Club 7 Cinema

Canes 2022. Els belgues germans Dardenne, guanyadors anteriorment de dues palmes d’or, necessiten el Festival de Canes per a donar a conèixer les obres que configuren el seu cinema d’inquietud social i de forma singular -no hi fallen mai- i diria que el certamen francès també els necessita, per no deixar-se perdre uns autors de primera fila, que es mantenen fidels al seu estil i a les seves preocupacions. Enguany hi han tornat. El dia que el Festival ha commemorat el seu 75è aniversari amb una gala que ha reunit una quantitat espectacular de cineastes i artistes, que han desfilat per l’estora roja, han enfilat solemnement les famoses escales del Palau i han acabat pujant tots -ben juntets- a l’escenari del Gran Teatre Lumière; per acabar veient un thriller còmic de Louis Garrel, projectat fora de competició, mentre a fora plovia no, diluviava…

Competició.

TORI ET LOKITA, de Jean-Pierre i Luc DARDENNE. Sinopsi: A dia d’avui, a Bèlgica, un nen i una adolescent que han vingut sols de l’Àfrica contraposen la seva amistat invencible a les difícils condicions del seu exili. Repartiment: Pablo Schils, Joely Mbundu, Alban Ukaj, Tijmen Govaerts, Charlotte De Bruyne, Nadège Ouedraogo, Marc Zinga. Informació: guanyadors de 2 Palmes d’Or, 1 Grand Prix, 1 Premi a la Millor Direcció, 1 Premi al Guió, els germans Dardenne -Luc, 10.03.1954, i Jean-Pierre, 21.04.1951- són hiper-habitauls de Canes.

Algunes reaccions.

Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) els protagonistes són dos germans (un nen reconegut com a refugiat i una adolescent sense papers) originaris de Benín que sobreviuen com poden a Bèlgica: són explotats laboralment, utilitzats per vendre droga, extorquits per traficants de persones i ella és sotmesa a l’abús sexual. Pot semblar que els Dardenne s’acosten a l’explotació de la misèria, però se’n salven mantenint la dignitat dels explotats, que en aquest cas preserven una innocència i, a diferència d’altres films dels belgues, no es redimeixen finalment després de degradar-se moralment per sobreviure. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Els Dardenne construeixen la pel·lícula més fosca de la seva carrera. Les institucions socials amb els seus protocols no ofereixen sortides als nouvinguts, les màfies operen convertint els emigrants en carn humana i la insolidaritat es posa de manifest en l’ambient, en aquells que no es volen aturar a la carretera per ajudar els altres. No és només el mal –les màfies– els que provoquen les situacions inhumanes, sinó la insolidaritat social que amb els seus petits gestos distorsiona les estructures del sistema (..) És en la reivindicació d’aquesta innocència dins un món sense innocència on hi ha la clau de la pel·lícula. És en la manera com capturen la mirada dels nens que no poden créixer malgrat les circumstàncies on els Dardenne van més enllà de tot el cinema social i demostren una vegada més que són uns grandiosos cineastes. Xavi Serra, a l’Ara: Tori et Lokita sembla la resposta dels Dardenne a l’auge del racisme a Europa. Davant dels relats xenòfobs que identifiquen immigració amb criminalitat, la pel·lícula mostra l’extrema precarietat i el desemparament de dues persones que no tenen ningú més i que han format una trinxera de tendresa i solidaritat contra una societat hostil que no compta amb ells (..) Un cert maniqueisme en el retrat dels dos migrants i els personatges que els envolten (..) Fidels al realisme compromès del seu cinema. Alejandro G. Calvo, a Twitter: El temps passa però no pels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne. A TORI ET LOKITA tornen a fer el que millor saben fer: un relat dur, sec, asfixiant i tristíssim sobre com els desafavorits seran sempre trepitjats. No hi ha esperança que valgui. Anne Thompson, a Twitter: Em va encantar Tori et Lokita dels Dardenne. Em va fer plorar. Les seves pel·lícules sempre són directes i dures. Screen International, a Twitter: Com a totes les pel·lícules de Dardenne, mai no hi ha cap indici de retòrica emocional fàcil. Jonathan Romney, a Screen International: sens dubte, un dels seus millors. Sergi Sánchez, a Twitter: A Tori et Lokita, que podria subtitular-se “Hansel i Gretel a l’Europa del benestar”, els Dardenne recuperen el pols perdut a “El jove Ahmed” per construir un thriller tens i implacable sobre l’explotació dels sense papers en aquest Occident tan mesquí. Paco Vilallonga, a Twitter: Trist, dur, commovedor. El darrer film dels Dardenne et deixa amb el cor glaçat. Tot i alguna escletxa de guió, el seu cinema social és un cop de puny de realisme a l’estomac, més necessari que mai. Imprescindible.   Peter Bradshaw, a The Guardian, els atorga 3 estrelles sobre 5: (..) una senzilla paràbola de la desigualtat i la injustícia entre els marginats i desposseïts al cor de l’Europa occidental. Atès que tant de cinema sembla ser una creació d’ironia i indiferència, els Dardenne són cineastes que creuen que el cinema hauria de significar alguna cosa i intervenir en el món real. Em crida l’atenció la similitud dels Dardenne amb el treball del guionista Paul Laverty per a Ken Loach, tot i que crec que sense la vena d’humor de Laverty/Loach (..) Aquí hi ha una mica de poca traça en el llenguatge dramàtic i he d’admetre que m’inquieta la selecció gairebé automàtica dels Dardenne per a la competició de Canes. S’estan convertint en un dels goril·les d’esquena platejada de Canes, els guanyadors de premis establerts que poden participar en la competició sobre la base d’una gran feina en el passat i no pas una bona feina en el present? Potser. En qualsevol cas, aquí hi ha una simplicitat i claredat de propòsit (..) i els Dardenne obtenen excel·lents actuacions dels seus joves protagonistes. Aurore Engelen, a Cineuropa: Jean-Pierre i Luc Dardenne tornen als fonaments de la seva filmografia amb una història impressionantment refinada sobre dos nens deixats de la mà de Déu (..) Els cineastes tornen a un estil de cinema refinat amb la pel·lícula, apropant-se al màxim als seus dos protagonistes, casant-ne els moviments -la batalla permanent de Tori i la resistència de Lokita-. És un estil centrat en el moviment, amb pocs ressorts narratius però extremadament tensos, 90 minuts d’intensitat dramàtica que sorgeixen d’unes mirades, una cançó i un final hàbil, un final aclaparador, que reivindica l’àmbit polític de la pel·lícula, el compromís dels directors a l’hora de qüestionar la nostra relació amb els altres. La pel·lícula acaba amb un crit; és una crida, un gest artístic, una súplica fictícia per revisar les nostres polítiques migratòries i (re)despertar la nostra consciència. Un conte dramàtic, una paràbola, un thriller humà i social sobre les injustícies fonamentals, econòmiques, socials i racials que es troben al cor de la societat actual. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Els Dardenne tenen la fórmula apresa de fer cinema social i de denúncia de les injustícies. Queda una sensació de camí esgotat, una fórmula repetida, com si fessin la mateixa pel·lícula una vegada i una altre, però això no vol dir que la seva fórmula hagi deixat de funcionar. Ara sembla més depurada i concisa, si cap, nodrint-se de l’austeritat, la senzillesa i l’eficiència. El seu missatge és directe i contundent, sense subterfugis, a vegades sembla una proclama o un eslògan, però el seu compromís a través dels anys els avalen més que mai (..).

Competició.

NOSTALGIA, de Mario MARTONE. Sinopsi: Després de viure 40 anys a l’estranger, Felice torna al “rione” Sanità, al cor de Nàpols, on va nàixer, i descobreix de nou llocs i codis de la ciutat, enfrontant-se a un passat que se’l menja. Repartiment: Pierfrancesco Favino, Francesco Di Leva, Tommaso Ragno, Aurora Quattrocchi. Informació: adaptació de la novel·la homònina d’Ermanno Rea. Informació: Mario Martone -20.11.1959, Nàpols-, habitual i premiat a Venècia, torna a la competició “cannoise” per segona vegada, havent participat en una ocasió a Un Certain Regard i havent estat membre del Jurat del Festival l’any 2000.

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a Caimán: La història no és sinó la del fill pròdig que torna a casa (..) Mario Martone adapta una novel·la d’Ermano Rea, però ho fa de manera erràtica. El que és interessant de la història és l’exploració del laberint de records i mostrar-ne la pervivència (..) Martone és incapaç de donar vitalitat al relat d’una amistat perduda i acaba fent una pel·lícula d’aparença excessivament vella, que no sap trobar el temps just per explicar la seva història i que acaba quedant-se a la superfície. No hi ha pitjor destí per a una pel·lícula que acabar-hi intuint allò que presumptament acabarà passant. A Nostàlgia tot és tan evident que és impossible trobar-se amb alguna sorpresa. Sergi Sánchez, a Twitter: Gairebé sense múscul dramàtic, una cosa greu perquè narra un ajustament de comptes amb el passat, Nostalgia, de l’italià Mario Martone, pren com a guia un Ulisses qualsevol que torna a la seva Nàpols natal per a meditar, amb un to morós i rutinari, sobre el que és irrecuperable. Imma Merino, al diari El Punt Avui: El protagonista (encarnat per Pierfrancesco Favione, menys convincent que a l’extraordinària Il traditore, de Bellocchio) va retrobant-se amb una ciutat en què els joves, com ho va ser ell, són carn de la “camorra” de la qual un capellà, del qual es fa amic, vol salvar-los. Malauradament, Martone desenvolupa el relat de manera simple, on tot va fent-se evident i previsible, mentre ni Nàpols, la seva ciutat, és capaç d’inspirar-lo pel que fa a les imatges. Joan Millaret, a Cinemcatalà.net: (..) Un film sobre el pes del passat i les dificultats del present que deixen un personatge desubicat i instal·lat en el desconcert, interpretat de forma fenomenal per un Pierfrancesco Favino de mirada melancòlica (..). El film fa també una dedicatòria d’amor a Nàpols, als seus barris populars, sobretot l’epicentre de l’acció, La Sanità, i a la seva gent, destacant la seva petjada antropològica, quasi documental. Un film sobre el desencontre d’un home madur atrapat en els seus records i que s’acaba perdent també en la seva ciutat (..) Un relat, també, que a mesura que avança la trama, el seu desenvolupament i el desenllaç, comença a mostrar-se previsible, perdent-se la seva atmosfera inicial. Screen International, a Twitter: Martone crea una pel·lícula apassionada i enutjada que està plena d’ambient i grans actuacions, però mai convincent ni convincent del tot com a drama. Però en un altre tuit diuen: A poc a poc i subtilment, la nostàlgia es revela com la paràbola d’un home i una ciutat que oscil·la entre la redempció i la condemna. Paco Vilallonga, a Twitter: Drama en 2 temps narratius separats per 40 anys que atrapa i genera interès. Ambientat al conflictiu barri La Sanità de Nàpols, perd pistonada en el seu 2n acte quan costa entendre les motivacions dels personatges. Bon paper de Pierfrancesco Favino. Ricardo Aldarondo, a Twitter: Que bé que m’ha entrat una mica de cinema italià seriós i sòlid, sense ínfules, amb un recorregut entre nostàlgic i tràgic per Nàpols, com un Bellocchio amb modèstia. Tot això, i el protagonisme rotund de Pierfrancesco Favino, ofereix NOSTALGIA de Mario Martone. Peter Bradshaw, a The Guardian, la puntua amb 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) La pel·lícula de Mario Martone, magníficament rodada i magníficament composta, és gairebé especial. I malgrat que no ho aconsegueix del tot, conformant-se al final amb una cosa més genèricament orientada a la delinqüència, està molt bé. Aquí Nàpols té un aspecte meravellós, tot i que molt diferent de la ciutat que Paolo Sorrentino va representar a La mà de Déu (..) Està tremendament rodada i terriblement interpretada per Favino. Desafia la idea de “nostàlgia” tal com es diu al títol: no és simplement que la nostàlgia sigui delirant o que el passat no fos tan gran com sembla quan es veu amb ulleres de color rosa. És que no hi ha passat ni present. Nàpols aleshores i Nàpols ara són el mateix, i per a Felice les seves pors i els seus amors mai van desaparèixer ni tan sols van canviar tant. Una pel·lícula forta, profundament sentida i valuosa.

Fora de Competició. Gala del 75è aniversari del Festival de Canes.

L’INNOCENT/ THE INNOCENT,  de  Louis GARREL. Nota sinòptica: Un thriller còmic inspirat en la pròpia vida de l’actor i director Louis Garrel. Sinopsi: Quan l’Abel s’assabenta que la seva mare, Sylvie, d’uns seixanta anys, és a punt de casar-se amb un home a la presó, entra en pànic. Amb el suport de Clémence, la seva millor amiga, farà tot el possible per intentar protegir-la. Però la trobada amb Michel, el seu nou padrastre, bé podria oferir a Abel noves perspectives…

Alguna reacció.

Tim Grierson, a Screen Internacional: La quarta pel·lícula de Louis Garrel és un encantador artifici ple de plaers gasosos (..) La pel·lícula posa èmfasi en les rialles i en l’amor per sobre del suspens, i Garrel dirigeix el material amb una alegre confiança. Télérama: Entre la comèdia romàntica i la pel·lícula de robatoris, el quart llargmetratge darrere la càmera de Louis Garrel sedueix amb un repartiment entranyable, amb els sentiments més justos.

Un Certain Regard.

METRONOM, d’ Alexandru BELC. Primer llargmetratge. Sinopsi: Bucarest, 1972. L’Ana té 17 anys i somia amb l’amor i la llibertat. Un vespre, es reuneix amb els seus amics en una festa on decideixen enviar una carta a “Metronom”, el programa musical que Radio Free Europe emet clandestinament a Romania. És llavors que arriba la policia secreta de Ceausescu, la Securitate… Repartiment: Mara Bugarin (Ana), Șerban Lazarovici (Sorin), Vlad Ivanov (Biris), Mihai Calin (el pare d’Ana), Andrea Bibiri (la mare d’Ana), Alina Brezunteanu (la mare de Sorin), Mara Vicol (Roxana).

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: un estudi tranquil i contemplatiu dels efectes insidiosos de l’opressió. I en un altre apunt: una instantània convincent d’adolescents a l’entrada en l’edat adulta. Stefan Dobroiu, a Cineuropa: Per a un país que ha passat més de quatre dècades com a membre orgullós del club marxista-leninista, Romania és terriblement tímida a l’hora d’explorar el seu passat comunista al cinema. Les coses milloren una mica amb el debut en la ficció d’Alexandru Belc, Metronom (..) El millor de Metronom és com aconsegueix recrear el Bucarest de fa 50 anys. Un altre èxit impressionant és l’afecte amb què la pel·lícula explora la innocència dels seus joves protagonistes, una innocència que aviat estarà amenaçada. En una indústria cinematogràfica on els cineastes poques vegades s’interessen per les protagonistes femenines o joves, Metronom se sent com una alenada d’aire fresc, mentre que Ana es converteix en un autèntic símbol lluminós d’una certa actitud davant la vida. Quan un sap la diferència entre el bo i el dolent, com es pot triar una mica de dolent per salvar-se? Aquesta és realment una pregunta complicada… (..) Metronom podria haver estat millor, però encara té un impacte efectiu, ja que pregunta insidiosament al públic què faria si fos a la pell d’un determinat personatge. La majoria de nosaltres diríem que mai ho hauríem fet, però des de la distància de seguretat que ofereix la història, és una cosa tan fàcil de dir. Metronom dóna context a aquesta pregunta, demostrant que una resposta directa mai s’ha de donar per feta.

Un Certain Regard.

VANSKABTE LAND / VOLADA LAND / GODLAND, de Hlynur PÁLMASON. Informació: cineasta nascut a Islàndia el 1984, conegut per la seva Un blanco, blanco día, presentada a la Setmana de la Crítica de Canes del 2019. Sinopsi: A finals del segle XIX, un jove sacerdot danès viatja a una part remota d’Islàndia per a construir-hi una església i fotografiar-ne la gent. Però com més s’endinsa en el paisatge implacable, més s’allunya del seu propòsit, la seva missió i la seva moralitat. Repartiment: Ingvar Sigurdsson (Ragnar), Jacob Lohmann, Elliott Crosset Hove, Vic Carmen Sonne, Hilmar Guðjónsson.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Sobria, meticulosa, cartesiana, d’una extrema precisió i contenció dramàtica, el director islandès ens regala una de les millors pel·lis del festival. Un director que es fa gran a cada nova obra. En la millor tradició nòrdica. Esplèndida. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) una pel·lícula immensa que, competint amb Pacifiction, potser conté les imatges més belles i poderoses vistes en aquesta edició del festival (..) Fa un llarg viatge ple de dificultats que transcorre en paisatges filmats tan prodigiosament que fan visible el sublim (allò terriblement bell que ens sobrepassa) com potser fa temps que el cinema no ho feia (..).  Àngel Quintana, a Caimán: (..) Hi ha certs recels per part dels islandesos a acceptar els colons danesos i les ruptures es posen de manifest en la tensió existent a partir de l’ús de les llengües (..) L’absurditat del viatge confereix un aire especial a la pel·lícula que podria ser un gran western antièpic. Quan els personatges arriben a la seva estança cal consolidar la comunitat (..) A mesura que la comunitat es constitueix i l’església pren forma sorgeixen les tensions. Hi ha una història d’amor incipient entre el capellà i la seva filla. Hi ha un sentiment d’intolerància, però també la presència del mal que soscava els fonaments d’aquesta comunitat hipotètica que es construeix. El mal condueix a la tragèdia i Palmason ens mostra la part més torturada i fosca del protestantisme. El capellà davant dels seus fidels és incapaç d’assumir la celebració; el turment interior el transforma. Tots aquests elements podrien convertir Godland en una gran pel·lícula, però si tenim en compte la posada en escena de Palmason, el seu gust pels plànols equilibrats, el sentit del paisatge i l’impressionant treball dels actors, acabem desembocant en una de les millors apostes vistes fins ara a Canes. A partir de la trajectòria anterior de Palmason podíem deduir que Godland era una sorpresa anunciada, però malgrat això la pel·lícula va més enllà i acaba sent un preuat tresor. Alberto Lechuga, a Twitter: L’hereu al tron de “l’slow” [lent] cinema és islandès, fordià i hauria d’estar competint (i guanyant) la Palma d’Or. Mrtoldo, a Twitter: Compte amb Hlynur Pálmason. Amb permís de Park Chan-wook, té la pel·lícula més ben dirigida i planificada de Canes 2022: Vanskabte Land, amb lloc per a un slow western islandès, un retrat de comunitat fordià i la progressiva degeneració d’un personatge víctima del paisatge. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) molt espectacular i no menys intens (..)  Godland recorre aquest viatge èpic torturat i catàrtic de xocs culturals amb un domini formal molt ambiciós combinat amb una proximitat visceral amb els personatges. I si l’excepcional intensitat de la primera part (el viatge) es dilueix una mica en el segon capítol, més tranquil (però encara tens) i social (el poble, la construcció de l’església, l’idil·li, la liquidació de comptes, etc.), el conjunt constitueix, tanmateix, una obra de primer ordre cinematogràfic que segurament no ha d’haver quedat lluny d’entrar a la competició de Canes. Però això evidentment ja vindrà per a Hlynur Pálmason, un director de molt alt nivell. Screen International, a Twitter: És un treball realitzat i ambiciós que té una fascinació herzoguiana pels paisatges extensos i implacables, l’arrogància i la bogeria.

Un Certain Regard.

THE SILENT TWINS, d’Agnieszka SMOCZYNSKA. Informació: cineasta polonesa nascuda el 18.05.1978, que va participar a la Setmana de la Crítica de Canes de 2018 amb Fuga, que li valdria el Méliès d’Argent al Festival de Sitges del mateix any. Nota sinòptica: Drama biogràfic -basat en la història real de June i Jennifer Gibbons, bessones de l’única família negra d’un petit poble de Gal·les dels anys setanta i vuitanta- dirigit per Agnieszka Smoczyńska a partir d’un guió d’Andrea Seigel, que adapta el llibre “The Silent Twins”, de Marjorie Wallace. Sinopsi: Dues germanes bessones que solien estar completament en silenci, comunicant-se només entre elles quan eren nenes, d’adolescents es van obsessionar a escriure ficció, després amb els adolescents i, finalment, amb el crim. Repartiment:  Letitia Wright, Jodhi May, Jack Bandeira, Treva Etienne, Tamara Lawrance, Amarah-Jae St. Aubyn, Delcan Joyce, Ewa Rodart, Tony Richardson, Julian R. Booth, Jordan J Gallagher, Martin Hugh Henley, John Hyatt.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Atenció a aquest film hiperdramàtic basat en una història real que serà una de les apostes fortes de Universal/Focus features pels Oscars. Grans interpretacions de Letitia Wright i Tamara Lawrance. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Les bessones juren que totes dues seran sempre una mateixa persona, no se separaran mai i que no parlaran davant de les persones grans (..) Les dues germanes acabaran abordant una existència complicada que desembocarà de manera tràgica a l’interior d’un reformatori. Quan en una de les dues germanes sobreïx alguna nota d’individualisme o es pot afirmar davant de l’altra, esclaten la gelosia i les tensions entre elles. Smoczynska comença filmant una pel·lícula bonica que desemboca en tragèdia. A partir de cançons i escenes animades acaba trencant amb certa tradició del realisme britànic per rodar una mena de conte trist. Una pel·lícula que pot tenir una porta cap a certes nominacions… Tim Grierson, a Screen International: és difícil no deixar-se emocionar per l’enfocament intransigent de Smoczynska. Peter Bradshaw, a The Guardian la puntua amb 4 estrelles sobre 5 i diu: Heus ací una nova pel·lícula molt sentida i absorbent que explica la història real de June i Jennifer Gibbons (..) La seva història ha tingut diversos tractaments escènics i de pantalla, i ara la guionista Andrea Seigel ha adaptat el llibre de Wallace sobre el cas i la cineasta polonesa Agnieszka Smoczyńska dirigeix aquesta coproducció britànica-polonesa (..) La pel·lícula analitza (subtilment) el paper de la raça i el gènere en la forma en què les germanes Gibbons van ser esborrades del mapa pel sistema i els tribunals que les van condemnar a un empresonament indefinit a l’esgarrifós Broadmoor. I Smoczyńska il·lustra el seu món fantàstic amb seqüències d’animació de titelles en stop-motion que aconsegueixen transmetre l’estranyesa i la solitud de les seves imaginacions sense recórrer a l’horror.  Anne Thompson, a Twitter: (..) és una història de veritat més estranya que la ficció que és difícil de desxifrar. Els actors són genials, però malgrat els esforços del cineasta, la pel·lícula mai cobra vida. Focus Features s’enfronta a un repte de màrqueting, ja que les crítiques no són unànimes.

Quinzena dels Realitzadors.

FUNNY PAGES, d’Owen Kline. Primer llargmetratge. Sinopsi: Comèdia iniciàtica mordaç sobre un jove autor de còmics que rebutja la comoditat de la seva vida suburbana i s’embarca en una recerca espiritual. Informació: Fill de Kevin Kline i Phoebe Cates, Owen Kline ha treballat d’actor -a Una història de Brooklyn, entre d’altres- i ha dirigit prèviament curts de ficció i un de documental.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a Twitter: Vaig enamorar-me de FUNNY PAGES des de la presentació del seu director Owen Kline: “Aquesta pel·lícula parla d’autors de còmic i és un honor estrenar-la en un país que els admira i respecta”. No se m’acut cap pel·lícula tan divertida i honesta sobre el món del còmic. I per si no n’hi hagués prou, plena de connexions com l’underground americà: els còmics que dibuixa el protagonista són de Johnny Ryan i els crèdits de la pel·lícula estan dibuixats a mà per Peter Bagge. Gerard Casau, a Twitter: A ‘Funny Pages’, Owen Kline captura no només la veritat del còmic underground (quantes pelis han mostrat com s’entinta una pàgina?) sinó també aquell moment vital en què fins i tot el que és miserable sembla excitant si equival a independència. I és divertidíssima. Jara Yáñez, a Caimán: El primer llarg de l’americà Owen Kline homenatja l’univers underground dels còmics i la novel·la gràfica americana dels anys setanta. Òbviament, Robert Crumb, però també Gary Panter, Drew Friedman, Tony Millionaire, Dean Haspiel, Garry Trudeau… El film demostra, en forma de cites, un domini profund de l’escena que honra (..) Els personatges de Funny Pages reprodueixen aquells estereotips de l’outsider, exclòs i fora de qualsevol convenció, però també estableixen un paral·lelisme amb aquell “traç gruixut”, enèrgic, suat i brut; amb aquella expressió sexualitzada, sempre excessiva, i amb la mirada crítica i transgressora de l’univers de les vinyetes que pren com a referència. Screen International: Un impressionant Daniel Zolghadri és decididament desagradable en el paper principal. I en un altre tuit: El debut cinematogràfic orgullosament dispèptic d’Owen Kline dóna als seus personatges una integritat desagradable que els fa perversament fascinants. Peter Bradshaw, a The Guardian -sempre més generós amb les pel·lícules de les seccions paral·leles- li posa 5 estrelles sobre 5 i la rep amb una frase eloqüent: una comèdia iniciàtica deliciosament fosca, per seguir dient-ne Es tracta d’una pel·lícula independent genuïnament estranya, sorprenent, despreocupada i divertida amb el refrescant impacte de mal gust de Todd Solondz o Robert Crumb. Daniel Zolghadri interpreta a Robert, un talentós artista gràfic i dibuixant de secundària que idolatra el seu professor d’art, l’home que, molt possiblement,va estat a punt d’abusar d’ell sexualment abans que el destí prengués una mà terrible. 

Quinzena dels Realitzadors.

THE DAM (Al-Sadd/السّد /Le Barrage), d’Ali Cherri. Primer llargmetratge. Sinopsi: Sudan, a prop de la presa de Merowe. En Maher treballa en una bòbila tradicional alimentada per l’aigua del Nil. Cada vespre, entra en secret al desert, per a bastir-hi una misteriosa construcció amb fang. Quan els sudanesos s’alcen per a reivindicar la llibertat, la seva creació sembla que prèn vida… Informació: ficció rodada al Sudan durant la revolució. El seu director, nascut a Beirut, és artista plàstic i cineasta -curts- que qüestiona els relats històrics.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: Cherri ens fa entrar en l’atmosfera de la pel·lícula abans d’apropar-se a la història en si. Jara Yáñez, a Caimán: (..) davant l’intent de l’home per controlar la natura a través de grans estructures ordenades, en Maher connecta amb l’art, allò que no té forma i és fora de control, però també (..), amb allò atàvic, misteriós i, de nou, els fantasmes (aquí en forma de roques que parlen). La pel·lícula de Cherri adquireix així una càrrega política que no només denuncia el control davant de la llibertat, sinó que dibuixa un trajecte cap a la natura (gairebé un viatge iniciàtic) que connecta amb la filosofia sufí (..) La pel·lícula es perd massa sovint en plans d’una poderosa qualitat estètica (el joc d’equilibris i línies de perspectiva és realment cridaner) i, en aquest camí, perd la capacitat semàntica i amb això també parteix del seu interès. Kaleem Aftab, a Cineuropa: Ali Cherri ofereix una obra agosarada, esotèrica i estèticament agradable ambientada al nord del Sudan durant l’època del cop militar del 2019 (..) La pel·lícula demostra com l’acció de l’home fa que la natura respongui. (..) l’entrega de la pel·lícula és tan opaca que deixa espai per a moltes interpretacions, cosa que és tant la fortalesa com la feblesa de The Dam.

Quinzena dels Realitzadors.

UN VARÓN (A Male), de Fabian Hernández. Primer llargmetratge. Sinopsi: En Carlos viu en una llar al centre de Bogotà, un refugi on la vida és una mica menys violenta que a fora. És Nadal i en Carlos voldria compartir un moment amb la seva família. Quan surt de la llar, en Carlos s’enfronta a la duresa dels carrers del seu barri, on regna la llei del més fort. En Carlos ha de demostrar que ell també pot ser un d’aquests mascles alfa. Haurà de triar entre adoptar aquest codi de masclisme agressiu o, per contra, abraçar la seva naturalesa profunda. Informació: Nascut a Bogotà, en Fabian Hernández va crear el 2015 la seva pròpia productora amb què escriu, dirigeix i produeix els  seus curts.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: es mereix ser més vista al festival. I, en un altre tuit, afegeixen: Intel·ligent, sensible i totalment contemporània en les seves inquietuds. Jara Yáñez, a Caimán: (..) “Un varón” treballa, efectivament, al voltant del tema de la masculinitat com a construcció cultural, associada a la violència i que, a les zones marginalitzades de Bogotà, és a més un mecanisme de supervivència (..) Pot resultar per moments una mica òbvia, fins i tot didàctica, però és capaç d’escapar al clixé, és honesta i ens proposa un cinema social (si és que ho és) (..). David Katz, a Cineuropa: El primer llargmetratge del director colombià Fabián Hernández ofereix una versió queer del relat de pas a l’edat adulta en el món de les bandes de delinqüents (..) Hernández ho tracta amb admirable subtilesa, Carlos s’està adonant de la seva latent homosexualitat, la seva existència al carrer i la creixent relació amb un delinqüent local, sacsejaràn la seva jove vida (..) Amb la seva durada de menys de 80 minuts, sense incloure els crèdits, “A Male” pretén intencionadament donar una sensació de relat breu i, com passa en molts dels millors relats d’aquest tipus literari, no es preocupa tant per la narrativa com per les impressions i vinyetes vinculades.

Quinzena dels Realitzadors.

FOGO-FÁTUO (Will-o’-the-Wisp / Feu follet), de João Pedro Rodrigues. Una fantsia musical. Sinopsi: En el seu llit de mort, Alfredo, rei sense corona, torna als records llunyans de la seva joventut i de l’època en què va somiar a convertir-se en bomber. La trobada amb l’instructor Afonso, del cos de bombers, obre un nou capítol en la vida dels dos joves lliurats a l’amor i al desig, i al delit de canviar l’statu quo. Informació: el cineasta portuguès és un veterà de Canes, especialment d’aquesta secció.

Alguna reacció.

Allan Hunter, a Screen International: la seva naturalesa intransigent farà les delícies dels fans del cineasta visionari. Carlos Elorza, a Twitter: Joao Pedro Rodrigues presenta la pel·li més lliure i desacomplexada de tot #Cannes2022. Iconoclasta, kitsch, soft porno gai… les riallades han estat contínues. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) Joâo Pedro Rodrigues només necessita 65 minuts per crear una pel·lícula sorprenent (..) Presentada com una fantasia musical (..) Homoeròtica, boja, enginyosa i divertida, decau, tanmateix, una mica en decantar-se cap al culte fàl·lic. José Luís Losa, a La Voz de Galícia: (..) Un incendi servit com a musical “queer” per un dels més desfermats i genials autors del llibertarisme (..) Arrenca la seva pel·lícula al capdamunt: amb una subtil i elegant sàtira sobre la institució monàrquica -en abstracte- i el republicanisme. Continua amb una sensacional broma al voltant del discurs ecologista i urbi et orbe de Greta Thunberg. I de cop i volta, els actors trenquen la quarta paret. I ens miren (..) El seu musical de bombers -ambientat als incendis de Leiria, el 2006- s’esplaia en gags molt reeixits com el de les composicions de quadres de Caravaggio o Velázquez. La sala esclata en acabar els breus 67 minuts de Fogo-Fatuo en una ovació verídica. Jara Yáñez, a Caimán: (..) Inserida al terreny de la fantasia, Feu Follet deixa obert el camí perquè Rodrigues intervingui lliure i subversiu sobre els seus materials. La pel·lícula és una peça petita, però tremendament rica i generosa en recursos, inventiva i troballes (..) La pel·lícula de Rodrigues, en la seva aparent levitat i lleugeresa, parla també (és clar) de la recerca de la identitat, de la diversitat dels cossos i de l’expressió d’una sexualitat lliure que se centra, això sí, en allò masculí ( amb la imatge fàl·lica com a gran exponent). En definitiva, la pel·lícula de Rodrigues és una celebració divertida, sofisticada, intel·ligent i rica de l’art, l’amor i el sexe que, en la seva insubordinació, conté una poderosa potència política.

Setmana de la Crítica.

La Jauría, d’Andrés Ramírez Pulido. Primer llargmetratge. Sinopsi: Eliú, un noi de pagès, està tancat en un centre experimental per a menors al cor de la selva tropical colombiana, per un crim que va cometre amb el seu amic El Mono. Cada dia, els adolescents fan treballs manuals intensos i se sotmeten a intenses teràpies grupals. Un dia, traslladen El Mono al mateix centre, traginant un passat del qual l’Eliú intenta fugir. Informació: directors i productors colombià, Andrés Ramírez Pulido ha tingut curts a la Berlinale, a Canes i a d’altres festivals.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: una perspectiva fresca, sensible i reflexiva en el cinema de la cultura llatinoamericana de bandes. I en un altre apunt en diu: La pel·lícula combina una atmosfera potent amb elements de thriller i tragèdia clàssica en un conjunt fosc i inquietant. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) Retrat d’una jove generació colombiana de pagès totalment intoxicada i atrapada per l’espiral de violència, “La Jauría” té l’roma de “La ciénaga”, de Lucrecia Martel. Amb actors triats d’una manera molt convincent, la pel·lícula trena una estranya xarxa en què l’invisible interfereix en l’hiperrealisme al voltant dels temes de la veritat, la família i la llibertat. Perquè “què és correcte? Que pagui un o que paguin tots els germans per un?”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!