Club 7 Cinema

Ellas hablan / Women talking. Any 2022. Directora: Sarah Polley. Guió: Sarah Polley i Miriam Toews, basat en el llibre “Women Talking“, de Miriam Toews. Fotografia: Luc Montpellier. Música: Hildur Guðnadóttir. Repartiment: Rooney Mara (Ona), Claire Foy (Salome), Jessie Buckley (Mariche), Judith Ivey (Agata), Emily Mitchell (Miep), Kate Hallet (Autje), Liv McNeil (Neitje), Sheila McCarthy (Greta), Michelle McLeod (Mejal), Kira Guloien (Anna), Shayla Brown (Helena), August Winter (Melvin), amb Frances McDormand (Scarface Janz) i Ben Wishaw (August). Vista el dia 17.02.2023, en VE, a la Sala 3 dels OCine Blanes.

Sinopsi: No fer res. Quedar-se i lluitar. O anar-se’n. L’any 2010, les dones d’una comunitat religiosa aïllada lluiten per conciliar una realitat brutal amb la seva fe.

Festivals i premis: Festival de Toronto 2022 | 2 Nominacions als Oscar -Millor Pel·lícula i Millor Guió Adaptat | Altres premis i nominacions.

Comentari.

Una peça de cambra. Una colla de dones reunides en assemblea per decidir si, davant el règim d’agressions dels homes i les seves lleis patriarcals embolcallades de doctrina religiosa misògina, opten per no fer res, quedar-se a la colònia -mennonita, en què viuen- i lluitar, o anar-se’n. Van enxampar un mascle agredint-ne una, el van tancar i assaltar, va delatar els altres agressors i els homes de la colònia se’ls han endut, més que res per a protegir-los, donant a les dones 48 hores per a pensar si els demanen perdó quan tornen. És aquest temps el que les protagonistes, reunides en un paller, del que es pot dir que no surten, estan reunides, durant gairebé tot el metratge fílmic. Són diverses les posicions que s’hi confronten i, amb uns diàlegs que hi van donant voltes, s’hi van tocant qüestions com la fe, la cura dels marits i dels fills, la pròpia seguretat, els homes vistos també com a víctimes del sistema que han muntat o s’han trobat, l’esperança que un canvi en l’educació doni nois diferents, un futur utòpic de convivència de gèneres, l’alternativa de formar lluny una societat matriarcal… A més de certament reiteratius, aquests diàlegs a vegades es fan espessos -potser haurien necessitat un guionista més expert que Sarah Polley-.

Només en començar la pel·lícula, un rètol ja ens avisa que som en una fantasia feminista; però no destil·la militància, no té res de pamflet, busca raonaments i sensibilitats basades en l’experiència i els temors d’aquelles dones. Veiem com, de parlar, les posicions respectives evolucionen -potser no prou clarament, s’ha de dir-. Tanmateix, el problema temàtic d’aquest film és que s’ambienta en una comunitat molt específica -la dels mennonites- i això li treu universalitat. L’extrapolació queda forçada pels condicionants. I la mateixa manera d’estar feta la pel·lícula impedeix que ens endinsem en la fesomia d’aquesta comunitat-som molt i molt lluny del que Únic testimoni feia amb els amish-.

La directora ha tingut la gosadia de servir-nos-ho, com deia, com una peça de cambra, en què la fotografia de tons foscos i la vestimenta avinent de les protagonistes contribueixen en gran mesura a crear l’ambient ennegrit en què aquelles dones es troben. Ara bé, la cineasta intenta donar-hi aire, fer que el conjunt respiri, amb tota la bona intenció del món, però amb resultats discutibles, a base d’il·lustrar puntualment relats, que passen a l’exterior, o mostrar coses que s’esdevenen fora de les quatre parets del paller on són -per cert, amb una estètica fugaçment a la Malick, amb canalla corrent pel prat-. I no hi ajuda gens la música, una banda sonora per moments excessivament emfàtica. Hi ha també una certa disposició teatral dels personatges i els seus moviments.

El treball de les intèrprets és potentíssim, això sí; tant de les actrius conegudes, com Rooney Mara, Claire Foy i Jessie Buckley, com de les que ens resulten més desconegudes, amb particular esment a les dones grans. Frances McDormand, que és productora executiva del film, hi té un paper petit, però ben significatiu i la seva presència travessa pantalla!

PS: per si us interessa, podeu llegir el meu comentari sobre un altre film de Sarah Polley, el seu debut, Lluny d’ella.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!