Club 7 Cinema

Ramon Barnils és el punt de partida de Dies d’agost, però la pel·lícula va sobre Marc Recha. O, més ben dit, sobre una determinada vivència de Marc Recha: la del cineasta en la cruïlla creativa de fer una obra sobre Ramon Barnils, després d’haver entrevistat familiars i amistats del periodista, la petja del qual és notable en el mateix Marc Recha, que n’era amic i, en gran mesura, company ideològic.

Dies d’agost esdevé, doncs, una ficció autobiogràfica; és a dir, un relat cinematogràfic creat expressament -per tant, quedi clar, no es tracta que els germans Recha se n’hagin anat d’excursió, ho hagin filmat i posteriorment muntat, per passar-nos-ho finalment com a documental, no, no és això-; un relat en què les sensacions físiques d’una vida integrada a la Natura es barregen amb el record dels llibertaris de començament del segle XX, dels quals Barnils n’havia parlat abastament, també a Marc Recha; un relat que du els protagonistes pels indrets a la vora de l’Ebre, per les cases i els terrenys on els avis van defensar bèl·licament la llibertat; un relat, doncs, sobre el caire fantasmagòric del cinema, en el qual es fan presents, el passat i els absents, a través dels mecanismes de la ment -la memòria, els somnis- i gràcies a la capacitat expressiva del cinema i al poder de la fotografia, de retenir el temps fugisser; un relat obert al present, a la gent i al paisatge que es van trobant els protagonistes en la seve epicúria quotidianitat de deixar-se viure -i permeteu que torni esmentar Pla; un relat, en definitiva, autobiogràfic perquè transcriu les vivències i sensacions del cineasta en aquell moment, que li permet trenar tot aquest ventall de reflexions.

Marc Recha, però no se situa com a protagonista, sinó que més aviat atorga aquest paper a son germà, David.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Efectivament, són ben poques les vegades que, a Dies d’agost, Marc Recha se situa de cara a l’objectiu de la càmera. Sol anar al costat del seu germà o quedar-se a un costat del pla o se’l veu d’esquena -llavors, tots dos bessons i companyia, els veiem d’esquena-. Qui té més primers plans, qui ocupa més la centralitat de les escenes, qui s’exhibeix ostensiblement despullat -amb una estrafolària penjarella de banyador esquinçat-… és David. Això permet a Marc esquivar físicament el narcicisme i evitar una empudegosa -per excessiva- presència seva en pantalla, que hauria pogut abocar la pel·lícula pel penyassegat dels monòlegs autistes. 

Certament,  Marc es projecta en el seu germà bessó. No és pas que s’assemblin gaire i això permet "diferenciar-los" fàcilment; però la veu en off ens explica, de bell antuvi, el vincle fort, íntim, màgic, profund, que hi ha entre ells dos, des que van nèixer: un es cremà, l’altre ho notà; un té mal de cap, l’altre, també… És veritat que l’argument de Dies d’agost s’ho porta: la història dels germans ben avinguts que van a passar uns dies a la vora de l’Ebre, perquè un d’ells ha de descansar…; però també és cert que Marc Recha ho aprofita plausiblement, va més enllà de l’anècdota argumental i, com a autor, redistribueix el protagonisme del film, de manera que ell quedi com en un segon pla, que sigui David qui passi al davant i, alhora, que hi hagi una projecció d’ell en aquest germà.

Les sensacions a la pell, per exemple, Marc Recha ens les transmet amb la planificació, la llum, el so, el ritme intern del pla, els cossos dels protagonistes… i ho reforça, quan cal, amb la fisicitat agresta del germà. La llarga i plaent estona morta de la migdiada: en David a l’hamaca -i és a través d’ell que la seqüència avança cap al seu final-. En Marc s’esvaeix i en David el busca: sí, la noia l’ajuda, però de seguida veiem sol el noi, que amb el seu deambular fa que el pes de l’absència esdevingui tan ostensible com a Marc Recha li interessa -en aquest punt, per cert, Marc converteix David massa en instrument, cosa que queda accentuada quan, en retrobar-se, malgrat la recerca intensa i neguitosa, ho enllesteix amb una simple i antidramàtica salutació, tan d’acord segurament amb la manera de ser d’ells dos, com francament inversemblant-

En algunes ocasions que Marc Recha se situa de cara a la càmera, la cosa pren un cert caire gairebé de confessió a l’espectador, encara que estigui mirant no cap al pati de butaques, sinó esbiaixadament, cap a l’interlocutor interposat, el germà, per exemple. Remarco especialment la reflexió en veu alta que el cineasta fa a son germà -aquest, amatent, deixant que l’altre parli, que es desfogui, que digui-, asseguts a l’ombra agradable d’un arbre, en què parla del somni, de Barnils… és com el desllorigador de Dies d’agost, el manifest implícit al film. I l’autor el signa personalment. En David, aquí, fa de nosaltres, els espectadors. Finalment, quan Marc va al poble on s’esigué Barnils els darrers mesos de vida i quan torna a Collsospina, al final del viatge, per començar a escriure el guió, és ell mateix qui passa al primer pla, perquè és en ell que conflueix tot allò de què parla la pel·lícula.

Cal reconèixer que ni David Recha ni Marc Recha no tenen fusta d’actors. De presència en van sobrats, però allò que se’n diu tècnica de declamació, gestualitat i moviments… més aviat gens ni mica. Segurament, això hi haurà qui els ho retraurà; però em sembla que per atorgar a Dies d’agost la versemblança de relat autobiogràfic, calia aquesta mena de "no actors". Dit això, la dignitat amb què treballen és notòria a la pantalla; l’elegància del gest de Marc Recha, ja el voldrien molts intèrprets professionals… Tanmateix, sí que hi ha un cert enderiament superable en l’autor, per la "no interpretació" al preu que sigui -a la molt discutible Les mans buides, la cosa feia fins i tot emprenyar, tenint com tenia Eduardo Noriega i Olivier Gourmet, entre altres-

A l’article que en vaig escriure el 9 d’octubre de 2006 <llegiu-lo, clicant aquí>,  ja deia que Dies d’agost  no era ni narcisista ni autocomplaent, però ho matisava afirmant que, en algun moment, podia semblar-ho. I és que, de la mateixa manera que s’hi nota el plaer de Marc Recha per filmar en aquells paisatges, per transmetre’ns aquells sensacions, fins a un punt -acceptable i fins encomanadís- de rabeig, igualment s’hi nota impúdicament una admiració  i una immensa estimació fraternal cap a son germà David. I, en la mesura que Marc es projecta en el bessó, no deixa d’estar-se celebrant ell mateix. Lluny de molestar, però, això lliga perfectament amb la vitalitat àcrata que amara el film.

En un altre article que penjaré al bloc ben aviat, parlaré dels elements formals del cinema de ficció -gairebé suspens- que Marc Recha ha fet servir a Dies d’agost -i en comentaré l’estructura narrativa, la reflexió cinematogràfica…-; ara, però, no voldria acabar sense parlar una mica més detalladament del caire ficcional d’aquesta pel·lícula.

Hauríem de separar dues coses que no tenen res a veure. D’una banda, com ja he remarcat, Dies d’agost s’ha anat a filmar expressament. Quan veiem els germans que caminen per les terres de l’Ebre o es banyen al riu, hi ha un equip de rodatge al darrere de la càmera; el director s’ha estat passejant prèviament, per triar la posició de la càmera que li semblava millor -llegiu, en aquest sentit, les entrevistes que ha concedit a Imma Merino (Presència) i Àlex Gutiérrez (Benzina), de les quals ja n’he parlat a l’article que podeu llegir cliclant <aquí> -,… Que l’excursió dels germanets, la que veiem en pantalla, sigui una  ficció, no treu que ens parli d’una veritat, d’una gran i autèntica veritat. Per altre cantó, això no ho hauríem de confondre amb el fet que tot el rodatge fos un viatge de debò, articulat al voltant de la idea que Marc Recha tenia prèviament de la pel·lícula.. És a dir, que els paisatges cinematogràfics s’anessin concretant a mesura que se’ls anava trepitjant, que els personatges que apareixen al film s’hi anessin integrant a partir que hi feien coneixença, que el guió mateix s’anés adaptant a les emocions i sensacions que la vivència aportaven a l’autor… Perdoneu si això que escric és una elemental obvietat, però em sembla necessari dir-ho, perquè la manera com s’expliquen les coses -sovint per boca del mateix Marc Recha, amb la seva passió postrosselliniana- indueixen a la confusió, o a mi m’ho sembla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!