Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

17 de febrer de 2008
0 comentaris

Lluny d’ella (Away from her / Lejos de ella / Loin d’elle / Lontano da lei)

Lluny seu ens apropa als estralls de l’Alzheimer, interessant-se sobretot pels que, amb amor, envolten els que ho pateixen. Amb modèstia, la jove actriu i ara directora debutant Sarah Polley fa que la pel·lícula no s’enfili cap a reflexions filosòfiques, ni s’enfonsi en explotacions melodramàtiques dels quadres personals i familiars que comporta la malaltia. Aconsegueix que sigui el que vol ser: ni més ni menys. I se’n surt gràcies a la sensibilitat amb què tracta personatges i situacions, lluny, molt lluny de la sensibleria.

La crítica sencera, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.


FOTO Julie Christie i Gordon Pinsent, a Lluny d’ella, de Sarah Polley



Away from her / Lejos de ella. Directora Sarah Polley. Guió Sarah Polley, basat en el conte d’Alice Munro "The Bear Came Over the Mountain". Repartiment Gordon Pinsent (Grant Anderson, el marit), Julie Christie (Fiona Anderson, malalta d’Alzheimer), Michael Murphy (Aubrey, malalt d’Alzheimer), Olympia Dukakis (Marian, la dona d’ Aubrey).

Sinopsi Grans, Fiona i Grant menen una feliç i tranquil·la vida matrimonial. A Fiona li diagnostiquen l’ Alzheimer i voluntàriament ingressa en una bona residència. Grant, que ho veu inevitable, encaixa malament separar-se de la dona i que ella s’hagi d’estar amb malalts d’estat igual o pitjor al seu. Passats els trenta dies d’aclimatació, en què no l’ha poguda ni visitar, ella gairebé no el reconeix i, en canvi, ha travat una ferma amistat amb Aubrey, un altre home madur, també intern.
 

Lluny d’ella ens apropa als estralls de l’Alzheimer, interessant-se sobretot pels que, amb amor, envolten els que ho pateixen. Amb modèstia, la jove actriu i ara directora debutant Sarah Polley fa que la pel·lícula no s’enfili cap a reflexions filosòfiques, ni s’enfonsi en explotacions melodramàtiques dels quadres personals i familiars que comporta la malaltia. Aconsegueix que sigui el que vol ser: ni més ni menys. I se’n surt gràcies a la sensibilitat amb què tracta personatges i situacions, lluny, molt lluny de la sensibleria.
 

Cal reconèixer que tot s’ho posa bé, Polley. Fiona és una senyora-senyora, que fins als pitjors moments conserva l’elegància. Grant, un bon home i, si més no ara, un gran marit. El casalici on viuen és de revista i la residència on ella ingressa, segurament respon al que tots voldríem, si haguéssim d’acabar vivint-hi. La gelosia i el record d’un episodi d’adulteri hi són, però banyats en els bons sentiments, expressats i vistos amb bon cor. Francament, veient la pel·lícula se’n fa present la bondat generosa de la infermera que Sarah Polley encarnava a La vida secreta de les paraules (Isabel Coixet, 2005), mentre atenia l’accidentat Tim Robbins. És com si Coixet hagués pouat en l’ànima de l’actriu o, al contrari, com si la noia s’hagués impregnat del valors humans d’aquell personatge.

Tanmateix, la cosa no arriba a enfarfegar justament perquè la neòfita cineasta demostra un sorprenent domini del to dramàtic del film. D’una banda, subtilment i discretament, va aportant-nos aspectes dels personatges que els matisen i qüestionen: ras i curt, els dimensionen humanament. Així, l’amor que Grant mostra per Fiona es revela alhora com a egoisme; la gelosia com a por a la soledat; el present sentimental com a fruit d’un passat no tan lleial; la tolerància de Fiona en l’episodi d’adulteri, com un acte d’astúcia femenina… Malgrat tot, la pel·lícula podia anar per viaranys de saturació emocional i ho salven Olympia Dukakis i el seu personatge. L’actriu, amb el tarannà suaument esquerp, talla el tel melós que podia haver acabat embolcallant Lluny d’ella. I el seu personatge –que viu en una casa més senzilla, no té diners per mantenir l’home a la residència, no pot comptar amb el suport moral dels fills i s’ho ha de passar solar– desmenteix el miratge que emana del tàndem Fiona-Grant i les seves circumstàncies.
 

Grant i Marian, és a dir Gordon Pinsent i Olympia Dukakis, són els protagonistes de debò de Lluny d’ella. Aubrey i Fiona, els malalts d’ Alzheimer, són de fet, secundaris: les seves malalties són les que comporten l’argument fílmic i, per tant, ells esdeven el nexe d’unió entre els respectius marit i muller. Però el centre d’interés de Sarah Polley i el fil conductor de la pel·lícula són Grant i Marian. No tan sols, acabats els títols de crèdit inicials, ja el veiem a ell anant a ca la Marian; sinó que, al llarg de la narració, l’evolució del lligam entre Fiona i Grant la seguim intercalada amb la conversa entre Gordon Pinsent i Olympia Dukakis. Són els sentiments contradictoris, més o menys acceptats, que viuen els seus personatges el que dóna entitat al film. I aquí juga un paper discursiu clar el rol de la infermera que, a la residència i atresorant l’experiència de tracte amb els malalts i els familiars, treu Grant de l’entotsolament reflexiu que el duia a sublimar la pena, buscant escletxes de dubte o victimitzant-se. I ho rebla Marian, reivindicant el dret a seguir vivint. Així explicat, podria semblar que som davant d’un docudrama d’ajuda als familiars de malalts d’Alzheimer. I s’hi acosta prou; però, sense deixar de resultar segurament útil en aquest sentit, Lluny d’ella és una ficció d’entitat dramàtica tangible que, a partir de les situacions que planteja, explora força la condició humana. Sense pretensions, amb senzillesa, des de la perspectiva tendra de l’autora; als antípodes del cinema imperant, que esquitxa de sang i violència les pantalles.

        

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!