martín, a Twitter: No ens ha convençut “La Pasión de Dodin Bouffant”, encara que cal admetre que és curiosa en el seu acostament als temes culinaris.

De Matteo GARRONE, “IO CAPITANO“.  Durada: 2h01. Producció: Itàlia, Bèlgica. Amb Seydou Sarr, Moustapha Fall. Guió de Massimo Ceccherini , Matteo Garrone , Massimo Gaudioso i Andrea Tagliaferri. Nota sinòptica: la història de dos joves que marxen de Dakar cap a Europa. Una faula homèrica que narra el viatge aventurer de Seydou i Moussa. Una Odissea contemporània a través de les trampes del desert, els perills del mar i les ambigüitats de l’ésser humà. Comentari del director del Festival: odissea contemporània de dos nois africans que se’n van de Dakar impulsats pel somni d’arribar a Europa i, en canvi, viuran l’horror dels centres de detenció i els perills de travessar el Mediterrani amb un carro de mar (..) una pel·lícula en què Garrone renuncia al barroquisme estilístic i visual per recolzar-se en una narració senzilla i directa assumint el punt de vista dels protagonistes. Enllaços: IMDB, MyMovies | DE: Caramel |DI: 01 | EI: 07.09.2023.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Twitter: A “Io Capitano”, Garrone evita en part les derives macabres del cinema “necessari”, en aquest cas protagonitzat per immigrants africans en ruta cap a Europa, centrant-se en la calidesa de l’amistat entre els dos herois i en la solidaritat d’una comunitat desemparada. Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Trencant amb títols italians com “Mediterranea” de Jonas Carpignano, “Terraferma” d’Emmanuele Crialese i “Fire at Sea” de Gianfranco Rosi, l’emocionant “Me Captain” de Matteo Garrone pren Europa no com a escenari sinó com un objectiu gairebé mític, traçant el gran viatge d’un adolescent senegalès de Dakar a Trípoli fins a un vaixell de migrants sobrecarregat amb detalls apassionants, de vegades agonitzants. Per a Garrone, això demostra un canvi d’enfocament enèrgic, donant lloc a la seva realització cinematogràfica més robusta i purament satisfactòria des del seu avenç internacional amb “Gomorra” fa 15 anys. Despullat de l’engany formal que li han caracteritzat pel·lícules com la sàtira mediàtica “Reality” i el folklore adult de “Tale of Tales”, “Me Captain” és sorprenentment clàssic en construcció i estil, guiant sàviament la nostra atenció lluny del seu segur toc de  director i cap a la història en qüestió, elaborada per un petit exèrcit de guionistes i col·laboradors a partir de relats de primera mà de migrants. Alguns es preguntaran raonablement si un equip creatiu predominantment italià és el millor qualificat per a retratar aquesta odissea. “Me Captain” (..) sí que té els seus moments de manca d’autenticitat, on l’estètica i els instints narratius occidentals de Garrone se senten una mica imposats al material, que difícilment té com a objectiu l’especificitat política o la complexitat poètica d’una pel·lícula com la història de fantasmes de migrants del director franco-senegalès Mati Diop “Atlantics”. Però és difícil no deixar-se atrapar pel gran impacte emocional de la pel·lícula, sincerament sentit, i allà on la perspectiva del director se sent poc qualificada, la de Seydou Sarr, el notable jove protagonista senegalès de la pel·lícula, marca la diferència (..).

FOTO DE L’APUNT: “La sociedad de la nieve”, de J.A. Bayona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!