Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

28 de maig de 2022
0 comentaris

El minimalisme sensible de Kelly Reichardt arriba tard

Canes 2022. Que et programin una pel·lícula a Canes l’últim dia de Competició corre el risc que la gent ja n’hagi marxat i que els que hi quedin, estiguin massa cansats per a poder-se concentrar gaire, ja que el cansament ja els té guanyats, si no derrotats, després de deu dies de projeccions i cròniques, amb moltes hores de son endarrerides. Em fa la impressió que això li ha passat al nou film de la nord-americana Kelly Reichardt, pel que es veu, d’una sensibilitat i minimalisme que haurien segurament merescut millors elogis en la meitat del certamen. Ahir es va acabar la Competició amb els films de Reichardt i de Serraille.

Ahir, la prema acreditada al festival, a més, tenia el cap en les travesses que es fan en vista al Palmarès, que es donarà a conèixer avui dissabte a partir de quarts de nou del vespre -abans aquesta cerimònia es feia a les 7 de la tarda, però enguany l’han endarrerida perquè coincideixi amb el “prime time” televisiu-. Paco Vilallonga, en una crònica al Diari de Girona ens ha informat que el cercle de favorits als premis es va tancant. A més de les de Lukas Dhont i “Kore-eda, les pel·lícules de James Gray i Cristian Mungiu també tenen possibilitats. I tothom dona per fet que Albert Serra amb ‘Pacifiction’ hauria de tenir-hi un lloc. S’apunten les opcions d’un premi al millor director o al millor actor per Benoît Magimel. Per la seva banda, Imma Merino, a la seva crònica al diari El Punt Avui afirma que Serra s’ho mereix i diu El cas és que Pacifiction és possiblement el film més original, bell i alhora pertorbador que s’ha projectat a concurs a la secció oficial, afegint-hi que La decisió del jurat, presidit per Vincent Lindon, és imprevisible. Fa dies se celebrava Triangle of Sadness, la nova broma de mal gust de Ruben Ostlund sobre la societat contemporània, com una ferma candidata a la Palma d’Or. Seria també de mal gust que el director suec en tingués una altra després de guanyar-la amb The Square. També s’ha parlat del film iranià Lela’s Brothers, de Saeed Roustale. I no s’ha de descartar Armageddon Time, amb què James Gray evoca la seva adolescència al barri de Queens, a Nova York. Ves a saber. El cas és que, sent el seu cinema tan sorprenent, també ho seria que Serra quedés fora del palmarès. És un deure del jurat concedir-li un bon premi. Xavi Serra, en una crònica al diari Ara, escrivia a propòsit de les opcions d’Albert Serra: Pacifiction ha estat aplaudida durant vuit minuts en la seva estrena, una durada d’ovació estàndard en les projeccions de gala de Canes però potser més meritòria per l’exigència de la pel·lícula, que també ha rebut alguns xiulets i desercions d’espectadors. La de Serra serà la pel·lícula favorita d’una part de la premsa i la més odiada d’una altra, segurament superior. ¿Però té possibilitats reals de guanyar la Palma d’Or? La radicalitat no acostuma a puntuar alt en el palmarès de Canes, però fa dotze anys Apichatpong Weerasethakul es va endur el màxim premi de Canes amb una pel·lícula sense concessions, L’oncle Boonmee recorda les seves vides passades. El gran hàndicap de Serra és segurament que en aquell jurat hi havia Víctor Erice i Tim Burton, autors sensibles a les propostes a contracorrent, mentre que el d’aquesta edició, presidit per Vincent Lindon, no sembla tan receptiu al cinema antinarratiu de Serra. Però coses més estranyes s’han vist en un palmarès de festival. Per la seva banda, Vicenç Batalla, al web Paris-BCN, diu: Si fem cas a alguns dels mitjans referents a França (Libération, Le Monde, Les Inrockuptibles… ), fins i tot [“Pacifiction”] mereixeria la Palma d’Or. Amb tot aquest soroll de fons, és possible que el jurat li acabi atorgant algun dels guardons. ¿Per què no el de millor interpretació per al francès Benoît Magimel, que encarna magistralment amb el seu cos i dicció el malestar d’aquesta epopeia a Tahití?.

Competició.

SHOWING UP, de Kelly REICHARDT. Nota sinòptica 1: Una artista, abans de l’exposició que li canviarà la carrera, troba inspiració en el caos de la vida. Nota sinòptica 2: retrat vibrant i captivador de l’art i l’artesania. Sinopsi: Una escultora que prepara una exposició ha d’equilibrar la seva vida creativa amb els drames quotidians de la família i els amics. Repartiment: Michelle Williams (Lizzie), Amanda Plummer, John Magaro, James Legros, Judd Hirsch, Hong Chau, Larry Fessenden, André Benjamin, Maryann Plunkett, Heather Lawless, Lauren Lakis, Orianna Herrman, Teal Sherer. Informació: Reichardt ha participat a Berlín 2020 amb First Cow, a Venècia 2010 amb Meek’s Cutoff i Venècia 2013 amb Night moves, i aquesta és la segona vegada que és a Canes, on el 2008 va ser a Un Certain Regard amb Wendy and Lucy.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Minimalisme portat a l’extrem en un film decididament molt menor de la realitzadora. Costa connectar amb la proposta, sobretot temàticament. Protagonitzada per una Michelle Williams irreconeixible. Sensació de decepció. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: El drama d’art indie de Kelly Reichardt és desagradable però entretingut. La subtilesa i la reticència són les claus d’aquesta nova pel·lícula entretinguda, encara que insistentment deprimida, de Kelly Reichardt, fotografiada amb els colors suaus i independents que formen part de la marca de fàbrica d’aquesta directora (..) El ritme és regular i de vegades gairebé feixuc; el diàleg gairebé sempre murmurat moderadament. L’excel·lect actriu Michelle Williams interpreta l’artista Lizzie (l’obra de la qual està creada especialment per a la pel·lícula per la ceramista Cynthia Lahti) i es veu cansada i deprimida tota l’estona, amb ulleres sota els ulls (..) . Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) la gran cineasta nord-americana Kelly Reichardt –autora de dos neowesterns excepcionals: Meek’s Cutoff i First Cow– ha concursat amb Showing up, en què la seva actriu fetitxe, Michelle Williams, interpreta una ceramista que experimenta la fragilitat de la creació (..) No hi ha res dels turments del creador, sinó una quotidianitat en què el gran problema és no tenir aigua calenta per dutxar-se. Potser no és dels films més brillants de Reichardt, però hi és la seva sensibilitat i delicadesa. Xavi Serra, al diari Ara: (..) el realisme sensible i minimalista del cinema de Kelly Reichardt (..) ha presentat a la competició de Canes un fresc sobre l’ambient artístic de Portland amb traces de sàtira i molta humanitat (..)  Un retrat d’artista ben curiós, aparentment més interessat en les frustracions del dia a dia que en la dimensió creativa (..) I Williams es deixa el maquillatge i l’ego a casa per mostrar-se més terrenal i propera que mai, imprimint humor i mala bava en una dona tirant a rondinaire, envejosa i solitària, a qui endevinem els dubtes i anhels en la carícia a un colom ferit que s’ha vist obligada a cuidar. Àngel Quintana, a Caimán: Hi ha una pregunta que no para de travessar la novena pel·lícula de Kelly Reichardt: Què és avui una artista? Per a la cineasta independent, una artista no és cap figura romàntica, ni cap presonera de la religió de l’art, sinó gairebé una artesana que viu al seu petit món, atenta a les petites coses i pendent que l’atzar acabi donant forma a la seva pròpia obra (..) Reichardt roda una petita pel·lícula minimalista, absolutament fidel a la seva obra i al seu estil, sense cap ambició i amb el desig de construir alguna cosa al marge de tot. En certa manera, Showing Up és com una metàfora sobre una cineasta que ha de presentar una pel·lícula a Cannes i que abans de mostrar la seva obra al gran aparador del cinema internacional, prefereixi assaborir els petits instants de la vida i preguntar-se des de la humilitat: ¿ Què faig jo en un lloc com aquest? Potser en el fons allò que mostra i allò que no mostra la pel·lícula és una lliçó moral. Sergi Sánchez, a Twitter: Kelly Reichardt és al cinema el que Raymond Carver és a la literatura. Showing Up és un brillant estudi de personatge, una artista que, incòmoda a la seva pròpia pell, ha nascut per a cuidar quan ningú vol cuidar-la. Podria ser el quart episodi de “Certain Women”. David Ehrlich, a IndieWire:  (..) una lleugera però encantadora comèdia de ressentiment ambientada en l’escena artística de Portland (..) L’actuació de Williams és tan espontània i implosiva que pot semblar que aparèixer és tot el que realment havia de fer, però és extremadament difícil fer que l’actuació sembli tan fàcil: tocar una simfonia sencera de notes en una sola octava. A la pantalla en gairebé tots els fotogrames de la pel·lícula, Williams habita Lizzy com si simplement deixés que el personatge es mogués per la vida com ho feia abans de conèixer-la (..) . Tim Grierson, a Screen International: (..) està ben feta, una joia modesta que creix en impacte com més se l’examina.

Competició.

UN PETIT FRÈRE / MOTHER AND SON, de Léonor SERRAILLE. Sinopsi: La Rose, d’origen ivorià, arriba a França i va a raure als suburbis parisencs amb els seus dos fills, Jean i Ernest. Construcció i deconstrucció d’una família, des de finals dels anys vuitanta del segle passat fins a l’actualitat. Repartiment: Annabelle Lengronne, Stéphane Bak, Kenzo Sambin, Ahmed Sylla. Informació: Léonor Serraille va guanyar la Càmera d’Or el 2017 amb Bienvenida a Montparnasse.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: L’últim film vist a Canes aquest any és una crònica de la immigració vista a través dels ulls d’una mare i dos fills. Va clarament de menys a més i apunta elements interessants. Amb tot, potser no era un film per entrar a secció oficial. Àngel Quintana, a Caimán: Léonor Serraille divideix la pel·lícula en tres capítols amb nom de cada membre de la família i com a Rocco [“Rocco i els seus germans”, de Luchino Visconti] un personatge caurà als inferns del mal, un altre es convertirà en una persona de profit, mentre que la mare viurà múltiples crisis sentimentals per buscar una estabilitat que li resulta impossible. És veritat que evocar “Rocco i els seus germans” per parlar d'”Un pétit frère” és gairebé un pecat (venial), perquè ja no estem parlant d’aquell temps en què el cinema somiava com trobar una dimensió narrativa que donés compte del món entès com a globalitat . Avui en canvi, pel·lícules com “Un pétit frère” no fan més que reflectir que un nou fantasma travessa el cinema: els laboratoris de guió [la nova bèstia negra d’Àngel Quintana, afirmo jo i n’hi sentirem exclamar-se’n!]. Els sistemes de producció contemporani tanquen certes i certs cineastes al laboratori i d’aquest món acaben sortint pel·lícules proveta com “Un pétit frère”, que no ofenen, són efectives i busquen com trobar una entrada per satisfer un gust mitjà. El cinema desangelat va començar amb els “pitchings” per al documental i ara ja és als laboratoris de ficció. Sergi Sánchez, a Twitter: Enèsim retrat de família disfuncional, aquesta vegada comptat en tres temps i tres punts de vista, “Un petit frère” acaba sent la crònica d’una maternitat tòxica, llastrada per incomprensibles el·lipsis i bruscos canvis en la psicologia dels personatges. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Heus aquí una pel·lícula sobre un tipus d’adveniment a la majoria d’edat molt complicat i dolorós, o potser una meditació sobre “la majoria d’edat” com una cosa que en realitat no passa mai; també examina la línia divisòria il·lusòria entre la infància i l’edat adulta, la innocència i l’experiència, el present i el passat (..). Fabien Lemercier, a Cineuropa: Léonor Serraille eleva el seu nivell amb un segon llarg de gran delicadesa al llarg de quinze anys de l’existència contrastada d’un trio familiar.

Fora de Competició.

MASCARADE, de Nicolas BEDOS. Sinopsi: Adrien, un atractiu ballarí la carrera del qual es va acabar ran d’un accident de moto, malgasta la seva joventut en la ociositat de la Costa Blava, mantingut per Martha, una antiga glòria del cinema. La seva vida canvia quan coneix la Margot, una criatura fascinant que viu de les estafes i manipulacions amoroses. Junts, fantasiejaran amb una vida millor i muntaran un esquema diabòlic, una mascarada sentimental. Repartiment: Pierre Niney, Isabelle Adjani, François Cluzet, Marine Vacth, Emmanuelle Devos, Laura Morante.

Alguna reacció.

Allan Hunter, a Screen International: El thriller de misteri de Nicolas Bedos té el suspens i l’enginy sardònic dels clàssics de Hollywood (..) Una elaborada teranyina d’intriga i traïció recorre un thriller recargolat de doble joc al voltant de les emocions embolicades d’un tràgic romanç  (..) Bedos ha creat un misteri elegant i exuberant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!