Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 de juliol de 2012
0 comentaris

“Elena”: La criminalitat en què es basa un cert estat de coses

FOTO © Golem Andrei Smirnov i Nadezhda Markina, a Elena, d’Andrei Zvyagintsev

El 22 de maig de 2011, vaig publicar un comentari d’ Elena (Elena), d’ Andrei Zvyagintsev, escrit a cop calent, després d’haver-la vist a la cloenda d’Un Certain Regard del Festival de Canes. El reprodueixo:

Elena, exinfermera, s’assabenta que l’home ric amb qui s’ha casat fa uns anys pensa canviar el testament, en favor de la filla d’un anterior matrimoni. L’home, que ha patit un atac de cor, vol deixar una bona pensió a Elena; però ella no en té prou, perquè pateix pel seu fill, d’un anterior matrimoni, i la seva família. Així doncs, troba que alguna cosa ha de fer…Film de cloenda d’ Un Certain Regard, de l’autor d’ El retorn (2003) i El desterrament (2007).

«Elena» m’ha permès abordar una idea clau en aquesta nostra època: la supervivència i la recerca de la pròpia salvació al preu que sigui (..) En el fons, cada individu està pregonament sol. Aquesta solitud és el començament, el final i el fil conductor de qualsevol vida humana. Avui en dia, les idees humanistes es devaluen de manera ostensible, duent l’home a tancar-se en si mateix i a recórrer als instints més primaris (Andrei Zvyagintsev)

Curiosament, Elena és un film no precisament simbòlic (llevat de petites i aïllades ràfegues), absolutament lineal i que respon a la idea del seu autor fins al punt de ser-ne gairebé una il·lustració. L’argument desgrana, fil per randa, l’evolució d’una dona fidel i generosa, a assassina freda, per poder veure’s envoltada de la companyia càlida del seu fill, la jove i els néts. Amb una posada en escena de gran precisió (amb plans de força durada dinamitzats per lleugeres panoràmiques horitzontals i un pletòric fora de camp sonor), el guió avança implacable. Va posant eficaçment els personatges en les disjuntives succesives: Elena que demana a la filla del marit (no sense tensions) que el visiti a l’hospital; la xerrada reconciliadora entre aquesta i son pare (Pare —li retreu la noia—, el que és irresponsable és fer fills a la pròpia imatge, malalts i condemnats, ja que els pares en són, i fer-ho només perquè tothom ho fa, perquè hi hauria un sentit suprem que de cap manera podem copsar ja que no faríem sinó executar una voluntat suprema…); Elena, el seu propi fill (en atur i vagarós), la jove, el nét gran (adolescent de barriada, que amb diners pot anar a la Universitat i, sense, acabarà fent la mili al front d’Ossètia del Sud, suposant que no el matin en una brega entre bordegassos) i el que és nadó; Elena i el marit disposat a canviar el testament; l’acte decidit d’Elena i el que ve després…

I sí, el que en resulta és una obra sobre la supremacia materialista, l’egoisme que du a menystenir els valors humans, la criminalitat en què es basa un cert confort. I hi opera un cert joc de miralls: perquè ens podem preguntar d’on li ve la fortuna al marit testamentari i amb quin dret la seva nissaga té unes possibilitats i unes proteccions de què no disposen els de classe social més baixa. No oblidem que la pel·lícula s’ambienta a la Rússia actual, la de Putin i hereus. Així llegida, la pel·lícula pren un estimable valor al·legòric. Tanmateix, continua éssent massa la il·lustració de la idea de l’autor, més que no pas una ficció en què l’autor treballi la idea.

Convé comentar-ne també els vincles paterno-filials. No oblidéssim que Zvyagintsev és l’autor d’ El retorn, en què un parell de nens havien de fer una excursió amb el pare absent que de sobte se’ls aparegué, i d’ El desterrament, en què un pare vorejava el sacrifici abrahàmic del fill. A Elena, el lligam paterno-filial apareix com a fonamental: per al pare, tant se val la rebel·lió de la filla, és la “seva” filla i és a ella qui transmet el gruix de l’herència per al després de la pròpia mort; per a Elena, tant se val que el fill sigui vagarós i que s’hagin aviciat al suport econòmic que els passa, és el “seu” fill i són els “seus” néts, dels que es vol rodejar en enviudar, per als que vol un demà millor. Una manera d’esquivar la soledat en aquesta terra i fins en termes de trascendència, com apunta el cineasta? La força d’aquest vincle per damunt de qualsevol altre?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!