Club 7 Cinema

Poesia (Shi / Poetry / Poesía), de Lee Chang-dong

El 19 de maig de 2010 vaig publicar-ne aquest comentari:

Potser el principal retret que faria a aquest film bonic, dut amb bon pols, és que reivindicant com reivindica la poesia en la nostra societat materialista, sigui tan prosaicament narratiu i faci passar el relat per davant del lirisme cinematogràfic. Aquí, d’imatges eloqüents i fins precioses, dotades d’un valor poètic, ja n’hi ha (no ho nego pas); però hi ha més versos llegits, més aposta pel text, que no pas expressió visual

Resulta commovedora aquesta història de Mitja, una àvia entranyable i curiosa que, amb Alzheimer incipient, s’apunta a un curs de poesia. Interpretat per la llegendària actriu coreana Yun Junghee, li aporta un caire entre distingit i excèntric, un to de dona gran que, a la seva edat fa, amb respecte i educació, tot el que vol fer, sense sotmetre’s a més restriccions que les que li dictin el sentit de responsabilitat (té un nét adolescent a càrrec seu) i el cor (curiosa de mena, es revela sensible i extraordinàriament humana).

Mitja fa el curs de poesia no sap ben bé per què, però de mica en mica ens anem adonant, ella i els espectadors, que la mou el delit d’expressar la bellesa del món que l’envolta. Equipada amb una llibreta, va anotant les coses que veu i li criden l’atenció. Així aprèn a desposseir-les de la seva funcionalitat i a mirar-se-les pel que són, pel que li diuen. Paraules que escriu i, certament, tard o d’hora no sabrà el que volen dir, com li ha pronosticat una metgessa.

En l’aprenentatge poètic descobreix que no hi ha poema de debò si nó és fruit d’una veritat de sentiments. No és intel·lectual, però, aquesta descoberta, sinó viscuda. Perquè la fa coincidint amb la sacsejada íntima que experimenta des que ha sabut que el seu nét està implicat en la causa que dugué al suïcidi una companya del seu institut. Tocada per la mort d’aquesta criatura a la flor de la vida, veu amb perplexitat la insensibilitat del noiet que ella ha pujat (tant per haver estat capaç d’agredir la víctima, com per la que demostra ran del suïcidi i conseqüències posteriors) i la dels pares dels altres nois que hi van tenir veure (pares intererssats sobretot a arribar a un acord amb la família de la víctima, per evitar problemes als seus nanos). A Mitja no li surt d’escriure el seu primer poema fins que pot entendre la noieta morta i revelar-se contra tanta inhumanitat.

El guió de Poesia potser posa massa a punt les coses, fins a fer-les un pèl previsibles: l’àvia, que ha d’aportar una calerada per contribuir a l’acord amb la família de la víctima, té cura d’un home gran hemiplègic i ric..; l’àvia, calladament escandalitzada per la manca de penitència pel mal comès, coneix un policia a les vetllades poètiques… A més, aquest guió deixa ambígües algunes situacions, intencionadament, per fer jugar (no gaire) l’espectador; però no s’està d’escapçar el misteri d’alguna altra (sense que li faci cap falta). I tanmateix la pel·lícula funciona, avança molt bé, per la força del personatge principal, la seva bellesa interior i com ens du a mirar humanament (i per què no, espiritualment) la nostra realitat dominada pel materialisme.

Estem doncs davant d’una obra discutible, imperfecta, amb contradiccions, però d’aquelles que te les endús i desitges tornar a veure, en altres condicions, per a tornar a gaudir-ne, per a seguir pensant-hi.

FOTO © Diaphana Poesia, de Lee Chang-dong

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!